TORNEM A LA VALL DE GALLINERA

LES PINTURES RUPESTRES DE BENIALÍ

BENIALÍ (LA VALL DE GALLINERA)

Data:                      27  d’octubre 2013

Lloc de trobada:  Ronda Sud Daimús

Hora:                      8,30 del matí

Localitat:               Benissivà - Benialí

Quilòmetres:         6

Temps estimat:     4 hores aprox.

Desnivell:              150 m. aprox

Dificultat:              Mitjana.

Reserva dinar:      margegros@gmail.com o benimataix.cultura@gmail.com   fins  diumenge 20 d’octubre.

                                

SINOPSI

Us proposem retrocedir en el temps, visitar un abrics d’art rupestre en el terme de Benialí. Estem parlant de la ruta 10 que ofereix La Vall de Gallinera, per camins de moriscos i mallorquins, de Vicent Morera i Juanjo Ortolà.

Deixem els cotxes a l’entrada de Benissivà, darrere de la cooperativa. Si el temps ho permet, farem una de les variants de la ruta dels 8 pobles. Per a anar a Benialí, baixarem a buscar el barranc de Benissivà, on podrem trobar les restes fèrries d’una sénia solitària i les petjades que ha deixat l’home per aprofitar les aigües (pantanet, aqüeducte i molinet).

 En aquest tram l’aigua contribueix que la vegetació se’ns mostre pletòrica (cua de cavall gran, arbocers, ginjolers, garrofers, figueres, esbarzers, heura...). A la part de la Solana, ja es veu la nostra destinació, el barranc dels abrics, i a la dreta, al capdamunt del turó, els murs del corral del tio Alberto del Reino. 

A la mitja hora aproximadament haurem entrat a Benialí pel carrer la Font. Més aigua: el llavador del poble i la font de la Concepció que ens ofereixen aigua fresquíssima. 

Resseguim els carrers del poble per buscar el riu Gallinera. Ja veiem els senyals en blanc i morat que ens indiquen el sender d’Art rupestre de Benialí. 

Només passem el riu (si no porta les aigües de la tardor,  veurem la blanca terra del seu llit), agafem el camí de la dreta, al costat d’un antic magatzem de draps. Al poc d’anar muntant, entre un camp d’oliveres i un altre de tarongers, els senyals blanc i morats ens van acompanyant cap amunt.

 En arribar a la bifurcació podem pujar, o per l’esquerra, pel barranc de les Basses del Racó, o per la dreta, per la costera dels Victorinos. Alguns margegrossers i benimataixers  ja s’han atrevit a pujar per la ruta accidentada, per dins del barranc, i han vist els abrics de lluny, i han vist el reguer picat a la pedra i...s’han perdut. Per això optarem, el dia de la ruta,  per la menys difícil: la costera dels Victorinos

Anem poc a poc agafant altura a través de la costera dels Victorinos, un vell camí que abans les persones feien servir per anar a Vilallonga. Tal volta hi sentirem històries de perruqueries, de venedors de fideus, i d’imatges religioses que s’amaguen de la bogeria de la Guerra Civil. 

Passarem pel costat del que queda del corral del tio Alberto del Reino i la seua gran era per a batre. Des del magatzem fins ací haurem tardat uns 45 minuts. 

Cal detenir-se a contemplar les vistes de la vall i de la seua zona d’Ombria: a llevant, Benirrama, el seu castell i el majestuós Gelibre; al davant, la penya Foradà i la del Pinyol Gros; i cap a ponent el final de la vall i el Montcabrer, ja al Comtat. Ens queda menys d’un quilòmetre, uns quinze minuts aproximadament, per arribar a l’objectiu final. 

La costera empedrada poc a poc va fent-se senda, comença a baixar, i en cert moment s’ajunta amb la que ens hi pujava pel barranc de les Basses del Racó. Fixem-nos en el barranc, observem les restes dels marges de pedra que algú hagué d’anar construint per aprofitar cada pam de terra. Finalment, després d’una hora de pujada des que hem creuat la rambla de la Gallinera, arribem a l’abric núm, IV. 

Figures mil·lenàries, misterioses, d’un roig fosc i d’un traç bast i primitiu. I en un racó, la cabreta. Què representen? Què ens volien transmetre els seus autors? 

