UN PASSEIG PELS VOLTANTS DEL RIU D'ALCOI

V RUTA PEL MARGE GROS

UN TOMB PELS PONTS DEL RIU D’ALCOI

Dissabte 24 d’agost de 2013

Una ruta a les 6 de la vesprada en ple mes d’agost no sembla d’allò més atraient. No obstant això, sempre hi ha persones que defugen qualsevol entrebanc i són capaces d’afrontar qualsevol dificultat. Passeig

Aquell dissabte de vesprada, però, el temps els va donar un armistici: feia sol, tanmateix una suau i vigoritzant brisa els invitava a passejar.

Des del pàrquing descobert del centre comercial Plaça Major, creuaven el novell pont construït en 1994 i baixaven cap al camí terrós que voreja el riu per la vessant nord. 

De seguida deixaren de sentir el  trànsit delirant que es dirigia a les diverses botigues que es concentraven en aquella àrea comercial. Eren en un altre món, tan a prop i tan distant! El corrent suau i tranquil de l’aigua del riu i el verd de la vegetació eren un bon antídot front la urgència que es vivia en la ciutat.

Cada pont tenia la seua història, la qual  puntualment anaven coneixent, com el de l’antic traçat de la línia Carcaixent – Dénia, tan important en una època en què la taronja era un producte molt preuat i ara tan maltractat. 

El trajecte era suau, relaxat, la qual cosa convidava a fruir  del riu, aquell les aigües del qual han donat vida a tota una comarca. Vida i riquesa. De tant en tant veien aparèixer una fotja, un distret ànec, una torbada tortuga. 

Res a veure amb el que succeïa uns pocs metres a sobre. Elles i ells continuaven caminant entre el  pont nou d’Oliva, símbol del creixement de la ciutat, i la Passarel·la, emblema de modernitat. Mentre, observaven els ossos de la muralla de la vella Gandia, amb l’impressionant palau dels Borja. 

Una aturada obligada, imperativa, necessària, feren en aplegar al pont vell d’Oliva, aquell que abraçava Gandia amb els pobles del sud de la comarca. Atenien, absorts, les explicacions del guia, el lletraferit Francesc Piera. Època, estil, tipus i mètode de construcció, inundacions... belles i fluides paraules que brollaven apaciblement de l’erudit, causant en les cares dels excursionistes signes d’admiració i sorpresa. 

Continuaren la marxa pel camí i es lamentaven del deplorable estat de conservació en què s’hi trobava: les vores abandonades i els espais verds que s’havien condicionat desemparats. Senyal inequívoc d’una descurança imperdonable, vestigi del que hauria pogut ésser una preciosa via verda, però que s’havia quedat en un estat embrionari.

De seguida arribaren al pont més novell de tots, el pont del Raval. En passar-lo, contemplaren el parc de les Ambrosies, però amb escàs nèctar, i es dirigiren cap al pont de Ferro, rogenc, galanxó, per on passava el tren dels anglesos, aquell que unia la costa amb la industrial ciutat d’Alcoi. Després de transitar per ell durant una estona i contemplar la magnífica vista del riu que des d’ell s’albirava, es feren la fotografia de grup per commemorar aquella data en què celebraven la V Ruta pel Marge Gros. 


Encara tingueren temps de visitar l’alqueria de Martorell com lliurada a la mà dels déus com altres tantes coses.

Era hora de tornar, cosa que feren per la riba sud del riu d’Alcoi. La vesprada havia sigut molt gratificant  i amb la brisa fresca de llevant que els acaronava la cara, arribaren al punt de partença.

Una bona dutxa i un bon sopar al poliesportiu de Daimús posaren el punt i final a aquesta marxa apacible ruta on van tenir l’oportunitat de conèixer una visió nova, verda i refrescant de la ciutat ducal, tan a prop i tan poc coneguda i aprofitada.