TARDOR CULTURAL

TARDOR CULTURAL

divendres, 5 d’abril de 2013

CAPAIMONA: EL DESENLLAÇ

ELS MASOS DE CAPAIMONA
 EL DESENLLAÇ

La llegenda dels masos de Capaimona ens havia despertar la curiositat. Ens remetia a uns temps mítics, llegendaris, fabulosos, que ja havien desaparegut. Què hi havia de cert en ella? Què hi havia de fantasia? Sense més aspiració que conèixer una mica més què va passar en realitat, però també com vivien i qui hi habitava, vam contactar amb tres persones perquè ens ajudaren en la seua recerca. Així, i no de forma casual, en vam cercar tres. Dues d’un poble molt pròxim a Capaimona ( de 86  i  53 anys respectivament), i una altra ( de 78 anys) que va residir durant un temps a Beniaia, a un tro d’escopeta dels masos. Malgrat que la memòria de vegades juga males passades, ens van proporcionar una informació molt sucosa, de la qual hem fet ús.
 Heu de disculpar-nos si no citem noms, ja que  que el tema que toquem és molt delicat, i malgrat que ja han passat bastants anys, encara està molt tendre, com diuen per ací.
Els masos eren comunitats autàrquiques capaços de produir tots els aliments i productes necessaris per a la seua subsistència: tenien la seua petita horta que destinaven al consum propi, però també obtenien cereals, fruites , raïm, olives... sense descomptar animals de corral i ramats. En el cas de Capaimona, els nostres informants ens indiquen que pertanyia a unes monges, sense indicar-nos d’on eren ni a quina orde, i les terres i cases les cedien als colons ( els masovers o “maseros”), generalment en règim de parceria ( en el qual el camperol que tenia arrendat el terreny havia de donar una part de la collita al propietari, i les despeses eren a càrrec dels dos), però també podia ser que foren arrendats ( a canvi d’una quantitat de diners a l’any). Però això no ho tenen molt clar els testimonis. A més les cases disposaven d’almàssera, cup, cisterna, forn, corral, colomer, celler...
Sembla que abans de la guerra civil van arribar a viure a Capaimona 3 famílies que provenien de llocs més o menys pròxims. En finalitzar el contracte podien renovar-lo o abandonar el lloc, com sembla que va ocórrer habitualment. Així, abans de la guerra civil coneixem el cas d’una  família que després deixar Capaimona, s’espargiren per  diferents pobles:  Margarida, Alcalà de la Jovada, Benàmer i l’Atzúbia. De fet, en aquest poble encara existeix el sobrenom dels “maseros”, fent esment a aquells que van hi van viure.
Les nostres fonts no tenen molt clara la cronologia, i ens indiquen que la darrera família que hi va residir allí fou els pares d’una tal Enriqueta, naturals de la vall d’Ebo, que en casar-se amb Modesto de Tollos, sembla que deixaren el lloc i es traslladaren a viure a Gandia. Això ocorria després d’acabar-se la guerra.
Durant un temps indeterminat va restar aquest antic llogaret abandonat, fins que s’hi assentaren una família de castellans que es dedicaven fonamentalment a la cria de vaques i bous, però per poc de temps, ja que aviat marxaren cap a Alcoi. Les seus propietàries, les monges, el van vendre a un important comerciant de la Font d’En Carròs. En l’actualitat pertany a una societat d’Oliva. En ser abandonat, començà la seua descurança i espoli que hui en dia observem.
Però, i què passa amb la llegenda? En el capítol  anterior havíem parlat d’una d’aquestes famílies que hi residia: la del tio Sebastià. En aquella informació se`l presentava com una persona amb un caràcter molt fort, un autèntic dictador, que amb el seu comportament feia la vida impossible tant a la seua dona com els seus fills. La seua esposa va morir dels disgustos, el fill abandonà el lloc i la filla, no podent suportar-lo, acabà penjant-se d’una biga de la casa.
Però en sabem més. Coneixem que el tio Sebastià va tenir quatre fills i una filla. Malgrat que estem al corrent dels nom d’ells, evitarem esmentar-los, mentre que el de la xica l’ignorem. Sí que ens diuen els informants que era molt guapa i tenia molts pretendents, fins que es va decidir a festejar. I ara comença l’autèntica tragèdia. Son pare, ens manifesta el declarant més major, va abusar d’ella i la va deixar embarassada. En assabentar-se el pare, i per evitar que fos descobert, la va matar i després la va penjar d’una biga del mas.  Però el fet no va estar demostrat i, malgrat que per tota la contrada en corria el rumor, aquest delicte  es va tapar.
Fou així com va ocórrer? Fou un simple rumor? Nosaltres simplement afegim una nova versió d’allò que s’ha anomenat la trista llegenda dels masos de Capaimona.
Més bonic i gratificant hagués sigut un final com el de l’antic poblat de la Queirola, dalt de Beniaia, com ens conta José Manuel Almerich[1]:

El tío Blanc de Planes y su familia fueron los últimos habitantes de la Queirola. Se marcharon tras acabar la guerra, justo el día que su hija, Roseta del Cel, bajó a pie de la aldea, vestida de novia para casarse en la iglesia de Beniaia, configurando una viva estampa del mejor cine de Berlanga. Roseta del Cel, recogiendo su cola blanca y el pelo envuelto por el viento, dejó atrás con lágrimas en los ojos, parte de su vida y su juventud, pero también un mundo de miserias y carencias que ya nadie quería recordar".


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada