EN RUTA PEL CIM D'ALDAIA I EL BARRANC DE MANESA

        NO LA TOQUEU SI NO ÉS PER ESTIMAR-LA

DIUMENGE 28 D'OCTUBRE DE 2012

Es feia sentir, i molt. Es notava el canvi d’hora i de temps. Més claredat, tanmateix més fred. Van agafar els cotxes envers la font de la Drova. Mentre hi pujaven el termòmetre baixava, sense vergonya. Sol i fred, circumstàncies idònies per emprendre la marxa cap al cim d’ Aldaia, objectiu de la primera part de la ruta. Abans de la partença, fet insòlit, feren la fotografia del grup, mig centenar de persones ben comptades. Posat de complaença.

La caminada es va iniciar a bon ritme, per una senda que vorejava la font de la Mongeta, malgrat que anava fent-se cada vegada més rosta. A mesura que ascendien, contemplaven la suggerent figura del Cingle Verd, el barranc Tancat i, en un amagatall, el fugisser avenc de l’Aire. L'aire fred evitava la suor, però no pas el cansament, lleu, però sentit. La mar, el Montgó, el Montdúver... instantànies precioses per una fotografia per al record. Carrasques jovenívoles emmarcaven el sender, esperança de futur. 

Aviat arribaren al pla dels Avencs. Se’ns dubte, les darreres pluges havien vestit la vegetació d’un verd intens, captivador. En el creuament que conduïa al  cim d’Aldaia i a l’avenc del mateix nom, un grup d’excursionistes va decidir esmorzar dalt, la resta preferiren quedar-s’hi. Ja  pujarien després. I ho van fer. 

   Ben esmorzats i contents d’haver contemplat les vistes que s’albiraven des de la cresta  d’ Aldaia, principiaren el descens en direcció al pla de la Nevereta. El viarany era estret, assetjat per una espessa vegetació de garriga i matolls que els acompanyà fins la Nevereta.

De cop i volta, la vegetació canvià. Ara era majestuosa, màgica, quasi tel·lúrica. 

Eren al barranc de Manesa, micro reserva de flora. Formoses pinedes, sureres que convidaven a abraçar-les i falgueres eren omnipresents. Moment d’èxtasi i reflexió. De relaxació. 

 Camí planer que ja no els abandonà fins arribar al camí de l'Assegador i la font de la Benita, últim tram del trajecte  que els va retornar cap a la font de la Drova.  S’acomiadaren d’ella recordant i desitjant que es feren realitat els versos que  Josep Piera va dedicar a aquesta esplendorosa vall, la vall de la Drova: 

                                                  Aquesta que rebrota riallera
                                       després de les tempestes i la pluja;
                                       aquesta que faig meua cada dia,
                                       aquesta que duc viva a la memòria,
                                       no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
                                      No la toqueu, si no és per a estimar-la.