SINOPSI DE LA RUTA ENTRE MONTESA I ÉNGUERA

NOVA CONVOCATÒRIA

                        

                        CONVOCATÒRIA OFICIAL

                        RUTA ENTRE MONTESA I ÉNGUERA

                           (SERRES I CASTELLS)

                          

_________

NOVA CONVOCATÒRIA

___________________________

                                  

         LOCALITAT:                Montesa - Énguera
         DATA:                         26 d'abril de 2015!

         LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)

        HORA:                         7,30 del matí

        DIFICULTAT:                 Baixa/mitjana

        DESNIVELL:                 270 metres
        QUILÒMETRES:           11 aproximadament

        TEMPS ESTIMAT:          5 hores

        INFORMACIÓ:               margegros@gmail.com     

SINOPSI DE LA RUTA

   Un solo monte de media legua separa los Montesianos de los Enguerinos, y difieren mucho en idioma, trage y genio. Como vamos subiendo desde Anna hácia los montes se observan gradualmente variedades en lengua, trage, ocupaciones y aun inclinación. En Anna se habla un dialecto que tiene mas del valenciano que del castellano; en el resto de la Canal hasta Navarrés es menor el número de voces valencianas, pero las castellanas distan mucho de su pureza… (Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Libro Tercero, Cavanilles)

      Ja hem entrat a la comarca veïna de la Costera. Ja hem passejat pels volts de Xàtiva. En aquesta ruta de març anirem un poc més enllà: eixirem des del peus del majestuós castell de Montesa; pujarem la serra de la Plana, o, com diu el botànic Cavanilles, el “monte de media legua  que separa los Montesinos de los Enguerinos”, la serra que fa de fita amb la Canal de Navarrés; i baixem fins arribar a les despulles d’un altre castell, el d’Énguera. Història, castells i terratrèmols, templarers i frontera idiomàtica (aquella on català i castellà s’entrecreuen, es barregen i donen un parlar molt especial). El recorregut és part del GR-237. 

     Partirem dels volts del castell de Montesa, bella figura que vigila la població des del seu cim i monument històric que controlava el pas de la meseta castellana al litoral. 

     A l’esquerra queda la Mola imponent, lloc d’encontre dels amants de l’escalada. 

     Comença la pujada continuada i quasi monòtona, despullada de vegetació per una pista forestal; el sol, a la nostra esquena. Quasi dalt de la serra, a la nostra dreta veurem les quatre parets mig enderrocades del corral de Campanillo. Des del punt de partença fins al cim de la serra de la Plana haurem recorregut uns 3500 metres.  

      En arribar al cim, arribarem a una cruïlla de camins. Agafarem el camí de la dreta, i a un centenar de metres, ens desviarem a l’esquerra, on s’obri una altra pista que anirà baixant-nos per la zona de l’ombria.

     Es produeix un canvi d’escenari: deixarem la solana, pelada de verdor, abandonarem la Costera, i ens endinsarem en una pineda ben conservada, haurem entrat a la Canal de Navarrés (la primera comarca que visita Marge Gros de parla castellana amb forta influència del valencià, on “las  [voces] castellanas distan mucho de su pureza”). 

     Poc abans d’arribar al castell d’Énguera, a mà dreta, enmig de la foresta es podrà veure la reconstrucció d’una casa ibèrica. 

     Al poc hi ha un desviament, la ruta PRV-298, que ens convida a anar al Cerro Lucena, un poblat ibèric que no visitarem per qüestió de temps. Seguirem recte, i a 500 metres, hi ha uns panells que ens indiquem que ja som als peus del castell d’Énguera. 

     Ascendirem al balcó que ens ofereixen les restes de la fortalesa. Des de la cruïlla del cim de la serra fins al castell haurem recorregut poca cosa, uns 2000 metres. Ja dalt podrem gaudir d’un paisatge novell: tota la comarca de la Canal, amb Énguera, Anna, Chella, Bolbaite i Navarrés (Quesa i Bicorp queden més al nord) i a l’esquerra, l’imponent i desèrtic massís del Caroig (assignatura pendent de Marge Gros). Esmorzar i mistela que no ens falte, caldrà agafar forces per a tornar al punt de partença.

 

     Desfarem camí i en arribar novament al cim, si el dia ens és generós tindrem davant unes belles vistes: el castell de Montesa, la comarca de la Costera, darrere el Benicadell i, fins i tot, el Montcabrer. Aquesta volta, d’Eivissa, ni el pensament.

     Ens quedarà el motiu primer de l’excursió de març, el castell de Montesa...

L’assegurança col·lectiva contractada per l’ Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de la temporada 2015. Si voleu tenir cobertura  en aquesta excursió, aquesta tindrà un cost de 5 euros.

