dimecres, 20 de maig del 2015

CRÒNICA DE LA RUTA A LES ICNITES DEL BARRANC DE TAMBUC I LA COVA DE LES DONES (MILLARS)



PÀNIC CONTROLAT
Diumenge 15 de maig de 2015



Complicat, atzarós escriure unes ratlles sobre les impressions i sensacions de la ruta a les icnites del barranc de Tambuc i la cova de les Dones de Millars. Complex  perquè es barregen percepcions ben diverses. Per una banda, el torbament  que ens va produir la ruta, plena d'aventures, farcida de peripècies divertides i  agosarades, en un marc incomparable. Per l'altra, la commoció inesborrable d'haver vist  com el foc arrabassava de nou les nostres muntanyes, d'haver presenciat amb els nostres ulls aterrits com les flames  carbonitzaven els paratges tan volguts, tan estimats, de les terres de la vall d'Ebo, Pego i l'Atzúbia, mentre que les valls de Gallinera i Laguar resistien heroicament .






Ronda Sud de Daimús a les 7 del matí. Arriba l'autobús mentre el sol es desempereseix lentament. El dia és clar i  bufa una suau brisa, premonició d'una jornada magnífica.  El bus circula despreocupadament entre carreteres buides de la Safor, la Costera i la Canal de Navarrés. A les 9 del matí, amb una puntualitat germànica, arribem a la nostra destinació després de tram final de carretera certament emocionant.  Som al terme de Millars, al costat del jaciment d'icnites.  Agafem les motxilles: és hora de caminar.



Després de passejar uns breus minuts per un camí de terra descobrim un cartell que ens assenyala que ens trobem al sector B del barranc de Tambuc, el primer filó amb petjades de dinosaure. Ens hem traslladat, inopinadament, al cretàcic superior. Màxima expectació.




 Baixem al barranc i ens situem als laterals des d'on contemplem unes marques sobre la pedra calcària inequívoques. Sí, són les empremtes d'aquests animals prehistòrics que fa 80 milions d'anys van trepitjar aquestes terres en unes circumstàncies totalment diferents a les actuals. El nostre Park Jurassic és modest, però impactant. La imaginació vola en les ments dels excursionistes mentre el nostre explorador, Francesc Piera, ens narra coms s'han pogut conservar aquest  miracle del passat. 








Després de recrear-nos, després de realitzar mil i una fotografies, refem camí. De nou som al lloc on ens ha deixat l'autobús. Allí trobem un gran panell explicatiu, per si algú encara tenia algun dubte. Tot seguit descedim de nou al barranc de Tambuc, ara al sector A. Noves mostres d'icnites decoren el llit del barranc. Ara endevinem com jugaven aquests desapareguts habitants de la terra, intuïm com s'acaçaven uns als altres, innocentment. L'àlbum fotogràfic va creixent. 





Tornem a caminar, ara pel llit del barranc. El sòl presenta formes capricioses. Còdols, sorra, pedra llisa, cavitats, petits tolls d'aigua... Sembla, definitivament, que som a l'època antediluviana. Marxem amb un cert desassossec, esperant en algun moment una companyia inesperada. 



Atordits, els nostres guies es contagien de l'ambient i perden, momentàniament, l'orientació. Es percep certa inquietud. Una avançada descobreix el camí d'eixida de la rambla, al temps que la resta esperen noves instruccions mentre esmorzen. Resolt el problema, el gros de l'expedició avança inexorablement fins l'avantguarda. Allí els recompensen amb el dolç nèctar de la mistela  i mamprenem la pujada fins aplegar el camí que ens conduirà a l'objectiu final de la jornada: la cova de les Dones.





L'ascensió és curta, tanmateix feixuga. Suem. En arribar dalt, ens trobem un paisatge diferents: la muntanya es barreja amb bancals d'oliveres, hàbilment treballats. Circulem per un camí planer que prompte es transforma en una lleu baixada. De sobte el viarany acaba bruscament. Mirem la brúixola i descendim per una desdibuixada senda que sembla conduir cap al no-res. No, en absolut, ens porta a l'entrada de la cova de les Dones. 









Com una enorme boca desdentada, la cova apareix de forma imprevista. És enorme. Fa por. A l'entrada ens fem la fotografia de grup, no siga que en eixir falte algú. Com si foren els preparatoris d'un cruel combat, ens preparem a consciència. Encenem les llanternes i  ataquem la cavitat. 



Una inútil porta de ferro barra l'entrada. La superem i ens endinsem. Amb els caps acatxats caminem uns metres. Després, ja erts, comencem a contemplar-la amb fanals de mil formes. Obscuritat, humitat, sensació asfixiant. Així i tot progressem lentament, respectant el silenci, respectant els seus llogaters, les rates penades.  






Aviat comencen els primers incidents. Els primers accidents. Tapolons amb invisibles roques; esvarades propiciades per un sòl humit. Però també comencem a meravellar-nos de grandioses estalactites i estalagmites de formes inimaginables.  Irreflexivament creiem que estem penetrant pel camí secret que ens conduirà al centre de la terra. I de debò que ho sembla!



A mesura que ens endinsem per aquest antic riu subterrani, l'aigua es fa omnipresent fins que ens impedeix el pas. Davant la impossibilitat de continuar, iniciem una retirada ordenada, evitant tenir baixes en l'expedició. 






No obstant això, encara es produeix algun ensurt a l'eixida quan, de forma enigmàtica, la inútil porta de ferro  es tanca venjativament. Després d'una ràpida intervenció de la unitat d'emergència, aconsegueixen  traure els excursionistes empresonats pel temps.



A fora, respirem profundament i agraïm veure de nou el sol. Després d'un breu temps de relax i d'haver-nos recuperat d'un cúmul complex de sensacions, refem camí. Ara el sol es mostra inclement i reconeixem els primers símptomes d'esgotament. De tornada, però, encara tenim les forces suficients per visitar, en el barranc de Tambuc, les pintures rupestres de l'abric de Vicent, minúscules, tanmateix colpidores.








En aplegar al punt de partença, l'autobús ens espera. Obrim el maleter i traiem el dinar. Sota els pins de la rodalia mengem de forma desimbolta mentre encetem divertides converses. Alguns opten per fer una becadeta sobre l'agradosa ombra  dels comprensius pins.






Feta la menja, feta la sonada, reprenem la marxa cap a Daimús. Encara ens espera un llarg viatge ple de colors.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada