ELS
CONTES DEL MARGE GROS
DIARI DEL PARADÍS(VII)
FORMIGUES
SAG
Aquella situació ja passava de mida. En qualsevol
moment del dia, quan entrava a la cuina, un autèntic exèrcit de formigues
estava desfilant per sobre el polit marbre arrossegant una pepita de meló, una
molla minúscula de pa, un fragment quasi invisible de la magdalena del
desdejuni, una imperceptible pelleta
d’ametla o qualsevol altra cosa que fora del gust d’aquests insaciables
insectes. No se’m podia acusar de negligència en la neteja, no. Sempre que
acabava de fer qualsevol menja, agafava la granera i, pacientment, anava
recollint qualsevol resta inapreciable d’aliments que hagueren pogut caure al
sòl. Però sempre hi havia alguna
deixalla invisible que escapava a la meua vista. Fins i tot vaig haver d’anar a
l’oculista perquè en fera una nova revisió de la vista. Malgrat haver-me
detectat mitja diòptria més en cada ull, la meua inutilitat a l’hora de
combatre aquesta plaga de maleïts animalons era ben palesa. Vaig provar amb
tota gamma d’insecticides. Primer faig fer ús dels ecològics, ja que el tema
del medi ambient sempre m’ha obsessionat. Però davant la seua
ineficàcia, vaig haver de recórrer al mercat negre per adquirir-ne uns
que estaven prohibits per la legislació europea, sense cap resultat. Vaig
contractar els serveis d’una prestigiosa empresa de fumigació que em garantia
un èxit assegurat. Em van haver de tornar els diners. Finalment, abatut, vaig
prendre una dràstica decisió: no menjar més a casa.
Fou un matí, mentre desdejunava al bar de la
cantonada, quan vaig decidir optar per una mesura definitivament dissuasòria:
penjar un cartell a la porta de la cuina prohibint l’entrada de qualsevol tipus
d’insecte. Així que aquella nit vaig sopar a casa i, després de granar amb
molta cura el terra, em vaig gitar amb l’esperança d’haver causat a les
formigues el colp de gràcia definitiu. Però l’endemà, quan vaig anar a
prendre’m el meu got de llet, aquelles petites bestioles havien ocupat de nou
l’estança. Ara sí que havien clavat la pota! Vaig agafar el mòbil i vaig
telefonar la policia. De seguida va
arribar un espectacular comboi de policia antidisturbis, completament perpetrat
amb armament molt sofisticat. La batalla fou cruenta, amb moltes baixes per
part de les tropes invasores. A la fi, columnes de formigues captives i desarmades
eixien escortades per les forces policials cap als furgons de les forces de
l’ordre públic envers moderns centres de reclusió d’alta seguretat.
No cal dir que la mesura fou d’allò més efectiva.
Ja més mai he tingut la desagradable visita de les formigues ni de cap tipus de
parentela seua. Ara, fins i tot, em puc permetre el luxe d’anar-me’n a dormir
sense haver agranat la cuina, conscient que el perill ha passat definitivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada