RÒTOVA

RÒTOVA

dijous, 26 de febrer de 2015

CRÒNICA DE LA RUTA A PENYALBA I AL FORAT DEL MONTDÚVER



QUAN ELS INCENDIS NO VAN PODER ESBORRAR LA BELLESA DEL PAISATGE
(PENYALBA - EL FORAT DEL MONTDÚVER)
22 DE FEBRER DE 2015

Flamarades fantasmagòriques. Fumeres tenebroses. Reiterat espectacle descoratjador. Paratge assetjat, assitiat per  forces desconegudes, potser malignes, potser recognoscibles. 
Fortitud extrema. Proesa ciclòpia.  Epidermis cicatritzada. Escorça marcada per cruels combats. Mil incendis, mil victòries. Penyalba, les Foies...Quan les flames no van poder esborrar la bellesa del paisatge.

El paratge  de les Foies no ens era desconegut. En absolut. Quan començàrem a descobrir paisatges ignots sempre ens havíem sentit atrets, com un imant, pel Montdúver. Però sempre hem tingut clar que aquesta icona de la nostra comarca havíem d'anar conquistant-la a poc a poc. Sense pressa. Si el Montdúver és imponent, també ho són els altres cims que l'acompanyen. I això és el que hem fet: petites escaramusses, preparatòries, prèvies a l'atac final.  La senda dels Burros, el Molló de la Creu, Penyalba i... l'escomesa final.



Devíem ser al voltant de les 9 del matí quan aplegàrem a la font de les Foies, després d'un calmat  viatge des de Daimús. Sol, núvols i  vent. Molt a prop, les flames ballaven en una xemeneia d'un proper bar. Flames controlades.
De seguida iniciàrem la marxa per un estret camí alquitranat fins arribar a una caseta deserta. Ens concentràrem i reprenguérem la caminada, ara per un senderol perfectament assenyalat, per davall d'uns isolats pins, supervivents de terribles lluites contra el foc. 




Despullada de vegetació arbòria, el viarany transcorria entre formes rocalloses fantasioses de múltiples formes, com si volgueren substituir-la.  Trajecte sinuós,  moderadament pujant, amb un sòl negrenc, qui sap mestissatge del terreny original i despulles vegetals. De vegades, emperò, la terra es convertia en color roig sang.



Mentre ascendíem acompassadament, el vent prenia força. Desgrenyats, intentàvem pentinar-nos ( qui podia i en tenia) hàbilment. El paisatge era nu. Roques i uns matolls, de vegades escassos, de vegades copiosos, eren l'única decoració. Però resultava preciós, inclús fascinant. 





Després de diversos agrupaments, ens trobàrem als peus de Penyalba. Ara la senda desapareixia, essent substituïda per uns senyals que assenyalàvem el trajecte. Després d'un curta i granítica ascensió ens trobàrem davant un mur petri, decorat amb una insinuant corda. Refusàrem la invitació i prosseguírem la pujada. 




Després de salvar  animosament les darreres dificultats, aconseguírem coronar el cim. El vent bufava bravament fent difícil mantenir l'equilibri. El nostre sojorn  en aquest brau cel fou efímera. Abans de començar a descendir donàrem compte de la nostra estada signant en el llibre de visites d'una lil·liputenca caseta.



Protegits per una mena d'abric, esmorzàrem  despreocupadament. La mistela, dolça, suau, celestial, ens donà ànims per reprendre el descens. De tornada als peus del Penyalba, alçàrem la vista i notàrem una descomunal presència: el Montdúver. 








Ens dirigírem provisionalment cap a ell per la seua cresta, salvatge, sublim.  La vista a dues bandes era increïble. Impressionant. El blau marí de la mar deixava entreveure, entre cortines de núvols, les illes Balears. 







De cop i volta deixàrem el llom del Montdúver, i agafàrem el senderol de l'esquerra que transcorria per un tapís verd format per vegetació baixa. Al cap de poc de temps ens dirigírem novament i provisional, cap a la cresta. De sobte, entre roques, distingírem  un petit buit. Entràrem i, meravella de Diània, el petit esvoranc s'havia convertit en una finestra: el forat del Mondúver. Privilegiadament poguérem contemplar durant una estona una inusual vista de la Drova.





Encegats de tant d'encant, haguérem de refer camí i començar el descens, definitiu, cap a la font de les Foies.
Vorejant un profund barranc, el verd havia desaparegut i el sòl s'havia convertit de color metàl·lic.  Paisatge d'acer, forjat després de durs  embats contra el foc.




En les immediacions de les Foies, un frare  de pedra, potser exclaustrat de Simat,  ens va mostrar el camí cap els cotxes. Recorrérem l'últim tram de la ruta laxament,  paladejant  les últimes impressions d'aquesta brutal ruta que els incendis no han pogut esborrar la seua bellesa.




 Des de la llunyania, el Montduvér ens contemplava.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada