CRÒNICA DE LA CELESTIAL RUTA NOCTURNA A LLUTXENT

RUTA NOCTURNA A LLUTXENT

UNA JOIA IMPENSADA

Dissabte 13 de juliol de 2013

Veritablement a les 6 de la vesprada feia calor davant la Cooperativa de Gandia. Indeliberadament havíem triat la vesprada més canicular del que portàvem d’estiu, tanmateix açò no anava a ser cap entrebanc per dur endavant la nostra IV Ruta Nocturna, que aquest any realitzaríem a Llutxent, a l’estimada Vall d’Albaida.

Després de vèncer l’intens trànsit pels voltants de Gandia, en agafar l’autovia la circulació  va ser més fluida i, cap a les 6, 30 de la vesprada érem a l’entrada de Llutxent, lloc de concentració, on ens esperava la nostra guia que ens anava a revelar els encants i tresors de la contrada.

Després d’unes explicacions preliminars, ens encaminarem pels costeruts carrers de la vila fins al castell – palau dels Pròxita. En acostar-nos, ràpidament notarem el paregut amb una altra edificació ben estimada per nosaltres, el castell de Forna, però amb la diferència que un se situa dalt d’un petit turó i l’altre dins la població. Míriam, la nostra cicerone, ens  glossà la història de l’obra. 

Com arribaren els Pròxita, família de nissaga italiana; com passà per diverses mans fins la desaparició de l’antic règim i com posteriorment la construcció fou destinada a vivendes particulars. Gràcies a açò s’ha conservat el palau s’ha conservat bastant bé. Ja ens imaginem els seus inquilins  quan els preguntaven on vius i responien al castell de Llutxent.

 

Seguidament hi entràrem i inspeccionàrem les diferents dependències, unes reformades, altres en fase de renovació, on intuíem i percebíem nítidament la seua bellesa.

 

Prosseguírem després envers el Mont Sant. 

Per accedir-hi, però, havíem de superar una petita dificultat, l’única de la jornada: la pujada pel calvari o la Costa, com és coneix a Llutxent. Es tracta d’un camí empedrat en línia recta, flanquejat d’arbres, que condueix a la porta del convent de Sant Doménec. 

La nostra conductora ens explicà la llegenda de la seua construcció, la d’aquell frare que pedra a pedra anà bastint la calçada. La pujada, curta però intensa, ens va fer regalimar abundants gotes de suor, però aviat arribàrem davant l’ humil ermita de la Verge de la Consolació, la qual  tenia com a sentinella un màgic lledoner, però de moment la deixarem de costat, ja que seria el punt i final del recorregut. 

Seguirem caminant cap al convent. Ara l’ombra potent d’uns enormes pins ens facilitaven la nostra marxa. En aplegar a l’esplanada del cenobi, un altre portentós lledoner emparava l’entrada. Amb la seua autorització i vist – i- plau travessàrem la porta i hi penetràrem.

 Un claustre espectacular, bell, sublim, ens va donar la benvinguda. No sols ell, sinó també un grup de música clàssica que estava assajant l’actuació que tindria lloc unes hores més tard. Casualitat? Atzar? 

Fórem informats dels seus orígens, de la seua destrucció, tanmateix també de la seua recuperació. La sopa bova, la biblioteca, la universitat, les cel·les dels frares amb escenes de dones mig nues per facilitar l’oració... Una a una les paraules de la nostra guia anaven fascinant-nos més, i més, i més...

Eixirem del monestir i ens dirigírem a l’església del Corpus Cristi. Un vell i  enigmàtic  garrofer, propi d’un conte de fades, ens mirava una mica desconfiat. El temple, diu el mite, fou construït on tingué lloc el miracle dels corporals i sota l’altar hi ha la pedra fosca del cim del Mont Sant, causa de culte, devoció i romeries. De bellesa singular, dins l’edifici es palpava una atmosfera mística, religiosa, pagana.

Novament impressionats, eixirem a l’exterior. Un bosquet de pins emparava una solitària capella. 

Ara calia tornar a l’ermita, cosa que realitzàrem en un tres  i no res. Abans que l’ermità ens obrira les portes , ens férem la foto oficial de la ruta. El lledoner, ben bufó, també s’hi acostà al grup.

En entrar a l’ermita, petita però formosa, quedàrem enlluernats. Tanta bellesa en uns pocs metres quadrats! Ens sorprengué veure el miracle dels corporals contats a través d’unes manises, a la manera d’un còmic, amb uns personatges estranyament caracteritzats. Impactant també fou veure la petita mostra d’exvots que deixaven els creients pels favors que se’ls havia concedit. 

Ja era de nit. Era hora de sopar. Abans, però, guaitàrem el castell de Xió, altre lloc que paga la pena visitar.  Anotàrem en el nostre quadern de bitàcola unes ratlles: pendent de visitar. Magnífica fortalesa.

 

Era hora d’acomiadar-nos de la nostra cicerone, cosa que férem efusivament, i començar el sopar. 

 Ho férem  enfront de l’entrada a l’església del Corpus, als peus d’una imponent creu i envoltats d’una feréstega pineda. Un cotxe de l’organització, discretament, descarregava a les fosques una polida taula que prompte s’omplí d’ampolles  de vi, mistela de Xaló i coques dolces. 

Mentre, místicament, eucarísticament, devoràrem els entrepans, a l’hora que s’encetaren animades converses al voltant de l’extraordinària ruta. De fons, els primers compassos musicals començaren a sentir-se procedents del claustre del convent. Música divina, glòria celestial... La nit no podia acabar millor. La ruta havia sigut redona, perfecta... una jornada impensada.