Per explicar-nos tots els paratges que visitarem durant la ruta i, especialment, l’abric, tindrem el goig de gaudir de la grata companyia, una vegada més,  de Vicent Morera  i Juanjo Ortolà, autors del llibre abans esmentat, autèntica guia per conèixer els racons més màgics i sorprenents d’aquest autèntic paradís miraculosament conservat i que és urgent  preservar.

Després d’aquest viatge en el temps, desfarem camí per on hem pujat fins  arribar de nou al punt de partença: Benissivà. Allí, qui haja optat per quedar-se a dinar podrà exercir el dret a decidir entre una saborosa olleta de blat picat o un excel.lent arròs al forn. L'èxit està assegurat,

DIARI DEL PARADÍS. VIIé lliurament.

ELS CONTES DEL MARGE GROS

DIARI DEL PARADÍS(VII)

FORMIGUES

SAG

Aquella situació ja passava de mida. En qualsevol moment del dia, quan entrava a la cuina, un autèntic exèrcit de formigues estava desfilant per sobre el polit marbre arrossegant una pepita de meló, una molla minúscula de pa, un fragment quasi invisible de la magdalena del desdejuni, una  imperceptible pelleta d’ametla o qualsevol altra cosa que fora del gust d’aquests insaciables insectes. No se’m podia acusar de negligència en la neteja, no. Sempre que acabava de fer qualsevol menja, agafava la granera i, pacientment, anava recollint qualsevol resta inapreciable d’aliments que hagueren pogut caure al sòl. Però sempre hi havia  alguna deixalla invisible que escapava a la meua vista. Fins i tot vaig haver d’anar a l’oculista perquè en fera una nova revisió de la vista. Malgrat haver-me detectat mitja diòptria més en cada ull, la meua inutilitat a l’hora de combatre aquesta plaga de maleïts animalons era ben palesa. Vaig provar amb tota gamma d’insecticides. Primer faig fer ús dels ecològics, ja que el tema del medi ambient sempre m’ha obsessionat. Però davant  la seua  ineficàcia, vaig haver de recórrer al mercat negre per adquirir-ne uns que estaven prohibits per la legislació europea, sense cap resultat. Vaig contractar els serveis d’una prestigiosa empresa de fumigació que em garantia un èxit assegurat. Em van haver de tornar els diners. Finalment, abatut, vaig prendre una dràstica decisió: no menjar més a casa.

Fou un matí, mentre desdejunava al bar de la cantonada, quan vaig decidir optar per una mesura definitivament dissuasòria: penjar un cartell a la porta de la cuina prohibint l’entrada de qualsevol tipus d’insecte. Així que aquella nit vaig sopar a casa i, després de granar amb molta cura el terra, em vaig gitar amb l’esperança d’haver causat a les formigues el colp de gràcia definitiu. Però l’endemà, quan vaig anar a prendre’m el meu got de llet, aquelles petites bestioles havien ocupat de nou l’estança. Ara sí que havien clavat la pota! Vaig agafar el mòbil i vaig telefonar  la policia. De seguida va arribar un espectacular comboi de policia antidisturbis, completament perpetrat amb armament molt sofisticat. La batalla fou cruenta, amb moltes baixes per part de les tropes invasores. A la fi, columnes de formigues captives i desarmades eixien escortades per les forces policials cap als furgons de les forces de l’ordre públic envers moderns centres de reclusió d’alta seguretat.

No cal dir que la mesura fou d’allò més efectiva. Ja més mai he tingut la desagradable visita de les formigues ni de cap tipus de parentela seua. Ara, fins i tot, em puc permetre el luxe d’anar-me’n a dormir sense haver agranat la cuina, conscient que el perill ha passat definitivament.

PLÀSTICA I ECOLÒGICA CARRÍCOLA

UN MATÍ A CARRÍCOLA

CRÒNICA DE LA RUTA

Diumenge 22 de setembre de 2013

Era el dia en el qual l’estiu donava el testimoni a la tardor. Era diumenge. Les 8,30 del matí semblava l’hora adequada per trobar-nos a la Cooperativa de Gandia i iniciar la marxa cap a Carrícola, a la bella comarca de la Vall d’Albaida, on celebraríem aquest esdeveniment.

