SINOPSI SERRA DE MARIOLA

SERRA DE MARIOLA

AGRES

Data:                     23  de març de 2014

Lloc de trobada:  Cooperativa de Gandia

Hora:                      7,30 del matí

Localitat:               Agres

Quilòmetres:       10,7

Temps estimat:   5 hores aprox.

Desnivell:              586 m.

Dificultat:              Mitja plus.

Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  dilluns 17 de març.

SINOPSI

La Mariola està molt ocupada

amb la seua fillada de fonts que corren

muntanya avall i rodolen per terra

s’aixequen i canten amb la boca plena de terra.

La Mariola està molt ocupada

fent el dinar del seu marit

o fent el llit per a les nits canòniques

plenes d’arraps i epitalamis foscos.

La Mariola està molt ocupada

i canta a les finestres les seues cançons

que parlen de les seues floretes.

La Mariola està molt ocupada

fent el sopar enllestint les fustes del llit

no siga que es trenquen com la darrera nit.

(Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià

Mariola: pinedes, teixos, ginebrers i savines; espígol, timó i pebrella; la cava Arquejada, la del Buitre, la de l’Habitació i la imponent de don Miguel; als peus, Agres, Alfafara, Bocairent o Muro; fonts, el pantà de Beniarrés o el de Bellús; i el cim del Benicadell, la Safor, i a tocar el Montcabrer; allà la Font Roja d’Alcoi i la Carrasqueta, i l’Aitana, i la Serrella, i Alfaro i Almudaina... Mariola: extens massís muntanyós de la serralada prebètica. Mariola, que rep la influència càlida i humida de la mar i la més seca i freda de la meseta. Mariola, rica vegetació, d’aigües i paisatge.   

     Tot això i més ofereix la ruta de les neveres, de les caves, o dels pous de la Mariola que aquest cap de setmana visitarem. Cal alçar-se matí, tenim una hora de carretera ans d’arribar a Agres. Així que eixirem de Daimús, de la cooperativa a les 7:45. Cap a les 9 deixarem els cotxes a 1 km després d’Agres, al refugi de Zamorano, roig de fusta en un paratge verd de pineda.

Per carretera asfaltada, entre ametlers i oliveres anirem a buscar, a menys d’un quilòmetre, el santuari de la Mare de Déu (visitable els diumenges d’11 a 14 hores). Als peus del santuari, pel costat esquerre, i passant per una de tantes fonts comença el PR-CV 27,  que arriba a Cocentaina. Aquesta senda frondosa i ombrívola ens du al refugi de Mariola, a les primeres caves i al mirador. 

L’ascensió és llarga i un poc dura, són uns 3,1 km de pujada continuada per zona frondosa, ombrívola, que travessa una pineda adulta, ben conservada i esquitxada de ginebre, amb algun coixinet de monja dispers. Creuarem la pista que mena a la teixera.

Al poc ja arribarem al refugi del Centre Excursionista d’Alcoi (construït sobre l’antiga casa dels nevaters). Haurem arribat al cim de la zona d’ombria. Les vistes, el mirador i les quatre primeres neveres ens diran si ha pagat la pena l’esforç.

     Per la pista que s’obri a l’esquerra buscarem la primera, i més menuda, de les neveres, la de l’Habitació, d’uns 10 metres de fondària, construïda el segle XVIII. Uns metres més avant hi ha el mirador. Som a 1250 metres sobre el nivell de la mar, hi veurem, si el dia acompanya, moltes de les serralades i muntanyes de les comarques centrals (Benicadell, serra Grossa, Mondúver i Penyalba, serra de Corbera, Safor, Almudaina, Serrella i Alfaro, Aitana, Carrasqueta, Menejador...). I davant nostre, senyorial, el Montcabrer, 1389 metres d’alt.

     Desfarem camí, i en arribar al creuament del refugi, girarem a l’esquerra. Al poc haurem arribat a un dels paisatges més representatius de la Mariola, la cava Arquejada. Segons Pellicer al seu Meravelles de Diània, aquesta cava proporcionà neu a Xàtiva fins l’any 1906. En “l’amable pratell que l’envolta” prendrem forces, i ens regalarem una vegada més un gotet de mistela. Ja portarem recorreguda aproximadament la meitat de la ruta. 

     Una vegada descansats cal decidir. Aquelles persones que preferesquen una baixada fàcil podran desfer camí pel mateix lloc per on hem pujat. Els més agosarats, inquiets,  inconformistes i amb esperit de sacrifici tindrem per davant 3 km de ruta dura, dura pel sòl, un sòl erosionat per l’aigua i que de vegades fa difícil la passa; i sense arbres que ens defensen de l’astre sol. Però si ens hi decidim visitarem, prop de la nevera Arquejada, a uns 700 metres, mig amagada del camí, com si tinguera vergonya, la tercera de les caves,  la del Buitre, menuda, modesta, però ben conservada. 

Seguirem camí, sempre cap a ponent, per l’Alt de la Cava, i tenint davant la silueta de Bocairent; anirem sobre roca nua, però de vegades preciosa, amb formes capricioses, com si les hi haguera col·locades un geni gegant. Si ens hi fixem podrem veure algun que altre fòssil. I ací i allà, les herbes de Mariola, amb què fer el tradicional “herbero”. A la dreta, baix, hi ha Agres, Alfafara i Bocairent. A l’esquerra les foies interiors de la Mariola amb els masos, en altres temps plens de vida. Ja veurem, com una colossal fortalesa gràcies als seus contraforts, la cava de Don Miguel, o cava Gran, construïda aprofitant un desnivell del terreny. Estem a 1057 metres sobre la mar, i en terme d’Alfafara. 

 Començarem a baixar pel PR-CV 104-370. Deixarem la vegetació baixa i escassa, deixarem la senda pètria. El caminet, cosa d’agrair, es farà pista, i apareixeran les pinedes, i el sol ja no ens castigarà, i uns 3 km després d’haver abandonat l’última de les caves arribarem al nostre punt de partença, al refugi de Zamorano, roig de fusta en un paratge verd de pineda.