DE MONTESA A ÉNGUERA
DE CASTELL A CASTELL
Diumenge 26 d'abril de 2015
Després d'una hora de cotxe, la pètria
fortalesa de l'orde de Montesa contemplava atònita les siluetes difuminades de
mig centenar de pacífics conqueridors que miraven bocabadats les restes
d'aquell imponent castell vençut per les forces invencibles de la natura. Eren les 8,30 del matí. El cel estava ennuvolat i el silenci era quasi
absolut, reverencial, davant aquella imponent i medieval visió.
La plàcida host, però, abans de l'amigable
ocupació, es dirigí a explorar els territoris circumdants, tenint com objectiu
retre també homenatge al castell d'Énguera, germà petit del de Montesa.
Per dur endavant aquesta incursió
agafaren l'ampli camí forestal que
menava al cim de la serra Plana.
El paviment era compacte, blanquinós, i escàs
de vegetació, resultat d'altra terrible batalla, ara contra el foc. El pendent
era suau, tanmateix constant. A mesura que ascendien, el castell de Montesa
quedava reduït a una minúscula taca. En canvi, el paisatge guanyava rellevància.
Montesa, Vallada, Moixent; el portet de Sant Dídac, el Montcabrer, el
Benicadell, el Mondúver. Al fons, les terres de l'antiga frontera amb el regne
de Castella.
En aplegar dalt la serra Plana, el conductor del petit escamot, Francesc Piera,
els va anunciar que havien arribat als territoris de la Canal de Navarrés. De
forma fluida, didàctica i engrescadora, els va informar del parlar tan peculiar
d'aquell territori valencià. De parla castellana, la seua llengua estava
farcida de valencianismes. Que estrany, però també bonic i fascinador,
resultava escoltar aquelles persones!
La marxà va prosseguir. El paisatge, abans
nu de vegetació, ara s'havia vestit exuberantment. Els resultava agradable
sentir com els rajos del sol, després de jugar amb el fullam de la pineda, els
acaronava la cara.
Després de recórrer durant una bona estona un
camí planer, ara davallava lleument. Es deixaren de costat el poblat ibèric del
Cerro Lucena, però pogueren imaginar-se com era una vivenda ibera en visitar
una rèplica que existia a un costat del camí.
De seguida, es trobaren les restes enderrocades
del castell d'Énguera. Més discret, mantenia la seua màgia pròpia. Entre les
seues vetustes parets, els caminants descansaren merescudament, mentre
escoltaven les melòdiques campanades de l'església d'Énguera i bevien una
saborosa mistela.
L'exploració havia finit. Calia, doncs,
tornar envers el castell de Montesa, el seu veritable objectiu. Referen, per
tant, camí. La baixada cap a Montesa fou ràpida, facilitada per uns núvols
comprensius que tapaven delicadament el sol.
Aviat l'exèrcit pacífic es trobava a les
portes de la fortalesa de Montesa. Després d'una lleugera espera, envaïren el
recinte després de traspassar un breu pont llevadís.
Allí els esperava una guia
que els va explicar els orígens del castell. D'època islàmica, va ser elegit el
centre neuràlgic de l'orde de Santa Maria de Montesa, allà pels inicis del
segle XV. Però també les diferents àrees del castell: la zona militar i la dels
religiosos, amb els diversos estatges. Una portentosa història que acabà dramàticament
l'any 1748 com a conseqüència d'un vigorós terratrèmol. Tot seguit, abandó i espoli.
L'efímera ocupació acabà. Lentament, la
desarmada host abandonava el castell commocionada en recordar l'enlluernador
passat i l'esperançador present.
Poc després, a unes passes, en l'antic recinte
d'un corral d'animals, El Ramallar, el
grup d'excursionistes de Marge Gros degustaven, ben juntets, un contundent
gaspatxo manxec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada