IX RUTA NOCTURNA

IX RUTA NOCTURNA

dimarts, 14 de juliol de 2015

EL PORTET DE LA RAFELA. CRÒNICA DE LA VI RUTA NOCTURNA






EN LA FOSCOR DE LA NIT

Crònica de la ruta nocturna al portet de la Rafela
Dissabte 11 de juliol de 2015



L'onada de calor els havia donat una petita, mínima, però suficient treva per programar la ruta al portet de la Rafela. El mesos d'estiu desaconsellen caminar pel dia i per això, des de feia 6 anys, projectaven les seues rutes nocturnes. El portet de la Rafela, aquella balconada immensa cap a la Mediterrània, fou l'objectiu escollit. Perquè sabien que, sota el recer del Mondúver i emparats per una simfonia desbordant de llums i colors, era el lloc idíl·lic  per poder encetar mil i una converses,  envoltats de bons amics i amigues. Perquè malgrat la foscor de la nit tenien la certesa que fruirien  de la bellesa d'un bell paisatge que s'acabava de gitar. 


El mes d'octubre de 2010 ja havien tingut el plaer de visitar-lo, acompanyats de les sàvies paraules d'Evarist Donet. Rememoraren la història de Barx, la de la Drova i la del santuari del Parpalló. Evocaren màgiques llegendes i fascinadores paraules. Ara, no obstant això, farien una variant d'aquella  captivadora ruta, adaptada al temps i a les circumstàncies.  



A les 19,30 de dissabte 11 de juliol es concentraven en la Ronda Sud de Daimús. Feia calor però tenien la certesa que allà dalt, sota l'ombra del Mondúver,  trobarien un petit oasi climàtic.

La marxa cap a la font de la Drova fou bastant àgil, sortejant els vehicles que començaven a inundar els carrers de Gandia. En aparcar els cotxes contemplaren, ufanosos, que havien sigut capaços de convocar un nombrós grup de persones que es concentraven al votant de la font i bevien de les seues aigües saludables. 


Una lleugera brisa, fresca, els acariciava la cara. De forma harmònica i calmada iniciaren la marxa pel camí de l'Assegador. Entre figueres, carbasseres i diversos arbres, aviat entraren en un petit bosc. Frondós, ombrívol, refrescant. La xafogor s'esvaïa per moments mentre recorrien aquell encantador racó de la Drova. 






Encisats per aquell màgic moments, molt prompte arribaren a la carretera que comunica Barx amb Gandia. Amb molta cautela la travessaren i es concentraren als encontorns del  Centre d'Interpretació del Paratge Parpalló-Borrell.  Ara s'obria una ampla pista forestal, protegida amb cadenes per evitar visites indesitjables, que anava ascendint, suament, entre margallons, garrofers, carrasques i pins. Majestuós, davant seu s'erigia el Mondúver que, amb la llum del capvespre, prenia una forma singular, senzilla, tanmateix robusta. Completaven aquest esplèndid ornament altres paratges coneguts, estimats i trepitjats: el Benicadell, Segària, el Molló de la Creu... 






La llum anava apagant-se lentament, imperceptible, mentre deixaven de costat el temple prehistòric del Parpalló i evocaven la vida d'aquells avantpassat que van viure un temps tan llunyà, però no pas tan diferent.
Asserenadament continuaven caminant. Uns redescobrint  i altres meravellant-se d'aquell bell i agradable paisatge, fins que s'adonaren que la pista, espaiosa, anava fent-se estreta i finia als peus del portet de la Rafela. Ara començava una breu pujada, però intensa. Primer uns escalons artificials, després naturals, menaven cap al portet. La suor, potser per primera vegada, començava a surar dels seus fronts, de la seua pell. 






Ascensió efímera perquè de seguida uns centenaris pins que salvaguardaven un petit refugi els donaven la benvinguda. Eren al portet de la Rafela. A mà esquerra el Mondúver començava a badallar. A la dreta, més juganera, la penya Negra es negava a dormir, volent riure's amb aquells inesperats visitants. I enfront la gran balconada des d'on s'observava aquelles terres baixes plenes de gent, de cotxes, de soroll... de xafogor. Xeresa, Xeraco, la marjal, la mar Mediterrània. Contrast de colors, disparitat de llums... vista impagable.
Vorejant la penya Negra es traslladaren a un altre mirador que donava una nova perspectiva a les seues retines. 



Era hora de fer un descans. Calia aprofitar les últimes clarors del dia per traure de les seus motxilles el seu merescut sopar. Abans de fer-se la foto oficial del grup, inopinadament una estranya  veu sorgí entre  la foscúria i digué:
Conten que una jove, nascuda i criada en les terres planes que voregen la mar, una nit va anar d'excursió amb els seus pares a la muntanya, potser a la penya Negra. Sorpresa i neguitosa, va observar un animal amb pinces entre unes pedretes. Ella, ignorant de quina criatura es tractava, va creure que es corresponia a un inofensiu cranc perdut per aquelles aspres terres. Sortosament, els seus pares van arribar a temps d'apartar les seues innocents mans del tentacle de l'alacrà que estava disposat a atacar.
Advertits els excursionistes, van evitar remenar les pedres per tal de molestar els crancs de mar del seu sojorn.


En petits grups, s'empassaren el sopar amb rapidesa, entre riotes i contarelles diverses mentre que la nit va cobrir definitivament la muntanya. 






Les llanternes començaren a encendre's, igual que cuques de llum, mentre que algú cridava que hi havia mistela. Mistela de Xaló, refredada en la nevera del Benicadell i degustada al portet de la Rafela. La Marina Alta, la Vall d'Albaida i la Safor en un petit gotet de plàstic reciclable. Eucarísticament tots passaren a recollir aquell líquid dels déus, mentre que altre encara tenia ganes de pujar a la penya Negra a completar el seu àlbum de records.






El temps passà de pressa, massa de pressa. I tocava marxar cap a casa. La temperatura agradable convidava a restar una mica de temps més, però ja era tard. De nou, organitzadament, començaren el descens amb molt de tacte. Una infinitat de llums, una darrere l'altra, dibuixaven una corrua perfecta. 




En aplegar a la pista forestal, la marxa es va fer més desenfadada. La conversa continuava, mentre que començaren a aparèixer pel camí els crancs de mar disposats a defendre el seu territori blanquinós i arenós. Però en observar que els visitants eren benignes, quedaren a l'expectativa.





A mitja nit aplegaren de nou a la font de la Drova. Temperatura  generosa. Un petit rotgle al votant de la font, uns bevent la seua aigua freda, altres asseguts en uns bancs de pedra. Un petit rotgle que es resistia a acabar el dia, a acabar la nit, ja que sabien que allà les terres baixes els esperava la calor, el soroll. Però era casa seua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada