TARDOR CULTURAL

TARDOR CULTURAL

dimecres, 16 de juliol de 2014

CRÒNICA DE LA V RUTA NOCTURNA




Després del foc...
Ruta Nocturna al Bancal de la Creu
Dissabte, 12 de juliol de 2014

Dos anys; dos anys i un mes des que el fum negre, espès i excessiu, cobria de dol la comarca. Una mica més de dos anys des que les campanes  anunciaren foc a la serra de la Cuta. Dos anys després de la desolació.

Dissabte  12 de juliol ens dirigíem pels atrafegats carrers de Gandia a Llocnou de Sant Jeroni. Era la nostra V Ruta Urbana, revenja d’aquella que un mes de juliol de 2012 vam haver d’ajornar a causa del poderós i destructiu incendi que va assolar aquell formós paratge. En aparcar els cotxes al voltant de l’església del poble, comprovàrem que érem bastants els qui havíem decidit, amb el cor a la mà, trepitjar aquells camins i sendes, altre temps un tapís verd impressionant . 



Feia un sol pietós, malgrat ésser a l’estiu. Iniciàrem la marxa travessant el pont de l’autovia i, tot seguit, torcérem cap a la dreta. La suau costera que menava fins el depòsit d’aigua, no va ser cap entrebanc perquè mantinguérem un pas ferm, decidit. La marxa era distesa, mentre començàvem a albirar  des de la llunyania els primers efectes de les flames.
En arribar a la granja, la desolació es va fer palesa. Feia calor, però no a causa del sol, sinó perquè començàrem a notar la presència del foc, d’unes flames  que encara cremava els pins, els matolls... l’ànima. 



Qualsevol comparació és odiosa, diuen, però ara era inevitable. Recordàvem la pujada envers la pedrera flanquejada d’esvelts pins, altius. Ara els trobàvem derrotats, amuntegats a la vora del camí com a cossos després d’un cruent combat. Amb un nus en l’estómac, caminàvem llastimosament entre aquell impressionant camp de batalla que havia deixat al descobert les parts més íntimes de la muntanya, com aquell isolat assentament iber protegit en altres temps per la feréstega vegetació.





En arribar a la pedrera, trencàrem mà esquerra cap al Ranxo. Allí, mig desmarxat, jeia un camió que s’encarregava d’arreplegar les restes dels arbres socarrats per les infernals flames. De sobte, observàrem l’existència de nuclis de resistència, de racons on el foc no havia pogut vèncer les escomeses  dels maquis del mont. Era l’esperança de recuperar el territori perdut; era la confortació que un dia, llunyà, aquell paratge tornaria a ser allò que havia sigut. Nosaltres, potser, no ho veuríem, però ens donava coratge que els nostres descendents tornaríem a gaudir de la bellesa arravatada per les forces infernal de l’avern. 



La pujada cap al Bancal de la Creu fou reconfortant. Si bé continuàvem trobant deixalles de la contesa, al mateix temps observàrem   amb galivança petits pins que sorgien entre les cendres de la mort, reivindicant els seus drets. Fitàvem com els ancestrals garrofers rebrotaven amb noves energies refent-se de les cicatrius de la lluita.
En arribar al Bancal de la Creu, sentírem que la vida tornaria a guanyar la mort. 



Allí estant, en aquella mena de balcó que ens oferia una sumptuosa  vista a les terres de la Safor, la Marina, la Vall d’Albaida i altres tantes que aconseguírem esguardar, fórem privilegiats espectadors d’una imponent posta de sol. La lluna, que s’havia amagat tímidament, a poc a poc apareixia pel cel enfosquit il·luminant aquell preciós lloc. Era hora de sopar, era hora de descansar després d’una estranya i corprenedora ruta. 



Sota els refrescants raigs de la lluna tinguérem temps d’enraonar, temps de gaudir aquell bell espectacle  que ens oferia la natura.
Ens sentíem animats, satisfets, esperançats. Després de prendre uns dolços i un glopet de mistela, era hora d’honorar aquest lloc , era hora d’honorar tots els indrets destruïts dramàticament pels incendis forestals. 


Llegírem una selecció de textos del llibre Enllà del foc on diversos autors i autores, fent ús de la màgia i del poder de la paraula, recordaven el drama de tantes flàmules i flames gegantines que han devorat els nostres boscos: Jordi Puig, Maria Josep Escrivà, Raül Navarro, Josep Lluís Roig..., i altres que, des de perspectives diferents, ens transmetien un estimulador missatge: el verd sempre venç.




Guiats per la lluna plena i per les llanternes de tecnologia variada, iniciàrem el descens cap a Llocnou de Sant Jeroni, sabedors que aviat les pinedes, les carrasques i els garrofers; el romer, la pebrella, els espàrrecs i la murta tornaríem a cobrir la pell d’aquest descarnat paisatge. Que molt prompte tornaríem de nou a ensumar la flaire de la natura. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada