ONES DE PEDRA
Eren les dos de la vesprada quan atacàrem la font Grossa amb les
postremes forces i l'ocupàrem sense oposició. Beguérem de l'aigua que brollava
generosa i freda de les canonades. Ens remullarem els cabells, la cara, les
mans... I ens asseguérem extenuats dins de la font de llavar mentre ens
observàvem reflectits dins del límpid toll d'aigua. Cares d'esgotament i de
delectança en haver aconseguit el guardó.
Cinc hores abans havíem aplegat
a Fleix i havíem estacionant els cotxes en un esplèndid aparcament als
afores del poble d'enmig. Teníem
ganes de conéixer els famosos escalons dels quals tant havíem sentit parlar. Estàvem
il·lusionats en trepitjar pel llit del mític barranc de l'Infern de la Vall de
Laguar i Ebo.
Lleugers d'equipatge i carregats d'entusiame, travessàrem la
carretera i menàrem cap a la font de llavar i la font Grossa. L'aigua
borbollava impetuosament alegrant la sol.litud en què es trobava el Llavador a aquelles hores del matí. Estàvem a punt
d'iniciar el descens cap a l'Infern.
A unes passes del Llavador, a mà dreta, s'obria un petit sender que
davallava suaument protegit per poderosos arbres. El sòl estava humit. El cel
clar i radiant. Molt prompte aparegueren els primers esglaons, pacient i
necessària construcció realitzada per comunicar les dues vessants del barranc.
Urgent per poder buscar terres aptes de cultius.
Els descens cap el barranc de l'Infern era preciós i vertiginós. En un
tres i no res aplegàrem al Forat de la Juvea d'enmig, cavitat realitzada sense
contemplacions per eliminar qualsevol obstacle que barrava el pas cap a noves
terres. Executada amb ràbia. Ara resultava un indret evocador, idoni per fer
una esplèndida instantània. Ara. Abans, el mur que calia enderrocar.
Travessada la cavitat, es contemplava la bellesa de la ruta. I la
duresa. Un sender serpentejant, mossegant-se quasi la cua, que reptava per la
vora de talussos; que discretament travessava el cau del barranc i sinuosament
ascendia nua cap a la Juvea de dalt.
No tinguérem la sort de veure l'aigua llançar-se pel Salt. Malgrat les
pluges, sols s' observaven petites llàgrimes eixutes que regalimaven per la
seua paret. Una mica decebuts, continuàrem marxant fins l'Infern. I en uns pocs
minuts aplegàrem. Era cobert de pedra i grava extremadament blanca. Pel cel
s'observava el senyorial vol de tres aus.
Potser ens haguera agradat tenir la sort de gaudir de la companyia que
va tenir Dante en el seu viatge a l'infern. No teníem cap Virgili, però teníem
guardat zelosament el secret de la ruta.
Ens deixàrem guiar per l'olfacte i cercàrem la humitat. El cau del
barranc començava a estar cobert per una tènue i persistent capa de pols que
progressivament es convertí en fang fracturat d'on intentaven eixir petites
herbes empresonades.
Les dues vessants de la
muntanya, després d'inversemblants meandres, s'acostaven perillosament,
luxuriosament. Però enmig, la protecció en forma de presa. La contenció.
Érem a la presa d'Isbert. La història de la seua construcció és un
seguici de disbarats, d'interessos contraposats. D'espavilats. Però aquí
estava, orgullosament alçada i aguantant les escomeses de les furioses
barrancades provinents de les valls d'Alcalà, Ebo i Laguar. Recarregant els
aqüífers, amb l'alegria consegüent dels regants de la ribera del Girona.
Deixàrem la presa, abandonàrem el pantà, deixant més enllà un pou de
nom ben singular i suggerent: Llucifer. Reférem camí fins aplegar a una enorme cova. Cap eixida i entrada a
l'avern, que quede clar. I esmorzàrem tranquil·lament. El barranc de l'Infern
havia sigut fins aleshores un passeig angelical. Però el camí era llarg i les sorpreses estaven al caure. Un
potent herberet de les terres de Diània fou el senyal que indicava que calia
prosseguir després de deixar palesa la nostra presència amb una
fotografia de grup.
Caminàrem fins aplegàrem al lloc per on havíem baixat al barranc. Ara
s'iniciava una nova aventura. Buscàvem el Paradís per l'Infern, tot i esperant
veure fugaçment l'estimada Beatriu. Abans de continuar, un avís. Qui iniciava
la ruta cap a la Cova Santa no podria abandonar-la: màgiques i ultraterrenals
forces ho impedirien.
Amb alguna anecdòtica renúncia, el gruix de l'expedició continuà.
Aviat comprovàrem com el sòl de la barranquera canviava progressivament. Les
petites pedres es convertien en grans, enormes, gegantines. Simultàniament les
parets de la muntanya començaven a dibuixar formes curioses i fascinants,
resultat de mil·lenaris plegaments. A poc a poc ens adonàrem que no era fàcil
caminar, que havíem d'anar en compte, amb molt de compte. Múltiples cocons, uns
amb aigua, altres secs, dificultaven la ruta. Ara havíem d'alcar les cames, ara
ens havíem d'ajudar amb les mans, pròpies i alienes. Progressivament el
trajecte anava causant certa fatiga. Les cames començaven a ressentir-se.
De sobte començaren a aparèixer diminuts boscos de baladre que
obstruïen la caminada. Les pedres es convertiren en enormes escalons, els
escalons en autèntiques ones de pedra. Canviàrem els bastons per taules de surf.
Semblava que en aquest mar d'ones de pedra anàrem a encallar en la
muntanya més propera, però de sobte giràrem a la dreta i augmentà la
dificultat. Novament les parets de les muntanyes lluitaven per acaronar-se.
Fatalment mai ho aconseguirien. Aviat, entràrem en una mena d'estances
prehistòriques per on a penes podien penetrar els rajos del sol. Anava
creant-se una atmosfera misteriosa, fràgil, espiritual. Érem a la Cova Santa,
lloc de repòs i esbarjo. Indret energètic on reflexionar sobre aspectes
terrenals i materials. Ocasió idònia per fer una anàlisi introspectiva...
Pensar o... no pensar.
Lamentablement un doble bassal d'aigua estratègicament situat entre un
rocam ens impedia aplegar a l'altar de la Cova Santa. No obstant això, la seua
visió era suficient i, alhora, hipnotitzadora.
Era tard i quedava un bon tros per aplegar a Fleix, la nostra Ítaca.
El camí de tornada fou una autèntica odissea,
etern: vam haver de lluitar contra les enormes ones de pedra, ara
veritables tsunamis. Després d'un descomunal combat arribàrem a l'inici de la
pujada. Dos quilòmetres interminables per conquistar la meta. Pas a pas,
cadascú al seu desigual ritme, retallàvem la distància. Cares d'esgotament.
Suor. Manegues curtes, cares roges. Set, calor, esgotament... fins que
aplegàrem a la font Grossa.
---
A les dos i mitja estàvem a ca Les Rogetes de Benimaurell, amb les
cares ben roges, clar. De vegades parlàvem animadament, de vegades callàvem
perquè necessitàvem recuperar l'alé. L'ensalada, la sang amb ceba, les
mandonguilles; el cuscús i el corder al forn feren la resta.
En eixir del bar ja ens havíem oblidat de l'esgotament. En eixir del
bar estàvem disposats a nous reptes. En eixir del bar recordàrem el llibre de Dante
Alighieri i coincidírem que havíem realitzat una Divina Ruta.
Daimús, 16 de març de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada