TARDOR CULTURAL

TARDOR CULTURAL

dilluns, 5 d’agost de 2013

ELS CONTES DEL MARGE GROS: 2022








ELS CONTES DEL MARGE GROS

DIARI DEL PARADÍS(VI)
SAG

2022



Ja s’havia convertit en una rutina diària. En acabar la feina se’n tornava a casa. Vivia a prop, i  en cosa de 20 minuts hi arribava. A l’ hivern es canviava de roba i es posava a preparar el sopar. La falta de llum solar li impossibilitava  fer altra cosa. En canvi, quan l’estiu aplegava, es premiava amb una dutxa refrescant, s’abillava amb el xandall estiuenc, ben acolorit,  i treia el seu ordinador portàtil al pati. Amb la frescor de la poqueta nit, l’engegava mentre assaboria una cervesa, ben freda, sense alcohol. Durant els mesos de la canícula, amb una amanida i poca cosa més es conformava per a sopar.
Aquella tarda feia bastant calda, però  es trobava d’allò més bé. Quan va tenir el portàtil preparat, va fer un repàs als innumerables comptes de correu que posseïa, un per a cada ocasió. Es va alçar per agafar un pessic d’ametles torrades, hàbit que volia evitar, però sempre l’endemà. Tenia previst  entrar a Google per buscar informació sobre distintes ciutats que volia visitar en època de vacances,  moment en què va recordar que les festes del poble s’acostaven. Va voler consultar  si ja ha havia algun tipus d’informació. En la barra de Google va teclejar festes 2022, però quan es va adonar que la data era equivocada, va voler rectificar, però no va arribar a temps. De sobte, va aparèixer la pàgina web de l’ajuntament, actualitzada a 2022! No podia ser, allò no podia ser altra cosa que l’obra d’un graciós, o d’un desqueferat. Encuriosit, va començar a llegir les notícies del dia. La primera parlava que l’alcalde, el nom del qual mai havia sentit parlar i que pertanyia a un partit totalment desconegut, el Partit per la Coherència, havia inaugurat un centre de rehabilitació de malalts mentals. Va somriure. Es notava que aquell desficiós no era gens simpatitzant del partit governant.  Notícies totalment extravagants anaven succeint-se una darrera l’altra. D’imaginació no li’n falta, va rumiar una mica més seriós. Aleshores va llegir el seu nom escrit en una informació que portava la data de 30 de juliol de 2022. Va obrir els ulls exageradament i va examinar el text detalladament, a consciència. No, allò no tenia gràcia, gens ni mica. Atònit, les lletres, una darrera l’altra, parlaven que aquell dia es commemorava el desè aniversari de la seua desaparició,  fent-se ressò de les notícies recollides en diversos mitjans de comunicació. Esfumament, esvaniment, dissipació, absència voluntària o forçada... eren alguns dels titulars que eixien en els periòdics.  Nerviós, va mirar el seu rellotge i va comprovar que  era 30 de juliol de 2012! Aquell dia era hui!  Es va alçar sobtadament, mentre arrossegava amb el seu violent moviment el got de cervesa. Es va palpar la cara, es va gratar els cabells, va comprovar que era despert, que allò no era un somni. De nou, va mirar el rellotge. Eren les 9,30 la nit. Estava atrapat, atrapat entre la incredulitat i el temor que allò no fos una broma de mal gust.  Poc a poc va notar que es posava nerviós. Si per una d’aquelles allò era cert, abans de dos hores i mitja desapareixeria! Va començar a deambular per l’ampli pati, sense seguir un rumb fix. Era, tenia pànic. El seu cervell era un camp de combat entre les forces racionals i les irracionals. Les primeres li deien que allò era impossible, un miratge, una nova aplicació d’un programa informàtic desconegut, tal vegada un virus. Les segones li aconsellaven que estiguera preparat, que en la vida ocorren fets inversemblants que la lògica no pot explicar. Va sentir una calor sufocant. Necessitava una altra cervesa. La va obrir i va decidir pegar un tomb pel poble. Potser un passeig  li vindria bé i així aconseguiria saber què era el que li passava. Recordava que altres vegades havia tingut episodis d’ansietat, però sens dubte ara es manifestava d’una forma virulenta i desconeguda. Va tancar la porta de casa i es va trobar enmig del carrer. La nit començava a vèncer el dia. Una autèntica munió de gent deambulava pel carrer, buscant el recer d’una gelateria per   derrotar l’anguniosa basca i es dirigí cap al solitari riu.  En arribar-hi, va recordar aquelles nits d’estiu de quan era menut. Ell i la seua colla d’amics solien anar a pescar després de l’estiu en les aigües cristal·lines del torrent. Pensava en l’alegria que tenia quan arribava a casa amb 3 o 4 peixos i els  mostrava satisfet a sa mare. Va somriure. Havia sigut bona idea eixir a caminar. Començava a recuperar l’ànim. De sobte va notar que l’aigua del riu era tèrbola, efectes sens dubte de la incontrolada contaminació. Va fet una ganyota de desaprovació. La lluna relluïa encisadora sobre l’aigua del riu. Aleshores va ser quan es va adonar que la seua figura no s’hi reflectia. Què estrany!, va mumurar. Va sentir com un impuls desconegut el llançava al riu. Suaument, sense pretensions de reaccionar, anava submergint-se. Aviat deixà d’observar la captivadora lluna. Ara els seus ulls  gaudien d’un paisatge subaquàtic desconegut, mentre un silenciós corrent d’aigua l’arrossegava aigües avall. Se sentia cansat. I va cloure els ulls.

2 comentaris:

  1. Submergit, immergit, ofegat, diluït en síl•labes, en pensaments, en records... Molt bon conte, autor sense nom.

    ResponElimina
  2. L'autor és molt tímid, pensa que el que fa no té massa interés ni, per supost, cap qualitat. Però ja li comentarem el vostre comentari tan positiu, especialment realitzat pel bloc de l'Andana i dirigit per una persona de valuós i tantes vegades reconegut prestigi literari.
    Gràcies per les vostres paraules que li transmetrem a l'autor que, ara, a més està mut.
    S'agraeix de tot cor.

    ResponElimina