PREÀMBUL DE LA VII
RUTA DE MARGE GROS
L'any
2007 dos companys de l'Associació Cultural Marge Gros, Francesc Piera i
Salvador Alemany, van publicar en el llibre de festes de Daimús l'article Que
ve la Pava. En ell intentaven rememorar a partir d'informacions orals l'impacte que va produir en la població les
incursions de l'aviació franquista. La construcció de refugis antiaeris formava
una part important d'aquell treball.
Enguany
la VII Ruta de Marge Gros, que realitzarem el dia 22 d´agost a la Pobla del Duc,
té com a nucli temàtic els refugis militars antiaeris de la guerra civil, motiu
pel qual hem estimat oportú fer una adaptació reduïda d'aquest estudi per tal
de contextualitzar l'itinerari pels refugis militars antiaeris d'aquesta
localitat de la Vall d'Albaida.
Cal
dir que en aquesta ocasió hem prescindit de totes les referències
bibliogràfiques i de les cites corresponents que podeu consultar amb la lectura
íntegra de l'esmentat treball.
QUE
VE LA PAVA!
Salvador Alemany Garcia
Francesc Piera Moncho
1.- Introducció.
Febrer
de 1937. Després de set mesos de guerra, el front de batalla encara restava lluny de casa nostra, raó per la qual el conflicte era viscut des de
la distància. Aviat, però, això anava a canviar.
El
24 de febrer els avions feixistes bombardegen el port de Gandia. Dos dies més
tard, el 26 de febrer, un nou atac provoca nombrosos danys al port i a l'estació
de ferrocarril i la mort d´un empleat
de la companyia anglesa Alcoi and Gandia Railwaway and Harbour Cº
limited. A la ciutat de Gandia, els bombardejos causen 16 morts i nombrosos
ferits. El front de guerra ens havia arribat davant de casa! I ens havia
arribat des del cel. Com ha assenyalat
Jesús Alonso, aquests atacs van fer prendre consciència d´un conflicte
que restava lluny. Aquests bombardejos continuaren al llarg de 1937,
s´incrementaren durant 1938 i no acabaren fins que finalitzà la guerra.
 | |
| Bombardeig del port de Gandia a uns 5.000 metres.A dins es pot veure un vaixell |
El
port de Gandia era un objectiu dels atacs de l'aviació. En primer lloc, perquè
des d´ell s'exportaven taronges i altres productes agrícoles de la zona; en segon lloc, perquè era un port per on
entraven armes per al govern republicà. Finalment, perquè amb aquestes
escomeses pretenien causar pànic entre la població per tal de desmoralitzar-la.
Daimús
no entrava en el punt de mira dels
atacs, però la proximitat de Gandia i el seu port feren que des d´ací es
visqueren intensament els bombardejos. Observar l´impacte de la Pava
en la nostra localitat és el que ens ha empés a escriure aquestes
ratlles, i per aquest motiu ens hem basat fonamentalment en el testimoni orals
d'aquelles daimusseres i d'aquells daimussers que el van viure.
 |
| Avió alemany model Heinkel H-46 |
2.- La Pava.
La
Pava era el nom que donava la
població a l´aviació del bàndol nacional.
Eren avions i hidroavions fonamentalment italians, alemanys i, en menor
quantitat, els que es trobaven sota control dels insurgents. Aquests tenien la
seua base a l’illa de Mallorca, autèntic
portaavions des d´on l'exèrcit sollevat va assotar constantment ciutats i ports
valencians.
Totes les fonts orals consultades vénen a
coincidir en el lloc de procedència de la Pava:
sempre venia des de la mar, de Mallorca.
Així un testimoni ens conta que:
Un dia,
de poqueta nit, un grup de xiquets i xiquetes estàvem al muntanyar, a la platja
, jugant. Quasi sense adonar-nos-en vam vore la “Pava”. La vam vore com si
isquera de l´aigua, quieteta, quieteta, sense fer soroll. Volava tan baixeta
que ens vam tirar un bac damunt l´arena, perquè pareixia que ens venia al
damunt.
