PLOU SOBRE IFAC
Mai és tard perquè
el que mai succeeix aparega sense avisar. Mai ens podem vanagloriar de res
perquè arribarà un moment en què quelcom ens posarà al lloc on ens correspon.
8 anys de rutes i
pocs ajornaments. 8 anys de caminades i en
cap moment havíem anul·lat dues convocatòries seguides. Mai ja no existeix.
Per fi. El 5 de
febrer, més de dos mesos després, teníem l'oportunitat, incerta, de reprendre
les caminades i encetar a cor què vols la temporada 2017. La ruta per les cales
de Calp i Benissa, al confí meridional
de la Marina Alta, era la circumstància idònia i esperada per tornar a
alimentar-nos i saciar-nos amb la nostra natura. Muntanya, mar, combinació que
sempre és ben rebuda pels nostres amics i amigues.
Aplegàrem a Calp
sense haver d'utilitzar cap mitjà mecànic per orientar-nos. El penyal d'Ifac
ens guiava i ens atreia cautelosament als seus peus. L'entrada fou brillant,
espectacular, amb un sol encegador que es reflectia sobre carrers mullats. La pluja, pretèrita, ja havia visitat la
localitat. Perfecte, pensàrem, la dosi de pluja de hui ja ha acabat.
Tots plegats,
adequadament informats, iniciàrem la ruta per la Caleta, cloenda septentrional
del passeig. I de seguida la mar. Tranquil·la, serena, esgotada després de dies
de furiosa rebel·lia. Olor a salnitre. A algues expulsades i refugiades a la
costa.
Després de recórrer
breument un carrer, apareixia un pulcre sender vestit amb baranes de fusta
noves que fitaven la mar i resistien la pressió dels xalets per conquerir-la.
No obstant això, tot era bell. Respiràvem com mai, com si haguérem deixat de
fumar feia poc. Sense ànsia, caminàvem calmadament. No havíem vingut a fer quilòmetres.
Ens havíem desplaçat per saciar la nostra ànima. Potser no recordàvem per on
passàvem, si era la cala del Mallorquí o
la de les Bassetes, perquè tot era bellíssim.
En aplegar a un
bufó portet, discret i elegant, ens agrupàrem efímerament per fotografiar-nos
amb l'imponent Ifac a les espatles.
I continuàrem. I seguírem trepitjant el
petit i turístic sender fins aplegar a una
pedrera immemorial d'on s'extreia pedra tosca a talladetes. Visió
desconcertant, boja, on ens esplaiàrem una bona estona, com quan els addictes a
la nicotina fumen el seu darrer cigarret.
Eufòrics,
prosseguírem la marxa fins un petit parc arrecerat sota una formosa pineda.
Esmorzàrem fent petits rotgles on surava la satisfacció.
Imprevistament,
mentre bevíem un saludable glopet d'herberet, el cel anà enfosquint-se. No li
donàrem importància. Aviat, el vent començà a manifestar-se. Suament,
evidentment, notòriament. Malgrat tot continuàrem fins la cala Fustera. Allí
estant percebérem les primeres gotes. Anecdòtiques, creguérem. Però
l'ocurrència tenia bons fonaments. La pluja, acompanyada de fortes ventades,
ens paralitzaren. Obscuritat, interna i externa. Crisi, trasbalsament.
La pluja i el vent
havien desmantellat l'excursió obligant-nos a buscar aixopluc. I allí decidírem retornar, claudicar de forma
honrosa. Perseguits per la pluja, enganyats pel sol; abatuts pel vent, sorpresos
pel granís, tots els elements de la Natura es conjugaven en present d'indicatiu.
A ritme accelerat
tornàrem cap a Calp. En aplegar, el sol havia eixit esplendorosament, rient-se
després de jugar amb nosaltres. I així
ho creguérem. Ens havíem mullat, ens havíem airejat, potser constipat. Però
també divertit!
Encara tinguérem
temps de visitar les Salines i contemplar ajupits els flamencs abans de dinar
amb bona gana al club de tenis.
Tornàrem a casa amb
un regust agredolç. Havíem aconseguit grapejar la bellesa del paratge
parcialment. Tanmateix, ja coneixíem el camí i de segur que hi tornaríem sense
la companyia de la volguda i estimada pluja.
Daimús,
9 de febrer de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada