DÓNA'M LA MÀ

ELS CONTES DEL MARGE GROS

(DIARI DEL PARADÍS (VIII)

DÓNA’M  LA MÀ

SAG

L’estret senderol, costerut i abrupte, transcorria entre les ombres del dens carrascar del barranc de les Ànimes fins arribar a un abric quasi inaccessible.  Protegit per una ferma estructura metàl·lica per evitar qualsevol espoli, desventuradament tan habitual en la zona,  es  contemplava un grup format per  tres figures de color rogenc   realitzant algun tipus de ball ritual desconegut.

Joan es va sentit captivat des del primer dia que les va descobrir en una excursió guiada,  atrapat pel seu intens realisme. Nítidament s’observaven tres cossos nus: dos, un home i una dona, es trobaven agafats de les extremitats superiors i l’altra, més aïllada i de sexe femení, tenia el braç allargat, com si estigués  esperant que algú li donés  la mà.

Des d’aquell dia, sempre que podia feia una escapada, quasi furtiva, per poder adelitar-se. Assegut, plaentment contemplava aquella escena quotidiana que li resultava extremadament fascinant. Després, com un possés, començava a fotografiar-les amb la seua magnífica càmera des de tots els angles possibles i les emmagatzemava en el seu ordinador.

Així mateix, la seua obsessió per aquella composició prehistòrica l’havia esperonat  a documentar-se. Els especialistes coincidien en què es tractava d’una excel·lent mostra d’art llevantí. Però polemitzaven a l’hora d’interpretar-la. Uns afirmaven que era una pintura inacabada, altres que el pas del temps havia esborrat una quarta figura, altres que simbolitzava la cohesió tribal...

Un xafogós dia de setembre, mentre intentava realitzar a sa casa un muntatge fotogràfic amb totes les instantànies que havia capturat, se n’adonà que entre unes imatges i altres s’observava un inequívoc moviment. Es fregà els ulls i ho tornà a comprovar. Sí, les figures anaven canviant de posició imperceptiblement, com si ballaren al ritme d’una música desconeguda. Això el trasbalsà i, alhora, l’espantà. Sense pensar-s’ho dues vegades, agafà el cotxe en direcció a l’aixopluc. Hi arribà a mitjan vesprada, quan el sol començava a perdre força. Pujà veloçment pel senderol costerut, però aviat s’aturà una mica per descansar. El cor li bategava sense control. Fou en eixe moment quan  sentí un soroll entre el fullam de l’espessa vegetació. No era la primera vegada que l’escoltava, però mai li havia donat importància ja que l’atribuïa a algun desconcertat conill, a un juganer esquirol o a algun porc senglar esglaiat. Inesperadament va entreveure com una dona jove completament despullada, bellament nua, amb un cos rogenc que contrastava amb el verd de l’arbreda, se li  atansava amb el braç allargat, oferint-li la mà.

El sol s’havia gitat a dormir, i la lluna estava de vacances. Tot era obscuritat, fosquedat...confusió.

Uns setmana després, en la primera plana dels diaris  més importants de la zona, apareixia una estranya notícia: en l’abric del barranc de les Ànimes havia aparegut una nova figura donant-li la mà a la figura que, fis aleshores,  es trobava aïllada.  Les primeres informacions parlaven  d’un enigmàtic home amb el tors nu i amb la part inferior del cos cobert per una mena de pantalons obscurs ben estranys, impensables per a l’època. Duia en l’altra extremitat un arc amb fletxes i una espècie  d’artefacte amb una certa ressemblança a una càmera de fotografiar. Alguns especialistes apuntaven a una broma de mal gust,  a una nova agressió contra el patrimoni cultural; altres no s’explicaven  aquest misteriós fet, ja que l’anàlisi dels pigments de la nova figura estaven datats en la mateixa època que les tres figures restants.

Ningú, en canvi,  es va fixar que en la secció de successos apareixia una breu informació sobre la desaparició des de feia 7 dies de JPS, inicials  que corresponien a les d’un jove de la capital de la comarca.