CRÒNICA DE LA RUTA A PENYALBA I AL FORAT DEL MONTDÚVER

QUAN ELS INCENDIS NO VAN PODER ESBORRAR LA BELLESA DEL PAISATGE

(PENYALBA - EL FORAT DEL MONTDÚVER)

22 DE FEBRER DE 2015

Flamarades fantasmagòriques. Fumeres tenebroses. Reiterat espectacle descoratjador. Paratge assetjat, assitiat per  forces desconegudes, potser malignes, potser recognoscibles. 

Fortitud extrema. Proesa ciclòpia.  Epidermis cicatritzada. Escorça marcada per cruels combats. Mil incendis, mil victòries. Penyalba, les Foies...Quan les flames no van poder esborrar la bellesa del paisatge.

El paratge  de les Foies no ens era desconegut. En absolut. Quan començàrem a descobrir paisatges ignots sempre ens havíem sentit atrets, com un imant, pel Montdúver. Però sempre hem tingut clar que aquesta icona de la nostra comarca havíem d'anar conquistant-la a poc a poc. Sense pressa. Si el Montdúver és imponent, també ho són els altres cims que l'acompanyen. I això és el que hem fet: petites escaramusses, preparatòries, prèvies a l'atac final.  La senda dels Burros, el Molló de la Creu, Penyalba i... l'escomesa final.

Devíem ser al voltant de les 9 del matí quan aplegàrem a la font de les Foies, després d'un calmat  viatge des de Daimús. Sol, núvols i  vent. Molt a prop, les flames ballaven en una xemeneia d'un proper bar. Flames controlades.

De seguida iniciàrem la marxa per un estret camí alquitranat fins arribar a una caseta deserta. Ens concentràrem i reprenguérem la caminada, ara per un senderol perfectament assenyalat, per davall d'uns isolats pins, supervivents de terribles lluites contra el foc. 

Despullada de vegetació arbòria, el viarany transcorria entre formes rocalloses fantasioses de múltiples formes, com si volgueren substituir-la.  Trajecte sinuós,  moderadament pujant, amb un sòl negrenc, qui sap mestissatge del terreny original i despulles vegetals. De vegades, emperò, la terra es convertia en color roig sang.

Mentre ascendíem acompassadament, el vent prenia força. Desgrenyats, intentàvem pentinar-nos ( qui podia i en tenia) hàbilment. El paisatge era nu. Roques i uns matolls, de vegades escassos, de vegades copiosos, eren l'única decoració. Però resultava preciós, inclús fascinant. 

Després de diversos agrupaments, ens trobàrem als peus de Penyalba. Ara la senda desapareixia, essent substituïda per uns senyals que assenyalàvem el trajecte. Després d'un curta i granítica ascensió ens trobàrem davant un mur petri, decorat amb una insinuant corda. Refusàrem la invitació i prosseguírem la pujada. 

Després de salvar  animosament les darreres dificultats, aconseguírem coronar el cim. El vent bufava bravament fent difícil mantenir l'equilibri. El nostre sojorn  en aquest brau cel fou efímera. Abans de començar a descendir donàrem compte de la nostra estada signant en el llibre de visites d'una lil·liputenca caseta.

Protegits per una mena d'abric, esmorzàrem  despreocupadament. La mistela, dolça, suau, celestial, ens donà ànims per reprendre el descens. De tornada als peus del Penyalba, alçàrem la vista i notàrem una descomunal presència: el Montdúver. 

Ens dirigírem provisionalment cap a ell per la seua cresta, salvatge, sublim.  La vista a dues bandes era increïble. Impressionant. El blau marí de la mar deixava entreveure, entre cortines de núvols, les illes Balears. 

De cop i volta deixàrem el llom del Montdúver, i agafàrem el senderol de l'esquerra que transcorria per un tapís verd format per vegetació baixa. Al cap de poc de temps ens dirigírem novament i provisional, cap a la cresta. De sobte, entre roques, distingírem  un petit buit. Entràrem i, meravella de Diània, el petit esvoranc s'havia convertit en una finestra: el forat del Mondúver. Privilegiadament poguérem contemplar durant una estona una inusual vista de la Drova.

Encegats de tant d'encant, haguérem de refer camí i començar el descens, definitiu, cap a la font de les Foies.

Vorejant un profund barranc, el verd havia desaparegut i el sòl s'havia convertit de color metàl·lic.  Paisatge d'acer, forjat després de durs  embats contra el foc.

En les immediacions de les Foies, un frare  de pedra, potser exclaustrat de Simat,  ens va mostrar el camí cap els cotxes. Recorrérem l'últim tram de la ruta laxament,  paladejant  les últimes impressions d'aquesta brutal ruta que els incendis no han pogut esborrar la seua bellesa.

