PLÀSTICA I ECOLÒGICA CARRÍCOLA

UN MATÍ A CARRÍCOLA

CRÒNICA DE LA RUTA

Diumenge 22 de setembre de 2013

Era el dia en el qual l’estiu donava el testimoni a la tardor. Era diumenge. Les 8,30 del matí semblava l’hora adequada per trobar-nos a la Cooperativa de Gandia i iniciar la marxa cap a Carrícola, a la bella comarca de la Vall d’Albaida, on celebraríem aquest esdeveniment.

Fins arribar a Carrícola, el trànsit per la carretera va ser molt fluid, però en entrar al poble vam observar molta activitat: se celebrava l’Aplec Ecologista del País Valencià. Una vegada més constatàrem que les coincidències no existeixen.

Amb un aire de festa verd, començàrem la marxa cap al barranc del Castell. El cel es trobava emboirat, fet que li donava una certa aureola màgica a la ruta. Prompte començarem a pujar el calvari, curt, blanc, formós, impol·lut, fins arribar on U és. I allí érem contemplant una pedra vencent la gravetat      ( amb un poc de truc, és cert.). 

La pujada envers la torre de Carrícola tenia poc desnivell, però constant. Un inquietant ull vigilava la nostra marxa, mentre que els nostres quedaven sorpresos davant les originals i magnífiques escultures que , en el lloc menys esperat,  sorgien com si foren obra d’un encanteri. 

 Les aturades es feren obligades per gaudir de tanta bellesa, moment que era aprofitat també per fer un dissimulat descans. La fusió entre art i natura era perfecta. Pausadament, però, anàvem ascendint fins la torre.

 L’últim tram es va fer una mica feixuc, tanmateix l’allau de prodigis  que contemplàvem ens atordia constantment. Si Ramon Llull haguera viscut, de segur que haguera escrit una nova versió del seu Llibre de meravelles.

En arribar a la reconstruïda torre, contemplàrem, ara amb el triomf del sol, un paisatge lluminós, amb tots els pobles de la vall blanca custodiats pel Benicadell. 

 

Després d’una breu explicació sobre aquesta torre de guaita, arribàrem a una pista forestal. El camí era planer, cosa que aprofitàrem per arribar, en un tres i no res, a un revolt on esmorzàrem i descansarem.

 El gotet de mistela i la imprescindible fotografia de tota la colla, foren el preludi de la baixada cap al poble, ara per una bufona senda on, de nou, reapareixien màgiques figures en els indrets més impensats. 

Des de Carrícola estant, emprenguérem la ruta dels camins de l’aigua. Entre bancals abandonats i altres on se segueix una agricultura biològica, anàrem a la recerca del barranc de l’Arcada, on un immens arc vigilat per una prehistòrica libèl·lula, ens va recordar l’ancestral aprofitament de l’aigua que s’ha fet sempre en les nostres terres. 

Aprofitament i reciclatge. Cabres, ceps fent volantins , perdius estavellades a les roques, peixos immortals fets de ferro, fantasia en estat pur. Un autèntic parc temàtic natural, ecològic, respectuós amb el medi ambient, tan allunyat d’altres tan inconsiderats, forassenyats, que s’han construït en la nostra terra, on , fins i tot, vam haver de superar proves d’un elevat grau de dificultat.

El sol ja calfava, però bufava un vent fresc, gratificant,  que ens va conduir de nou fins a Carrícola, on continuava la festa de color verd. Amb un munt d’emocions i sensacions, haguérem de marxar amb la certesa que un altre dia tornaríem de nou a gaudir d’aquesta esplèndida meravella: Carri-cola, la “xispa” de la vall, l’espurna que ens va encendre el cor, l’esperança d’un futur millor per als nostres pobles.