SERRA DE MARIOLA: CRÒNICA D'UNA SEDUCCIÓ

UNA RUTA PLUS

                                                      Diumenge, 23 de març de 2014

El nom Serra de Mariola era suficient per captivar la nostra atenció. Ens suggeria tantes coses! Natura esplendorosa, plantes aromàtiques, herbes medicinals; neu, neveres i nevaters; aigua, abundant i agraïda; pastors, llenyaters... Tots els anys apareixia en els esborranys de la nostra programació, tanmateix mai ens havíem atrevit a dur-la endavant. Ja tocava! 

Amb mil i una possibilitats, ens vam decidir per la més coneguda, potser. Agres seria el punt de partença, a la vora del venerat santuari de la Mare de Déu. Però a alguna ment lúcida se li va ocórrer qualificar-la de dificultat mitjana plus, la qual cosa va suscitar certa temor.

No obstant això, sortosament, va prevaler la idea que podia significar  bellesa extrema, també. 

 Iniciàrem la ruta al rogenc refugi Zamorano. Ens havíem així estalviat un bon tram de pujada, temorencs que les forces ens fallaren. Per una carretereta abillada de pins, ametlers i altres imponents arbres arribarem al santuari de la Mare de Déu. Agres la teníem als nostres peus, ajupida a la falda de la serra. 
Passàrem sigil·losament per la vora dels seus murs i prenguérem una senda espessa i ombradissa. L’ascensió era llarga i calia dosificar forces. De tant en tant, el senderoi planejava per a gratificació dels nostres cossos. Entre el fullam de l’arbreda, uns dolços rajos de sol   dibuixaven mil formes capricioses sobre l’empinat  camí. A poc a poc la samarreta anava mullant-se, mentre que, curiosament, un aire fresc ens acaronava la cara.

Sense donar opció al desànim, molt prompte arribarem a una discreta pista forestal. Alguns respiràvem de satisfacció en creure que la temuda muntada havia finalitzat. Innocents! Quedaven uns tres-cents metres durs, extremadament feixucs per a alguns. Però la nostra ferma disposició i el fet de saber que teníem el guardó a l’abast de les nostres mans, ens va fer traure la poca energia que ens quedava. 

I aplegàrem al refugi del Centre Excursionista d’Alcoi, inusitadament ple de persones que havien optat per descobrir aquest seductor paratge. 

Menjàrem amb gana, fruint del moment, assaborint la victòria. Una energètica mistela ens animà a continuar fins el mirador, passant primer per la modesta nevera de l’Habitació. En un tres i no res ens trobàvem contemplant un paisatge aclaparador, encisador, enlluernador. Serres conegudes i desconegudes s’obrien davant els nostres ulls. A dreta i esquerra, contemplàrem els pantans de Bellús i Beniarrés. I terres blanques i rogenques i verdes. 

El Montcabrer estava a la vora, ansiós que el visitàrem, va restar una mica disgustat perquè li vam dir  que seria en una altra ocasió.
I descendírem envers la cava Arquejada. Ara el camí era planer, fàcil, senzill. El nostre caminar era gojós, sabedors que la part difícil estava superada. 

En acostar-nos a la cava la nostra gaubança era difícil de contenir. Malgrat que l’havíem vista en nombroses fotografies o amb altres tipus de suport, no deixava de meravellar l’espectacularitat de la construcció, obra de genials arquitectes populars.

Refets de l’emoció, continuarem la caminada, desviant-nos una mica a la cava del Buitre, més humil, però no menys orgullosa.

Amb un pas més calmant, començàrem a gaudir de les plantes i herbes, iniciant una mena de joc o cadascú intentava endevinar quina era, per a què servia...

Sense adonar-nos-en, el sender ferm es transforma en un sòl irregular, de formes fantasioses, inconstants, vel·leïtoses. Desprotegits d’arbres que ens cediren una mica d’ombra, caminàvem per un terreny inestable semblant a una pastilla de torró dur trossejat i preparat per ser servit durant els dies de Nadal. Gastronomia visual.

Aquesta onírica singladura muntanyenca acabà. El terra recuperà la seua forma habitual. De cop i volta descobrírem, a la llunyania, una construcció singular que rememorava bastiments d’altres cultures, d’altres civilitzacions. En arribar-hi, observàrem, atònits, una mena de castell de neu, amb els seus contraforts potents: es tractava d’una cava extremadament original, obra de titans, de ciclops , amb un murs descomunals: la cava Gran o de don Miguel.

Era l’extasi definitiu !

Recuperats d’un nou xoc emocional, haguérem de continuar. Ara, després de caminar per una efímera senda, aplegàrem a una pista forestal que menava al lloc de departiment, afable, modesta i senzilla, però elegant.

La Serra de Mariola ens havia seduït, corprès, ullprès, encisat.

I ho vam celebrar en un restaurant d’Agres, on ens vam delectar de la gastronomia local, assaborint, segons els gustos, bajoques farcides, olleta, paella, arròs al forn i gaspatxo. Excel·lent punt i final  d’una ruta inesborrable.