IX RUTA NOCTURNA

IX RUTA NOCTURNA

dijous, 25 d’abril de 2013

CAPAIMONA DES DE LA NOSTÀLGIA



RUTA ALS MASOS   DE CAPAIMONA
UNA CRÒNICA DIFERIDA...
21 d’abril de 2013




Havíem quedat més prompte que mai. La ruta era llarga i  volíem assaborir cadascun dels racons d’aquest recorregut  que ens portaria als Masos de Capa, allà per Tollos, terra del Comtat. Però el punt de partença seria Alcalà de la Jovada. Sol i núvols. Temps variable, però temperatura idònia.
El viatge cap a la vall d’Alcalà va ser tranquil. Uns matiners ciclistes foren pràcticament les úniques persones que ens trobarem durant el trajecte. En arribar al poble ens concentràrem davant la piscina municipal una bona colla d’ànimes àvides de fruir, de conèixer, de descobrir nous paratges.


Transitàrem ràpidament pels carrers del poble, encara mig adormits, amb un lleuger xiuxiueig, atemorits d’alterar la placidesa i serenitat en què s’hi trobava. De cop i volta, el petit carreró es va transformar en un sender quasi imperceptible que ens va conduir, en un tres i no res, davant un espectacular i sorprenent aqüeducte, ben conservat, que antany portava aigua a la font del poble.




 Solemne, impactant, impertèrrit davant els pas dels anys. Exquisidament plàstica era la imatge en veure´ls passar per sobre, ignorant que, en creuar-lo, abandonaven el seu món quotidià, no sempre massa gratificant, i penetraven en una altra realitat, màgica, fantàstica, quasi onírica, simbolitzada per la lleugera boirina que els acompanyava.


Una àmplia i silenciosa pista forestal els esperava. Ametlers amb els seus fruits tendrals i cirerers a punt de parir els seus, sempre tan temptadors, eren la tarja de presentació d’una contrada excepcional. Un anacrònic  cartell anunciant el conegut tractat del Pouet es va fer aturar-se una mica, tot i sabent que en realitat, aquest fet es va produir a l’altra banda del terme d’Alcalà de la Jovada, a la vora de la seua malmesa fortalesa.

Bancals abandonats, despoblats assolats, feren de transició cap a un regne sagrat, on els pins i un inacabable mantell de coixinets de monja i de romer  beneïen el seu pas. 



L’assossec era solemne, quasi cerimonial, amb un inevitable embadaliment causat per la bellesa del paisatge. Mentre  caminaven, observaren com els núvols i el sol no paraven de jugar: ara s’amagava, ara apareixia amb força produint en els viatgers una divertida inquietud pel canvi de sensacions que experimentaven veloçment.


Després d’aquesta inaudita experiència sensorial arribaren a un lloc infreqüent que mai havien vist: una pista d’aterratge, senzilla, però eficaç per combatre el gran enemic: el foc. 


I a la seua vora, discretament, quasi   avergonyida, descobriren la nevera de Dalt i la casa del Nevater, lloc adient per descansar i esmorzar. 






Mentre ho feien, continuaven enjogassats els núvols i el sol. Aquest s’havia esgotat i no volia eixir. I els senderistes perceberen com el seus cossos, una mica suats per la caminada, es refredaven, moment en què la salvadora mistela començà a circular. Així que optaren per posar-se en marxa, conscients que encara els quedava un bon tros que recórrer. 


El camí continuava essent planer. La vegetació, a trams frondosa, a trams molt escadussera,  persistia en voler captivar-los. I elles i ells no s’hi resistien. Molt prompte aplegaren a la font del Paet la qual els va oferir aigua pura, cristal·lina: eren al terme de Tollos. 




La contrada convidava a seure i descansar, a reflexionar. Però el seu objectiu final el tenien a un tir de pedra i passaren endavant. Ara la dolça pista forestal es feia més costeruda, però no se n’adonaven en contemplar la serra d’Alfaro i el prodigiós barranc de Malafí. A poc estant començaren a ser presents, primer de forma poruga, més tard de manera més agosarada, les primeres carrasques. 
El cel estava redó, cosa que sols permetia contemplar de forma difuminada les imponents agulles de la Serrella. D’improvís, emperò, distingiren els masos. El ritme s’accelerà com els batecs del cor. A mesura que s’hi acostaven, les carrasques, joves,  es feien omnipresents fins que, de cop sobte, els tingueren al seu abast.
Erigits sobre antics bancals, els masos encara reivindicaven la seua senyoria, el seu passat esplendorós. No era treballós imaginar aquella pastoral  contrada plena de vida. Mudèjars, moriscos, mitjancers i masovers treballant aquells fredes però fèrtils terres. Mesquites, ermites, almàsseres, cups... 


No era costós intuir aquells moments  d’esforçat treball, però també de felicitat. Allí estant, estava cantat que anaven a recordar a aquells successos escabrosos que van ocórrer en la primera meitat del segle XX: els luctuosos fets de Capaimona, més tràgics, dramàtics i injustificats del que es podien pensar. Pura manifestació d’una època de repressió, violència, misèria i vexacions. 



Passejaren per aquells verals encuriosits per descobrir tot el que amagaven aquells terrers: mesquites i ermites; petroglifs, enderrocs, almàsseres, cups...
El moment esplendorós havia passat. Ara els masos de Baix i de Dalt eren una grotesca caricatura d’allò que van arribar a ser: s’havien convertit en majestuoses ruïnes. L’espoli, emperò, no va afectar sols a les edificacions. La inconsciència no té límits i, en 2007, es va realitzar una tala massiva de carrasques adultes. Capaimona havia perdut la carn i els ossos. 

Amb un sabor agredolç abandonaren el despoblat envers Alcalà de la Jovada, cansats per la llarga caminada i una mica entristits, però joiosos d’haver redescobert aquest bell i mític paratge. Un merescut dinar els hi esperava i el blat picat no els va defraudar. 




1 comentari:

  1. Felicitacions per l'aniversari i per molts anys més seguiu obrint noves sendes, nous camins. Us seguirem.

    ResponElimina