LA VI RUTA PEL MARGE GROS ES TRASLLADA AL RIU VERNISSA

Una passejada pel riu Vernissa

VI Ruta pel Marge Gros

Dissabte, 23 d’agost de 2014

Érem les 12, 30 de la nit. De tornada cap a casa, amb els vidres del cotxe mig abaixats, escoltàvem l’últim disc de La Gossa Sorda. S’estava tan bé!

 Feia 7 hores que  havíem mamprès la marxa des de Daimús envers Llocnou de Sant Jeroni, lloc des d’on havíem previst començar la VIa edició de la Ruta pel Marge Gros. En arribar al poble, puntualment com quasi sempre, i després de penjar-nos les motxilles al coll, ens preparàrem per iniciar la marxa  els prop de 50 participants. Entre d’ells es trobava Jordi Puig, gran coneixedor i amador de les terres del Vernissa, qui ens va explicar els orígens de la població.

 

 Des de la seua gènesi en el Rafalet de Bonamira, fins el seu assentament definitiu en el lloc on actualment està emplaçat el poble. Ens parlà de l’alqueria islàmica, dels diversos senyors fins arribar, definitivament,  al monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

Tot seguit, vam continuar fins el safareig de Llocnou, on el nostre expert ens va continuar explicant el sistema hidràulic del riu Vernissa i del savi aprofitament de les seues aigües.

El trajecte fins Almiserà fou un sospir i de seguida ens trobàrem trepitjant els seus carrers fins arribar al safareig o llavador de la localitat. Ara calia prendre la drecera que conduïa al camí de Balançat. El camí era planer, suau, bonic. 

Prompte arribàrem al llit del riu. Sec, tristament sense aigua, mostrant amb un cert pudor les seues parts més íntimes. La vegetació que ens acompanyava, tarongers, garrofers, pins; oliveres, romer, esbarzers, baladre, canyars... testificaven el patiment d’aquest any d’extraordinària sequera. La vegetació sofria, i nosaltres també. 

Una petita elevació del terreny, el tossal del Tramús, apareixia sorprenentment verda, resistint audaçment els atacs de la secada.

Caminàvem emparats per l’ombra, protegint-nos de l’implacable sol de finals d’agost, i acaronats per un vent fresc, cosa que feia que la caminada fos molt agradable, com el paisatge per on transcorríem. 

Després de jugar amb el riu Vernissa, creuant-lo diverses vegades, arribàrem a una petita senda, flanquejada a mà esquerra per bancals de tarongers i, per la dreta, per un riu que no es deixava veure a causa dels canyars i de les nogueres. Aquest caminoi  ens va menar novament a un camí asfaltat.  Molt aviat contemplàrem la Penya Roja i la penya del castell de Borró. 

Fou inevitable evocar la segona ruta que vam realitzar, allà pel mes de maig de 2009: el barranc d’Atanasi, el castell, la casa dels Garcia, l’aqüeducte... Una preciositat absoluta arrabassada pel foc. Altrament el foc, sempre el foc....

En passar pel barranc Blanc  celebràrem la fortitud d’un orgullós bassal d’aigua que no havia pogut ser vençut per la sequera. 

 Es feia tard. I ens quedava un darrer objectiu:  visitar el Centre d’Interpretació de la Pansa de Ròtova, raó per la qual el ritme s’accelerà, així coms els batecs del cor. La velocitat de l’ascensió, l’única dificultat orogràfica de la ruta, fins l’edifici fou portentosa. Per tal de dissimular una mica  l’esgotament, ens aturàvem una mica per observar els xiquets jugar en el camp de futbol del poble. Després d’una pujada dura, però sortosament curta, descansàrem una mica abans d’entrar dins de l’edifici, un antic riurau restaurant recentment, on vam poder observar la importància d’aquest conreu tan important en les nostres terres durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX.  

En eixir, ens férem l’obligatòria fotografia de grup, sota una preciosa parra del riurau.

N`érem tant distrets, que no ens vam adonar que el temps havia passat molt apressa i es feia de nit. Es reuní el Comité d’Emergència i decidirem acurtar el trajecte, modificant la ruta inicial, per l’antiga carretera de Ròtova a Llocnou. 

Mentre retornàvem al lloc d’exida, recordàvem la feblesa del nostre territori, sempre amenaçat. Pel foc o per l’actuació de l’home. I desitjàrem que la manifestació en defensa de la platja de l’Auir, del Racó de Tomba i de la Marjal, en definitiva, de tot la Safor haguera sigut un triomf sense pal·liatius. Nosaltres, malgrat no ser físicament allí (tirania de la programació), ho estàvem en sentiment i en ànima. 

Ben fosc arribàrem a Llocnou. Després abillar-nos una mica, començàrem a sopar al restaurant Los Corrales. Sopar apoteòsic que va donar peu a converses molt diverses i a plantejar-nos nous reptes. Moment oportú d’agrair de tot cor a Jordi Puig l’ajuda i les gestions que havia realitzat per dur endavant aquesta ruta. Gràcies!

A la una de la matinada arribàvem a casa. Les primeres notícies informaven d’un èxit aclaparador de la manifestació de la vesprada.  Somriure d’esperança.