Fins arribar a Carrícola, el trànsit per la carretera va ser molt fluid, però en entrar al poble vam observar molta activitat: se celebrava l’Aplec Ecologista del País Valencià. Una vegada més constatàrem que les coincidències no existeixen.

Amb un aire de festa verd, començàrem la marxa cap al barranc del Castell. El cel es trobava emboirat, fet que li donava una certa aureola màgica a la ruta. Prompte començarem a pujar el calvari, curt, blanc, formós, impol·lut, fins arribar on U és. I allí érem contemplant una pedra vencent la gravetat      ( amb un poc de truc, és cert.). 

La pujada envers la torre de Carrícola tenia poc desnivell, però constant. Un inquietant ull vigilava la nostra marxa, mentre que els nostres quedaven sorpresos davant les originals i magnífiques escultures que , en el lloc menys esperat,  sorgien com si foren obra d’un encanteri. 

 Les aturades es feren obligades per gaudir de tanta bellesa, moment que era aprofitat també per fer un dissimulat descans. La fusió entre art i natura era perfecta. Pausadament, però, anàvem ascendint fins la torre.

 L’últim tram es va fer una mica feixuc, tanmateix l’allau de prodigis  que contemplàvem ens atordia constantment. Si Ramon Llull haguera viscut, de segur que haguera escrit una nova versió del seu Llibre de meravelles.

En arribar a la reconstruïda torre, contemplàrem, ara amb el triomf del sol, un paisatge lluminós, amb tots els pobles de la vall blanca custodiats pel Benicadell. 

 

Després d’una breu explicació sobre aquesta torre de guaita, arribàrem a una pista forestal. El camí era planer, cosa que aprofitàrem per arribar, en un tres i no res, a un revolt on esmorzàrem i descansarem.

 El gotet de mistela i la imprescindible fotografia de tota la colla, foren el preludi de la baixada cap al poble, ara per una bufona senda on, de nou, reapareixien màgiques figures en els indrets més impensats. 

Des de Carrícola estant, emprenguérem la ruta dels camins de l’aigua. Entre bancals abandonats i altres on se segueix una agricultura biològica, anàrem a la recerca del barranc de l’Arcada, on un immens arc vigilat per una prehistòrica libèl·lula, ens va recordar l’ancestral aprofitament de l’aigua que s’ha fet sempre en les nostres terres. 

Aprofitament i reciclatge. Cabres, ceps fent volantins , perdius estavellades a les roques, peixos immortals fets de ferro, fantasia en estat pur. Un autèntic parc temàtic natural, ecològic, respectuós amb el medi ambient, tan allunyat d’altres tan inconsiderats, forassenyats, que s’han construït en la nostra terra, on , fins i tot, vam haver de superar proves d’un elevat grau de dificultat.

El sol ja calfava, però bufava un vent fresc, gratificant,  que ens va conduir de nou fins a Carrícola, on continuava la festa de color verd. Amb un munt d’emocions i sensacions, haguérem de marxar amb la certesa que un altre dia tornaríem de nou a gaudir d’aquesta esplèndida meravella: Carri-cola, la “xispa” de la vall, l’espurna que ens va encendre el cor, l’esperança d’un futur millor per als nostres pobles.

Torna Benimataix

ACTIVITATS DEL MES DE SETEMBRE

- Dissabte 28 de setembre.

 Reunió de socis a les 8 de la vesprada al Teleclub

- Diumenge 29 de setembre.

Excursió a peu l'Atzúbia - l'Asmeita.

           Lloc de trobaba: Cantó la Font.

           Hora: 8,30 del matí

CARRI-COLA, LA "XISPA" DE LA VALL

EL BARRANC DEL CASTELL I ELS CAMINS DE L’AIGUA

CARRÍCOLA (LA VALL D’ALBAIDA)

Data:                      22  de setembre 2013

Lloc de trobada:   Cooperativa de Gandia

Hora:                      8,30 del matí

Localitat:               Carrícola

Quilòmetres:         6

Temps estimat:     4-4,30

Desnivell:              170 m

Dificultat:              Baixa, però alta en emoció.

Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  divendres

                                13 de setembre.

SINOPSI

Els ibers el batejaren com a Karri (la roca), els romans afegiren el diminutiu -cula, i els àrabs, i després els cristians, ho tingueren fàcil, Carrícola. El petit poble ens dóna la benvinguda amb un cartell molt suggeridor, que recorda un refresc de cola molt americà. Sobre un fondo roig, i amb lletres blanques diu Carri-Cola. La “xispa” de la Vall.

Una vegada els cotxes alineats en l’aparcament públic que hi ha a l’eixida del poble, en la carretera que mena a Otos, ens reunim a la petita i encisadora plaça de l’ajuntament. Ja ens guaiten des d’una teulada dos gats negres (no n’eren quatre?). Els caragols daurats de la font mostren orgullosos les banyes i ens brinden dos camins: el passeig pel barranc del castell i els camins de l’aigua.

Com que a primera hora el sol encara no és conscient de la seua força, ens decidim pel passeig pel barranc del castell. És un passeig d’uns 3200 m, i un desnivell de 170m. Obriu bé tots els sentits, especialment la vista, no siga que us perdeu algun detall. Hi ha el calvari blanc a l’eixida, i com tot bon calvari, ben empinat. Guaitant-nos hi ha un mussol solitari. Passem pel costat d’una vinya, i el barranc amb el castell orgullós posant-se de puntetes per tocar el cel. Que no us torbe. Hi ha pedres que desafien la gravetat, suspeses en l’aire, i al seu costat un grafit arrapat a la pedra que ens diu “U és”. Què voldrà dir? Al costat, un formiguer petri. I un ull que ens vigila no trenquem l’harmonia de la pujada, o tirem la pila de llibres amb el nom de tots els pobles de la Vall d’Albaida. I la misteriosa dama verda (amb el pintoresc nom de la Tia Figa) que no vol ser vista per l’aranya del costat.

Arribem a la font dels Unflats (on veurem molts rostres humans que tingueren com a motle autèntiques cares de veïns del poble). La màgica ruta està ben marcada. Ja tenim al davant el castell. Hi arribem després de vora un quilòmetre d’ascensió. Som a 420 metres sobre el nivell de la mar. Si la broma del matí s’ha dissipat tenim la Vall d’Albaida als nostres peus: el pantà de Bellús, el Benicadell, la serra Grossa... i tots els pobles de la vall blanca.

Pujarem un poc més fins arribar a una pista forestal. Seguim la pista cap a llevant, cap a Otos, i a uns 400 metres uns xops titànics en anuncien la refrescant font del Melero (506 m.s.n.m.). Uns 600 metres més avant prenem un camí entre pins que s’obri a l’esquerra. Comencem a baixar. 

Obriu els ulls; hi ha el drac al costat del camí, perfectament camuflat; i les pedres que s’han reunit religiosament amb voluntat d’ermita; els petits gripaus; i les pedres que no van voler tenir color de pedra, que en volien de més bonics, alegres i variats. Uns 15 minuts més tard o 900 metres després, enllacem amb la senda per tornar al poble, on ens estan esperant els gats, els caragols de la font del Fardatxo i els gripaus per preguntar-nos si ens ha agradat. I si és així, ens proposen ara la ruta dels camins de l’aigua, autèntic llegat hidràulic de l’època musulmana.

La ruta dels camins de l’aigua té un recorregut circular aproximadament d’una hora, uns 2400 m. Passem per davant l’església, la casa rural i en arribar al llavador d’aigua clara veurem dos gats negres més (són els mateixos que hem deixat adés? No n’eren quatre?). Girem a l’esquerra a buscar la font del carrer de Baix on un altre gat negre vol jugar amb una bola de pedra.

Eixim del poble, sempre recte, entre bancals mig abandonats, a buscar l’Arcada del Barranc de l’Arca: assuts; arcs de pedra que donen la mà a l’aigua per passar-la a l’altre del barranc; parotets voladors eixits del Juràssic; llibres oberts que ens proposen la lectura; escalons que voldrien rajar aigua; grans esferes fetes de ceps secs; peixos de ferro que boten de la bassa; xiprers metàl·lics; perdius dibuixades a la roca; estructures de canya que voldrien ser arcs de ponts... i tal volta els burrets passejant-se entre l’Arcada del Barranc d’Alt i la del Barranc del Gatell.

Voleu més fantasia? Si és que sí, veniu a Carri-Cola, la “xispa” de la Vall.