 Des de la llunyania, el Montduvér ens contemplava.

ACARONANT EL MONDÚVER. SINOPSI DE LA RUTA A PENYALBA

CONVOCATÒRIA OFICIAL

RUTA A PENYALBA I AL FORAT DEL MONDÚVER

____________________________________

LOCALITAT:                Barx
DATA:                         22 de febrer de 2015

LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                         8 del matí

DIFICULTAT:                Mitjana/baixa (MIG BAIXA)

DESNIVELL:                 més de 203 metres

QUILÒMETRES:            Uns quants, potser 9

TEMPS ESTIMAT:          4 hores, 13 minuts

INFORMACIÓ:               margegros@gmail.com     

SINOPSI DE LA RUTA

Tornem al lloc dels fets. Cremat, recremat i tornat a cremar. Però en qualsevol indret pot sortir el verd. Sí, tornem al lloc de la nostra comarca que més incendis ha sofert en els darrers anys, les Foies. Març de 2006, març de 2013, setembre de 2014, ... i ja ho tenim bé, veritat que sí?

Malgrat els incendis el paratge de les Foies (o com diuen els vallers, les “Foes”) és una joia a la nostra comarca. De fet el Marge Gros ja el va visitar en el seu dia quan vàrem fer la ruta de la senda dels Burros, al gener de 2010.

La ruta parteix de les la Font de les Foies. Agafem el camí que està senyalitzat entre aquesta i un bar. Comencem a caminar ... i a pujar. En pocs minuts comprovem que la pista asfaltada finalitza a les portes d’un xalet. Reagrupament, mirades a la Vall i relaxació pulmonar. Aleshores cal agafar la senda que hi ha a la dreta de la casa per començar a endinsar-nos en el que en el seu dia va ser una pineda, però on hui, resultat de les imprudències humanes acompanyades de les inclemències atmosfèriques, solament queden cadàvers de troncs enfosquits pel foc. 

Portem poc més de 15 minuts i podem observar perfectament tot el senderol que ens portarà fins al Coll de la Penyalba. No ens espantem, sembla lluny però arribarem en un no-res, mitja horeta. Això sí, no hi ha vegetació que ens lliure del sol, per tant un bon barret s’agrairà. I ja estem al Coll de la Penyalba, cresta que ens permet veure tota la Drova, xalets de Pin i Pon i piscinetes de joguet, també front a nosaltres, el cim d’Aldaia i a l’esquerra, el Mondúver. Relaxació visual i pulmonar (una bona excusa per a dir que cal fer reagrupament).

Ens falta poc, ben poc i, potser, ens trobem una mica desorientats per a pujar al cim perquè no hi una senda nítida que ens marque el camí a seguir. Sentit comú i cap pressa, que tots els camins ens hi conduiran. Senyals blancs i grocs, i alguna corda (no us amoïneu que estan quasi per decoració) i ... ja som dalt. Amb 764 metres, la Penyalba és la major altitud de la Valldigna. Magnífic mirador de la Vall, el cim del Mondúver i la Serra Grossa. 

Toca recuperar forces i gaudir del paisatge. Fotos, conversa, mistela, escriptura i lectura. Cal recordar que podem deixar les nostres signatures i sentiments als quaderns que el Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna diposita a la caseta-bústia ubicada al cim. Però és hora de la baixada. Hui, encara que sempre hi haurà qui no s’ho creurà, no tornem a pujar.

Tornem al Coll de la Penyalba per enfilar-nos, per la cresta, en direcció al Mondúver. La Terra és plana i les crestes de les muntanyes, quasi, quasi. Compte, per favor!!!!! A mesura que anem crestejant i acostant-nos al Mondúver trobarem un senyal que ens dóna l’opció d’arribar al Forat de la Drova per la cresta (camí difícil especialment per aquells que tenen vertigen) o per baix (camí fàcil). You yourself. I en cinc minuts ens trobem davant de la cavitat que travessa la penya, cavitat coneguda amb el nom del Forat de la Drova. Caldrà organitzar-se per accedir-hi, en grupets de tres o quatre persones, la feina la tenim feta, no cal córrer que temps hi ha perquè tothom puga travessar el forat. Per cert, no, no és com el forat de Bèrnia, però té el seu encant.

Pam dalt, pam baix serà migdia i, ara sí, camí avall, seguint el barranc fins que arribem a un senyal que ens marca cap a l’esquerra Les Foies. Ja estem a prop dels cotxes, però abans d’arribar-hi, tot majestuós davant nosaltres ens trobarem amb un frare. Foto, salutació i cap als vehicles, que ens hem guanyat el dinar. Fins i tot, de segur que tenim temps de fer una cervesa reparadora de mals musculars i sequedats bucals. La una i mitja, bona hora, i millor dia.