La
Pava passava molt baixeta per damunt
el poble, sobre uns 20 o 30
metres i es dirigia
cap a la muntanya, per tot seguit fer un gir per enfilar-se cap al Grau.
Altre fet en què tots concorden era la
freqüència en què aquests avions van sobrevolar la nostra zona. Els trons de les bombes se sentien quasi
tots els dies, afirma un testimoni,
mentre que altre assegura que al
final de de la guerra venia tantes voltes que ja no li teníem por. Inclús,
afirma una de les persones entrevistades, pel
soroll de la “Pava”
sabíem si anava carregada de bombes o buida.
També coincideixen a recordar que solia
fer les incursions cap a la vesprada o la poqueta nit i que les bombes que
queien brillaven o feien una llum blanca i que quan esclataven feien tremolar
barandats i portes.
 |
|
En aquesta fotografia s’observa la columna de fum
que ix del port
|
Una dona enquestada recorda, amb bastant
concreció, l'incident de la Pava més
significatiu que tingué lloc a Daimús. Ho evoca de la següent manera:
Era un dia de la primavera. Devien
ser les cinc de la vesprada. Un grup de
xiquets i xiquetes del poble, quatre o cinc, anàvem a escola, a la casa de
Gómez. Quan tornàvem cap a casa jo em vaig quedar un poc endarrerida. Aleshores
vaig sentir “rom-rom, brum-brum”. Era el soroll de la “Pava”. Venia de la part de
Dénia i anava molt baixeta i a poc a
poc. Em va passar per damunt el cap. Jo vaig intentar amagar-me al Ventorrillo,
però ja estava ple de gent que s´hi
havia refugiat. No sabia on anar, si cap a l´alqueria Cotna o cap a
la Mingola. Vaig
veure que al costat de la carretera,
quasi a l´entrada de la Mingola, hi havia una dona i un xiquet amagats davall
d´un arbre. I allí em vaig posar. L´avió va anar cap a la Mingola i entre
aquesta i la partida dels Mollons va
descarregar una bomba que va fer un forat molt gran, com un pou.
 |
| Impactes sobre la mar |
Aquest episodi bèl·lic és també rememorat
per un altre testimoni:
El dia que va caure la bomba jo estava a la Mingola amb un amic que tenia
allí una caseta. Quan vam sentir el soroll de la “Pava“ ens vam ocultar en un
amagador que tenia davall d´un armari. Era prou gran i tenia lloc per a
gitar-se i tot. Després de tirar-la se´n va anar i en va llançar una altra més
lluny i va desaparéixer per la
mar. Més tard vam anar al lloc on havien caigut les bombes;
estava prop del camí dels Mollons o de la Carrasquera, i vam veure que havia fet un clot molt gran,
com una bassa.
Però no sempre les incursions venien per l´aire.
Dos dels recorden el bombardeig efectuat per un vaixell (un cuirassat, el Canarias) des de la mar. Era per la nit, i la
bomba, o les bombes, esclataren a la bassa Vivanco, al terme de Gandia. No hi hagué
morts o ferits.
Altres bombes que caigueren pels voltants
del poble van ser: la de l’Alquerieta on es remorejava que hi havia amagats dos
camions amb gasolina i , com a curiositat, es recorda que va morir un gosset, electrocutat
perquè havia caigut un cable de la llum, i que la bomba va sonar com si haguera caigut a Daimús. Altres es
llançaren al Camí Sanxo Llop, a la Vital, i a la finca de Justo Román (actual restaurant San Marcos).
3.- Els refugis.
Els
atacs aeris de febrer de 1937 van provocar que el govern republicà prenguera
diverses mesures per a defensar-se de les escomeses de l´aviació i, entre
elles, la construcció de refugis antiaeris.
Pel
que fa a Daimús, els nostres informants ens assenyalen que s'assabentaven dels
atacs pel soroll que feien els avions i
perquè escoltàvem la sirena del Grau. Aleshores eixia la xicalla del poble
cridant pels carrers que ve la “Pava”!, que ve la “Pava”!
Si la memòria és magra en recordar les
mesures anteriors, no ho és a l´hora de memorar la construcció de refugis, on
és molt més generosa.
A Daimús tenim constància que es feren
refugis públics, a més d´altres més xicotets en cases particulars. La funció
del refugi era amortir els impactes dels projectils, però molts d´ells,
especialment els que es realitzaren en
un primer moment, sols servien per a protegir la població de la metralla de les
bombes, però no si la bomba impactava sobre ell.
Pel que fa als refugis públics construïs per les autoritats (“en comuna”, diuen
els testimonis), coneixem:
·
Un que anava des
d´aproximadament el creuament del carrer Buenos Aires i Crist Rei (aleshores
carrer Capitán García Hernández) fins
l'actual carrer del Cine. Aquest era el més gran de tots, amb 2 boques d'entrada.
·
Altre que s´extenia des de
la placeta de l'ajuntament vell fins l'actual carrer Josep Morant, amb tres
accessos. Tot i ser molt gran, els testimonis recorden el pànic a l'hora d'entrar-hi,
la falta de llum, l'acumulació d'aigua i l’aire dens, irrespirable.
·
Un únic informant indica
que n’hi havia un en el cantó entre els carrers de la Creu i Immaculada.
·
I, finalment, el situat
sota l´església. D´aquest ens diu PONS
MONCHO, Francisco, las autoridades
decidieron practicar la entrada de un refugio subterráneo para protección
pública en el centro del templo parroquial, con lo cual se profanaron las
sepulturas del “fossar” o “vas de Sant
Pere”…
Probablement tot aquests refugis es
bastiren entre 1937 i 1938. Un dels nostres informants tenia, aleshores, 16
anys i va participar en la seua construcció:
L´ajuntament
ens feia anar a tots els més joves, a tots els que no estàvem al front. Anàvem
tots els xics de la meua quinta o un poquet menys. Anàvem mig obligats, mig
voluntaris. Devíem ser 10 o 15
xiquets treballant.
El
mètode de construcció era el següent:
Amb aixades i cabassos
féiem escalons, ben fondo, a punt que isquera aigua. Després anàvem cavant i
féiem cova.Tenia almenys dos o tres metres de profunditat. No posàvem rajoles ni cap cosa. El refugi tenia més d´una braça
d´ample, i d´altura cabíem sense problema.
Dins cabíem prou bé. No hi havia llum, estava
a les fosques. Estava molt ben fet. Després de la guerra van tapar les boques,
però el refugi no el van tocar. Encara deu estar.
 |
| Refugi refentment descobert a Oliva |
Entre els refugis particulars, encara que
en terme de Gandia, destaquem el de la casa de Gómez on acudien alguns xiquets del
poble a escola:
La mestra,
la senyoreta de Gómez, o “doña” Mercedes, no recorde el cognom, ens donava
classe. Devia fer tres torns (un per a xiques i dos per a xics). Quan sentíem
“la Pava” eixíem corrent cap a l’hort on hi havia un refugi excavat a terra
d’uns 8 metres
de fondo. Abans, però, quan sentíem les sirenes del port, agarràvem unes
varetes de taronger pelades i ens les posàvem a la boca per evitar
mosssegar-nos la llengua en sentir les explosions.
Entre les recomanacions per
protegir-se dels bombardejos, a les poblacions més menudes s´aconsellava
com a mètode més eficaç la dispersió.
Així, en sonar les sirenes del Grau,
la gent eixia de les cases i corria cap als horts amagar-s’hi. Altres van
arribar en algun moment a refugiar-se davall el pont de la Séquia Mare o en el
forat que deixava l’escala de sa casa. No faltaren aquelles que optaren per
abandonar el poble durant els mesos d'estiu. Al cap d´un temps que començara a vindre la “Pava“ els de ma casa i una
altra família amiga ens vam fer una barraca a la Partida; era xicoteta però cabíem bé. Ara no t´ho
sabria dir, si vam passar un o dos estius. Vam anar perquè pensàvem que allí
estaríem més segurs. Algunes altres famílies, també ho feren.
...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada