MARGE GROS: CRÒNICA ALS PENYA-SEGATS DE BENITATXELL

ENTRE LA CALA MORAIG I LA CALA LLEBEIG

EL RETORN AL PARADÍS

25 DE GENER DE 2015

Ens haguera agradat ser Ramon Llull per poder ser capaços d'engendrar noves paraules. Haguérem desitjat tenir la seua capacitat de forjar nous mots per poder acostar-nos, encara que fos mínimament, a descriure la inexpressable sensació que vam experimentar durant la ruta als penya-segats de Benitatxell. Privats d'aquesta capacitat, sols ens aproximarem mesquinament a narrar de forma desdibuixada la impactant impressió que ens va ocasionar el grat passeig entre les cales de Moraig i Llebeig del Poble Nou de Benitatxell.

Sempre cobegem iniciar un nou repte de la millor manera possible. És admissible que per aquesta raó projectàrem encetar el programa EN RUTA 2015 amb aquest recorregut, coneixedors de l'extrema bellesa del paisatge, però mai ens imaginàrem quina seria la resposta. Inversemblant, increïble, inaudit o esborronador podrien ser adjectius vàlids, tanmateix massa lacònics.

El primer símptoma de què ens esperava un dia portentós fou l'oratge. A diferència dels dies anteriors, la temperatura era delitosa i el sol apareixia triomfant per la mar. I el segon, una colossal gernació concentrada a la Ronda Sud. D'habituals companys de caminades, però d'altres que per primera vegada ens acompanyàvem.

Meravellats, iniciàrem la marxa cap a Benitatxell. Al voltant de les 9 del matí aplegàrem al pàrquing situat prop de la cala Moraig. Feia un ventijol fresc i predominava el clarobscur. Ordenadament començàrem la marxa per una àmplia carretera fins que ens desviàrem per un quasi invisible senderol a través d'una exigua pujada.

Impensadament cessà el vent i el clarobscur es transformà en un esclat de colors on les tonalitats rogenques i blavenques de la terra i el cel predominaven, matisades pel verd de la vegetació. El sender, espaiós i pulcre, menava cap a un imponent cingle , intentat flirtejar amb la mar. Inevitablement aplegàrem a les parets revellides dels penya-segats de la serra Llorença.

El nostre orador de guàrdia, Francesc Piera, se situà solemnement als peus de la cova Morretes. Al seu voltant, com els atenencs en l'àgora, escoltàrem estupefactes la vida d'aquells pescadors humils, que sense res que posar-se a la boca i al cos foren capaços de construir a base d'esforç i orgull, aprofitant petites cavitats i esquerdes, rudimentaris habitacles per consagrar-se a allò que únicament els quedava: la pesca.

No seria aquesta cova l'única que observaríem al llarg del trajecte. Altres amb nom i cognom, com les del Ti Domingo l'Albiar i la de Pepet el Morret, o anònimes mossegaven les irregulars parets del penya-segat.

El viarany cada vegada es feia més estret i desigual, intentar salvar els rocs caiguts des del cel. Però era extraordinàriament preciós. Protectors abrics de tant en tant ens protegien d'un sol compassiu que ens acompanyava i ens impedia veure el cim de la serra, conquistada a la força pel formigó. Dos mons diferents. El de dalt, el dels poderosos; el de baix, el dels subjugats.

Així estant, de sobte el caminoi deixà de planejar i començà a descendir: ens dirigíem cap a la cala Llebeig. La vista era sensacional. Un reduït grup de casetes i covetes s'amuntegaven en un petit racó besotejant la mar. En entrar en aquell lloc idíl·lic tinguérem la percepció que retrocedíem en el temps. Encara podíem ensumar la flaire de peix torrat a les brases, mentre unes senzilles barques s'endinsaven cap a la mar; encara podíem intuir com els carrabiners aguaitaven els contrabandistes que s'arriscaven a desembarcar pels revolts de la costa.

Evidentment la cala Llebeig era l'indret ideal per esmorzar. Cara la mar, menjàrem pensant en illes desèrtiques, paradisíaques, en aventures de nous Robinsons. Una alegre gatzara envaí la cala, com si celebràrem festa major. Érem a la terra de la mistela, i amb fruïció la degustàrem.

Tornàrem a la realitat. Calia marxar. Abans, tanmateix, realitzàrem una arriscada foto de grup, multitudinària.

La tornada fou relaxada. Amb el permís del penya-segat, ara el centre d'atenció fou la mar. El nostre orador de guàrdia ens delità amb sàvies explicacions sobres aspectes geològics, sobre aquelles terres que havien estat sota la mar feia milers d'anys. Sobre la impressionant falla del riu Blanc, aquell riu d'aigua dolça que cobria d'un color blanquinós, com una lleugera boirina, alguns trams de la costa.

Regressàrem al punt de partença i ens desviàrem a visitar la falla i, a la seua vora, la Bassenilla, aquella cavitat en la roca en continua ebullició a causa de l'aigua de la mar. Ens trobàvem en les últimes seqüències de la ruta. I la que posava el punt i final era la visita a la coneguda, però sempre sorprenent, cova dels Arcs, a l'amplia cala Moraig. Magnífica cloenda per a una excursió fantàstica.