SEDUCCIÓ AMB ULLS BLAUS
Vinguérem
del nord, vinguérem del sud, de terra endins... de prop la mar. Acudírem de terres llunyanes i voranes per honorar i
homenatjar, dolçament, el castell de
Gallinera. Fou temps d'escoltar amb silenci el seu passat gloriós
i d'acaronar les seues venerables pedres. Fou temps de joia.
A les 8,30 del matí aplegàrem a l'Atzúbia. Un
bon café i una salutació immensa als companys i companyes de Marge Gros que
havíem decidit participar en la trobada d'associacions de les Vall de Pego.
Estàvem molts agraïts d'haver estat convidats per participar-hi. A pleret, el
Cantó de la Font anà omplint-se de participants. Atzubians,pegolins... i la
gent de Marge Gros. En tocar les 9 iniciàrem la caminada per carrers molt
estimats, ja quasi nostres. Les dues Moletes, el pla del Miserà, el Gelibre i,
al fons, tancant-nos l'ullet, el Castell de Gallinera. Sol, tanmateix vent
fresc. S'agraïa
. Trepitjàvem els camins amb una bona cadència, sense
importar-nos els forts repetjons que, de tant en tant, havíem de superar.
Estàvem a casa nostra i es notava. En passar per la bassa que dóna reg a les
terres del terme de l'Atzúbia, i més enllà, no deixàrem de sorprendre'ns del
soberg Gelibre. Vestit de verd, malgrat les cicatrius de l'incendi de maig de
2015, estava preciós, nòrdic. Mudat d'un verd novell per a l'ocasió.
El camí, ample, va donar pas, a una senda
bufona. El castell de Gallinera es veia molt a prop, molt satisfet. Després
d'haver vençut algum tram costerut, aplegàrem als peus de la fortalesa, coincidint
amb un grup de companys procedents de
Pego, que ho havien fet la senda del
Gelibre.
De
sobte, l'assalt al castell fou inevitable. Cap paret, cap mur haguera estat
suficient per evitar l'escomesa. De forma
instintiva, emprenguérem la pujada per un sender minimalista, però
arreglat per a l'ocasió. Entre arbres i matolls, retrocedíem en el temps. Una
anacrònica porta de ferro donava pas al castell, que ja era tot una festa.
Cadascun dels racons, dels amagatalls més remots fou ocupat per una immensa
gentada àvida de conèixer-lo. Coberta de vegetació, era difícil conèixer la
seua estructura. Però s'endevinava. En un ample i sota l'atenta mirada de
nombrosos ulls, Josep Torró va fer un repàs, ràpid i intens, per la vida i la
mort d'aquest símbol de la vall. Interessant, fascinant. Presoner durant tant
de temps, el castell havia aconseguit, encara que de forma provisional, la
llibertat. La vista era espectacular, esborronadora. La Vall de Gallinera, la
Vall de Pego, la infinita mar...
Baixàrem del fortí amb l'esperança que, més
prompte que tard, tornaria a gaudir de l'esplendor que havia tingut en temps
del seu senyor per excel·lència, Al- Azraq.
En aplegar a l'Atzúbia la processó del
Corpus recorria els seus carrers. Senzilla, però autèntica. Mentre preníem uns
refrescos en una terrassa, ens adonàrem que el cel lluïa un blau enlluernador,
més blau que mai.
Gràcies de tot cor a l'Associació Cultural
Atzaïla de Pego, a Gelibre de l'Atzúbia, a la Unió Cultural d'Amics de la Vall
de Gallinera; a l'Associació Cultural La Roca de la Vall d'Alcalà i els
companys de la Vall d'Ebo per haver-nos fet partícips d'aquesta extraordinària
trobada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada