CONVOCATÒRIA
OFICIAL
VIATGE AL CENTRE DE LA
TERRA
Les icnites de la
rambla Tambuc i la cova de les Dones
(Millars, la Canal de
Navarrés)
LOCALITAT:
Millars
(la Canal de Navarrés)
DATA: 17 de maig de 2015
DATA: 17 de maig de 2015
LLOC DE TROBADA: Ronda Sud ( Daimús)
HORA: L'autobús
eixirà a les 7 del matí
DIFICULTAT:
Baixa. Això sí, dins la cova cal
molta cura, el
sòl és esvarós en alguns trams
DESNIVELL:
150
metres aproximadament
QUILÒMETRES: 10 aproximadament
QUILÒMETRES: 10 aproximadament
TEMPS ESTIMAT: 5
hores
OBSERVACIONS: Ruta amb prioritat per als socis/sòcies.
Cal dur bones llanternes per il·luminar-se.
Cal dur bones llanternes per il·luminar-se.
I tenir calçat de recanvi.
INFORMACIÓ: margegros@gmail.com
SINOPSI
Retrocedirem milions d’anys, tants que
escapen a la ment de qui escriu, veurem les petjades de criatures majestuoses i
fascinants que en cert moment de la història del planeta habitaren aquestes
terres. Recorrerem camins en els quals l’aigua a força de passar i passar durant
milers de segles buscant la mar, deixà capricioses i belles cicatrius
rocalloses. Entrarem en les entranyes de la terra per contemplar una
arquitectura subterrània sorprenent feta a base temps, aigua i roca, i que no
ens deixarà indiferents, ans al contrari ens farà sentir allò que els primers
homes sentiren en aventurar-se en el silenci i la foscor.
Després de passar Bicorp, per una
carretera deserta i solitària (CV-580), ja en terme de Millars, ens trobem amb
el petit centre d’interpretació del jaciment
de petjades fossilitzades de dinosaures (o icnites) de la rambla Tambuc. Aquest
paratge ens retrotrau a fa uns 80 milions d’anys. Fou descobert el 1995 per un
veí de Millars, i en l’actualitat és un Bé d’Interés Cultural, sota la figura
jurídica de Zona Paleontològica. El jaciment consta de més de 200 petjades
disperses en dues àrees, el sector A i el B, sobre el llit de la rambla Tambuc.
Aquestes icnites foren fetes per dinosaures que es desplaçaven per extenses
planes litorals posades al descobert durant les fases de marea baixa.
Deixarem la zona de les icnites i
seguirem per la rambla Tambuc, on
contemplarem les belles cicatrius que ha anat dibuixant la força de l’aigua en
el seu decurs cap a la mar, camí que deté la presa de Tous.
A uns 600 metres de
les últimes petjades, quan la rambla gira a la dreta, passarem per davant de l’abric de Vicent, amb restes de pintures
rupestres.
Un quilòmetre més avant deixarem la rambla, l’erosió de l’aigua, la
roca pelada i el baladre i pujarem per
una pista un poc descarnada i no massa visible que se’ns obri a l’esquerra.
Arribarem al punt més alt, a un camí de terra. Girarem a la dreta. Si el dia
està clar, les siluetes d’algunes serres que ens són familiars s’entreveuran en
l’horitzó, així com anirem contemplant a la nostra dreta els meandres serpentejants que va fent allà
baix la rambla Tambuc.
Sense abandonar la pista, arribarem a una zona
d’oliveres. La pista gira a l’esquerra, i al final de l’oliverar, al costat
d’una taqueta de pins i carrasques, el camí es bifurca. Agafarem el caminoi de
la dreta. I un quilòmetre més avant
haurem arribat al final de la pista.
Des del punt de partença, en el centre d’interpretació, fins ací hi ha uns 5 quilòmetres.
Estem sobre la boca de la cova de les Dones, l’entrada de la qual
no es veu, i cap senyal ens indica com accedir-hi. Baixarem amb cura, com si descendírem
novament a la rambla, i al poc se’ns apareix suggeridora, misteriosa i
silenciosa la boca ennegrida de la cova. Deixarem el senderisme i ens
aventurarem en l’espeleologia.
La
cova és una ampla galeria d’uns 530
metres de recorregut. Reviurem les impressions que produí en el botànic Cavanilles, el qual, en el
segle XVIII, va fer una de les primeres descripcions de la cova de les Dones. “La abertura ó boca del atrio mira al
sureste, y en el fondo hácia poniente hay un agujero de quatro pies de
diámetro, por el qual se adentra á la caverna. El paso es angosto y en cuesta
rápida por seis ó siete pies, pero se ensancha de repente [...]: allí empiezan las tinieblas de la caverna
sin luz artificial”.
El bon home, si entrara ara, ben cert que es posaria
les mans al cap en veure els grafits que certs energúmens han gosat fer en
algunes de les parets i estalactites de la cavitat. Nosaltres intentarem fer com si no els vérem.
Seguim amb Cavanilles. Diu que va tindre la precaució d’haver-se proveït de
tres torxes o “hachas” per a
il·luminar-se (nosaltres
haurem d’anar proveïts de bons llums), cosa que li va permetre veure
“innumerable multitud de murciélagos”
(mamífers
voladors que han de meréixer el nostre major respecte, no haurem de parlar fort
i molt menys dirigir la llum cap al sostre).
Continua el botànic
dient que del sostre de la cova “baxaban
gran número de estalactitas ó conos
inversos, cuyas puntas goteaban agua, resultando no pocas veces en el suelo
balsas de bastante extensión”.
En arribar al final de la cova diu “encontrar una cuesta de arcilla colorada”, el tap que impedeix seguir
explorant la galeria. I conclou la seua descripció: “En el último tercio de esta el suelo es desigual, y freqüentes las balsas de agua, algunas de tres pies de
profundidad, y tan anchas que apénas dexan sitio enxuto. El agua es pura,
cristalina y deliciosa, y nos sirvió de pasto todo el dia que empleé en
registrar la caverna”.
La gent de Marge Gros que arribe al
final de la cavitat no haurà de beure d’aqueixa aigua pura i cristal·lina, ni
haurà d’estar-s’hi tot el dia. Anirem eixint de la cova, com hem entrat, amb molta cura per
evitar esvarons. Deixarem un món subterrani i màgic, humit i càlid
per tornar a l’aire fres, la llum del sol. Novament ja en la pista, sols restarà
desfer el camí tot comentant els prodigis i sorpreses que ens ha regalat la
rambla Tambuc, o desfer-lo en silenci, encara bocabadats per tanta meravella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada