CRÒNICA, BOIROSA, DE LA PUJADA AL CAVALL BERNAT

ELS HEROIS I LES HEROÏNES DEL CAVALL BERNAT

Diumenge 21 de novembre de 2014

Quan ens distanciem dels fets que han ocorregut, aquests prenen una nova dimensió, més objectiva habitualment. De vegades, però, poden adquirir una magnitud quasi mítica.

Havia sigut una setmana neguitosa. Corrien rumors sobre la ruta que els havien proposat. Deien que era dificultosa, difícil, dura; terrorífica, afirmaven els més alarmistes. No era d’estranyar, doncs, que diumenge no  va caldre que sonara el despertador. A trenc d’alba se sentia una atípica remor sobre el poble, molt semblant als trons que es produeixen els dies de potents tempestes. La realitat era que aquell xiu-xiueig  corresponia als batecs acompassats dels agosarats excursionistes que, malgrat els negres presagis, havien optat per pujar al Cavall, al Cavall Bernat des de Corbera. No hem d’ocultar que va haver qui va tenir dubtes fins última hora. Dubtes de romandre a casa, tapadet fins el nas, o d’alçar-se d’un bot i acudir al punt de trobada. Potser tot eren exageracions, potser tot un muntatge per atemorir. Tal vegada un joc, una broma. 

Al voltant de les 8 del matí, aquestes palpitacions disperses anaren concentrant-se als encontorns de les Escoles en un dia gris, sospitosament diferent als altres. Tanmateix, la incertesa començà a esclarir-se en comprovar com les margegrosseres i margegrossers no s’acovardien davant aquest nou repte, davant qualsevol obstacle.

Després d’intercanviar un grapat de paraules, amb l’ànim i la determinació ben cohesionada, marxaren cap a Corbera. En arribar al polígon d’entrada al poble, observàrem un frenètic moviment de persones entre els estrets passadissos que deixaven les parades del mercadet de diumenge.  Amb certa dificultat, poguérem aplegar al final del carrer del Calvari, als peus del magnífic castell de Corbera, on aparcàrem. En baixar dels cotxes comprovàrem, amb cara de satisfacció, s’ha de dir, que n’erem prou, bastants, molts.

Mentre ens agrupàvem harmònicament, aplegaren una colla de membres del Voluntariat Mediambiental de Corbera, l’autèntica guàrdia pretoriana de l’excursió, els qual anaven a comandar l’expedició.

Iniciàrem, d’aquesta manera, la marxa entre bancals de tarongers. Passàrem per la cova de les Ratetes i, una mica més endavant, la cova dels Frares, aixopluc dels frares en el seue trajecte envers el monestir de la Murta. Aviat ens trobàrem a l’àrea de les Fontanelles, fullós  de vegetació i amb taules i cadires per passar un excel·lent dia d’esbarjo. 

L’aturada fou mínima, la necessària per indicar-nos que havíem de tenir cura en mantenir neta aquella ruta que al Voluntariat Mediambiental tant els havia costat d’adequar. De forma preventiva, decidírem fer-nos la fotografia de grup, davant la possible contingència de produir-se baixes durant l’expedició. 

La pujada començà de forma suau i, amb una marxa constant, calculada, aplegàrem a una mena de plana, presidida per una antena en desús. Començàvem a albirar, amb certa dificultat, una vista que prometia espectacular. 

 

Després de reprendre camí, al cap d’una estona ensopegàrem amb una enorme paret, monumental, semblant a un gegantí abric. Fastuós ! 

La senda era ascendent, però suportable. Aplegàrem a una cruïlla. Ara es plantejà el gran repte: existia la possibilitat de realitzar una variant més accesible o, per el contrari, mamprendre la pujada definitiva al cim del Cavall. Continguérem qualsevol signe d’emoció en comprovar que totes i tots, cadascú a la seua marxa, decidiren optar per la pujada, titànica decisió.

A partir d’ara la senda es feia feixuga, fatigant i ens vam veure escortats per una acompanyant que no havia estat convidada: la boira. El ritme es va alentir, però no aturar. A penes podíem observar uns metres més enllà de la nostra vista. En tot cas, endevinar alguna figura de colors que teníem sols uns metres més endavant. Petites aturades, glops d’aigua. Cabells mullats, per la suor i per les imperceptibles gotetes que deixava la boira en els nostres fronts. Però anàvem pujant, pujant, mentre el pols s’accelerava. El darrer tram de la pujada fou interminable. Ens resultava complicat distribuir de forma eficient les nostres forces ja que no observàvem el cim, el final del trajecte. 

Quasi extenuats, la senda es va fer planera, suau. Sabíem, intuïem que el Cavall estava ahí, a tocar de mans, però no el vèiem. Quan ja començàvem a vacil·lar, de sobte, aplegàrem a una petita elevació coronada per una mena de piló: sí, era el punt geodèsic del Cavall Bernat. Sí, haviém aconseguit, no sense esforços i treball, el nostre objectiu. 

Arrecerats entre la boira poguérem descansar, esmorzar, recuperar forces. Falta ens feia. Però, en canvi, l’espessa boira ens va impedir veure l’exuberant paisatge que s’obria sota els nostres peus. No obstant això, sabérem  apreciar la bellesa, exòtica, de romandre entre núvols de cotó mentre degustàvem, potser més que mai, la suau aroma de la mistela.

La baixada fou més àgil, no més fàcil, i ràpidament aplegàrem a l’àrea recreativa de les Fontanelles. Ens alegrà contemplar com alguns membres de l’expedició baixaven amb deixalles arreplegades durant la ruta. El paisatge s’ha de gaudir, però també s’ha de protegir!

Amb un camí planer, festejant l’objectiu aconseguit, aplegàrem a les parets de la fortalesa de Corbera. Altres dia gaudiríem de la seua visita, altra jornada tornaríem a agrair al Voluntariat Mediambiental de Corbera l’ajut prestat durant la ruta i la tasca, impressionant, imponent, que estan realitzant per mantenir en perfectes condicions les sendes d’aquest magnífic paratge.

Les heroïnes i herois del Cavall Bernat tornàrem cap a casa, amb la sensació d’haver superat, i assaborit, un sensacional dia.