RUGAT I NEVERES

RUGAT I NEVERES

dijous, 9 de juny de 2016

CRÒNICA DE LA VII RUTA URBANA: LLÍRIA II



LA VILA VELLA I ELS TOSSALS DE LLÍRIA

Sentírem un terrabastall   ensordidor. Feia una estona  que havíem començat a recórrer els carrers de Llíria i estàvem entusiasmats per rememorar l'apoteòsica ruta urbana a la capital del Camp de Túria de feia dos anys, ara amb nous paratges per descobrir. Obscurs pensaments, a borbollons, vagarejaren per la nostra ment. Sortosament sols un ensurt, únicament un sobresalt. Conten que un arbre que flanquejava l'estret carrer per on circulava el nostre autobús s'abalançà sobre ell, qui sap si per acaronar-lo o besar-lo.   El colofó d'aquest inesperat accident fou un vidre de seguretat del vehicle esmicolat. 


Molt prompte recuperàrem la calma. Una historieta més que contar, una peripècia més per relatar.
 
Passades les 9,30 del matí aplegàrem a les termes de Mura, màgica construcció que ja coneixíem. Ben protegides,  les tinguérem presents mentre descendíem del ferit autobús. El nostre cicerone, Vicent Escrivà, ens esperava, sempre resolt a destapar-nos les essències de Llíria, aquella urbs que tan coneixia i estimava. 




Astutament ens dispersàrem entre diversos bars per desdejunar-nos, per agafar el vigor indispensable per fer front a una llarga jornada. Cap a les 10 del matí empreníem la ruta pels calmats carrers de Llíria i, immediatament, arribàrem a una casa que feia cantonada. 



Aparentment no tenia res d'especial, però el nostre guia ens assenyalà un dibuix sobre la façana, emmarcat entre dos finestres. Titubejàrem uns segons fins que reconeguérem la silueta de Juan Negrín, aquell qui fou president durant la II República. Vicent Escrivà ens explicà que en unes obres de reforma de l'habitatge  va traure el cap aquesta imatge enterrada amb una capa de pintura després de la guerra. Representava el desè dels coneguts Tretze punts de Negrín, veritable  exposició del seu programa polític: Mejoramiento cultural, físico y moral de la raza; el propietari,però, decidí que continuara dormint  sota una capa de pintura.





 Per estrets carrerons continuàrem la caminada i, ens pocs metres, passàrem de la República a l'època Medieval en reconèixer els fonaments de les antigues muralles de la ciutat. I l'Almodí, antic magatzem de cereals, ara convertit en contenidor cultural: la Biblioteca.




Després d'una breu aturada, ens enfilàrem cap al naixement del calvari, una impressionant ziga-zaga lleugerament inclinada que ens conduiria cap al turó de santa Bàrbara. Vorejada per una frondosa pineda que ens aixoplugava de l'opulent sol, l'ascensió pel viacrucis fou diligent. En arribar-hi, ens trobàrem amb les runes entristides, rogenques, d'aquest  cenobi. Això no obstant, el paratge era preciós. 






Als peus d'una enorme creu, el nostre acompanyant  ens va esclarir la història de la construcció, aixecada i esfondrada diverses vegades, autèntica crònica d'un disbarat:  bastir castells a l'aire. 

Férem un tomb per l'ermita mentre contemplàrem, malgrat una lleugera boirina, una vista superba: la serra Calderona, l'Albufera, la ciutat de València, la vasta mar...


Decidírem, a continuació, conquistar el turó de sant Miquel que es trobava a un tir de pedra. La ruta urbana es transformava, definitivament, en ruta periurbana. La ruta abandonava l'alquitranat i prenia la terra. Durant uns instants caminàrem entre un paisatge nu de vegetació. El sol ens atacava sense contemplacions. Després de passar prop d'un polvorí, enfilàrem el sender cap al turó de sant Miquel. Ara s'iniciava una pujada, breu però intensa. Els pins  evitaven que el sol ens hostilitzara, tanmateix el vent es disfressà de calma. Suàrem punyentment. Ens fatigàrem. 









Benauradament, arribàrem  aviat al tossal i entràrem per a l'ermita de sant Miquel. Els escalons per pujar al bufó patí construït al voltant d'un pou els superàrem amb desimboltura.  En entrar al monestir notàrem una agradable sensació de frescor i d'encens.







Recorrérem les diferents dependències d'aquest beateri fundat al segle XIII i vam conèixer tota la iconografia i simbolisme  relacionat amb aquest sant, capità de les tropes celestials contra les forces demoníaques.  Estada relaxada i agradable que, alhora, ens va permetre recuperar forces. En eixir, i en les escales que anteriorment havíem pujat amb alegria, ens férem la fotografia del grup, intentant fugir del sol.





Tot seguit ens dirigírem cap a les restes de la ciutat d'Edeta, ibera. En realitat, tot el turó era l'antic poblat capital d'un vast territori. Vicent Escrivà ens obrí les portes que ens van conduir al segle VI aC. Excavada en una mínima part, poguérem constatar la seua situació estratègica i els tipus de construccions. Polèmiques tècniques de reconstrucció, reinterpretació d'un passat de vegades qüestionable. 



Estàvem embadalits gaudint i escoltant les sàvies paraules del nostre guia. Mentre, el sol tornava a ser implacable. El vent descansava i nosaltres transpiràvem abundantment. 





Ja era tard. Retornàrem al cim del tossal i ens encaminàrem cap a la Vila Vella. Aleshores iniciàrem un joc zelosament guardat, però al mateix temps popular: conillets a amagar. 

Ens dividírem, conscientment, en dos grups: uns anàrem cap als banys àrabs i els altres començaren a vagarejar pels carrers de la Vila Vella. Aparentment semblava descoordinació però, ara ho podem dir,  fou veritablement un joc hàbilment dissenyat per l'organització.  O no fou així?

Després d'aquest joc d'aventures entràrem en els banys àrabs, hamman. Tant de bo hagueren estat en funcionament! Sublim. Recordàrem algunes de les sensacions que ja havíem experimentat el mes de junt de 2014:
En descendir per unes escales, sobtadament havíem deixat l’època romana i  ens endinsàvem en el món islàmic. La vista era impressionant: tres sales immenses on s’ubicaven les latrines, la sala tèbia i la sala calenta. Una edificació que, a més, complia altres funcions socials, no menys importants.


La visita fou breu, perquè de seguida ens dirigírem a l’antic hospital medieval, ara l’església del Bon Pastor. La senzillesa de la construcció i els espectaculars frescos gòtics, perfectament recuperats, no deixaren de commoure’ns, com ja havíem anotat feia dos anys. 


 
Tot seguit continuàrem la marxa cap al Museu Arqueològic de Llíria, santuari del nostres company Vicent Escrivà. El temps s'escolava i la visita fou més breu del que hauríem desitjat. No obstant això, encara tinguérem ocasió per encetar un concurs didàctic amb premi inclòs.






Deixàrem l'esplèndid museu i  les seus espectaculars col·leccions. Encara inspeccionàrem, efímerament,   l’antiga mesquita major de la Lyria islàmica, l’església de la Sang, amb un teginat de tradició mudèjar bellament policromat. Eren les dos de la vesprada. De camí cap al restaurant on havíem de dinar, entràrem al vell Forn. 




El restaurant, situat en la magnífica plaça de la ciutat, tenia una vista privilegiada sobre l'església parroquial de l’Assumpció i la Casa de la Vila. Però molts ja sols pensàvem en el dinar.




Omplírem el local completament i dinàrem amb gana. Bon menjar, bona conversa i esplèndida companyia. Emocionats per la jornada inesborrable, algunes persones perderen la noció del temps i... de l'espai. Algun petit accident, cosa inversemblant, es produí a l'intentar viatjar pel temps a través dels vidres de l'establiment. Coses de la commoció originada per les múltiples sensacions de l'angelical ruta. 


A les 6.30 de la vesprada pujàvem a l'autobús. Dalt, donàrem infinites gràcies a Vicent Escrivà per haver-nos conduït de nou per les terres d'Edeta, terres que ja eren una mica nostres.
En un altre lloc havíem escrit que seria  difícil lligar les paraules precises per poder plasmar per escrit totes les sensacions, diverses, intenses,profundes, que havíem experimentat.
De ben segur que no ho hem aconseguit. 

Daimús, a 9 de juny de 2016

1 comentari: