RUTA A LA MUNTANYETA DELS BENISSANTS (SUECA)

LA MUNTANYETA DELS BENISSANTS: UNA ASSOSSEGADA RUTA

Diumenge 18 de maig de 2014

Tornàvem de nou a la Ribera. La marjal de Sueca ens esperava per fer un recorregut tranquil, plàcid, sense cap dificultat. L’únic que podia ocórrer era que maig, una mica envejós de l’estiu, volguera imitar-lo i ens rebera amb un sol aclaparador. 

Quan ens aplegàrem a les 8 del matí a la Cooperativa de Gandia vam comprovar el cel es trobava ennuvolat i que la hipotètica cobejança no havia sigut més que un desassossec imaginari.

Viatjar un diumenge pel matí dóna goig, inclús per a aquells que no els agrada conduir. Amb una marxa moderada, doncs, arribàrem als afores de Sueca, als voltants del poliesportiu municipal.

 Després d’aparcar els cotxes, aparellàrem les motxilles i començàrem a caminar. Caminal planer, alquitranat, vorejat per séquies sadollades d’aigua. Com una autèntica corrua, ens dirigírem cap a la Muntanyeta dels Benissants. Els camps d’arròs estaven atapeïts d’aigua, com un immens espill,  i els apocats brots d’arròs se sentien insegurs, temorencs de traure el cap per damunt d’ella. A la llunyania es podia contemplar una petita elevació que recordava, en la imaginació d’alguns caminats, la silueta de Mont Saint - Michel. Inventiva no els hi mancava! 

Després de passar un petit pont, de seguida trobàrem el repetjó d’accés a la muntanyeta. Dalt, una ermita del segle XVI s’alçava altiva. Parets emblanquinades i manises; el penell, el rellotge de sol i una bufona placeta ens donaven la benvinguda. 

Agraïts, acordàrem esmorzar en aquell magnífic balcó que s’alçava sobre les terres baixes que conformen la marjal. La temperatura era ideal. Aviat, les portes de l’ermita i de la casa s’obriren de bat a bat. Ens alçàrem com si fórem arrossegats per un vent huracanat i hi penetràrem . 

La senzillesa és possiblement la forma més pura de bellesa que existeix. I aquell petit santuari era una bona mostra. Per un instants ens sentírem anacoretes aïllats del món terrenal i dedicats amb cos i ànima a l’ascètica. El soroll d’uns juganers ocells ens retornaren a la realitat, i entràrem dins les dependències de la casa de l’ermità. El terra, preciós, la cuina, genuïna.

Un glopet de líquid celestial i una fotografia per a la immortalitat preludiaren la represa de la marxa. El caminal era diferent, però semblant. Les séquies no eren les mateixes, però s’hi pareixien. 

Començàrem a observar colls verds, garsetes i algun agró. La marxa continuava de forma relaxada mentre sotjàvem una petita taca verda que sobreeixia per la verticalitat: era l’ullal de Baldoví. Després d’haver caminat durant tot el trajecte per asfalt, ara començàvem a trepitjar terra, cosa que els peus agraïen, fins arribar a una tanca metàl·lica, verda, que no barrava el pas, sinó que el protegia.

 Sense que ens demanaren la documentació o el passaport, traspassàrem la cleda silenciosament, religiosa, porucs d’importunar les aus que serenament descansaven entre joncs, senill i bova. L’aleteig dels ocells es podia escoltar, a l’hora que els nostres ulls gaudíem d’un bell espectacle, d’un esplèndid paisatge. 

Tal i com havíem entrat, eixírem, sense molestar. I seguírem caminant sobre les aigües,  protegits del sol per una cuirassa de núvols fins arribar al punt de partença. 

En el centenari Ateneu del Socorro de Sueca, al bell mig de la ciutat, alimentàrem el nostre cos amb una paella de pollastre i conill, envoltats del bell decorat de l’edifici. Fou el punt i final d’una temperada, calmada, tranquil·la i serena ruta.