IX RUTA NOCTURNA

IX RUTA NOCTURNA

dimarts, 25 de febrer de 2014

CULLERA: LA SERRA DE LES RABOSES.



RABOSES, CORSARIS, PIRATES...
Ruta a Cullera
Diumenge, 23 de febrer de 2014

Entre la marjal i la mar, acariciada pel sud per riu Xúquer, emergeix sobtadament la serra de les Raboses com un immens illot. No feia falta embrutar-li una part del seu cos per saber que ens trobàvem a Cullera. 

Aparcàrem els cotxes prop del riu Xúquer, ara pacífic i dòcil, i travessàrem els carrers d’aquesta localitat de la Ribera Baixa, en aquelles hores del matí tranquil·la i mandrosa, fins aplegar a la plaça de la Verge. Deixàrem de banda el modern mercat municipal, orfe de clients, i pels bells carrerons, canosos, del barri del Pou aplegàrem al calvari, nivi i immaculat. 


La torre de la Reina Mora o  de Santa Anna, escolliu el nom, ens controlava. 


Als seus peus sentírem parlar dels seus orígens, del seu passat; de romans, àrabs i cristians. Del riu Xúquer quan es tornava boig, i de quan l’ésser humà es torna foll. De Barba-rossa i Dragut. De pirates i corsaris. Amerats de sapiència, continuarem la marxa fins aplegar al castell i a l’ermita. Pels seus voltants hi havia moviment. 



És clar, era diumenge. Prompte deixàrem el paviment i començàrem a trepitjar per una senda de terra rogenca, envoltada per un floc de pins. Abandonàvem la Cullera més turística i ens endinsàrem per la part més desconeguda. La pujada era bondadosa i la vista preciosa: el golf de València, l’ Albufera, la mar Mediterrània... La marjal, assedegada, es trobava neguitosa sabent que aviat seria  coberta per un mantell d’aigua d’argent. 

Un cadavèric fort ens va donar una petita treva. No estàvem suats, ni tan sols esgotats, però férem un petit recés. De nou escoltàrem paraules que parlàvem de moriscos i de saquejos, de pirates i corsaris, omnipresents durant tot el recorregut. 
 Després d’aquella breu folgança, continuàrem la marxa. Ara pujàvem i baixàvem sense interrupció. No calia brúixola, ens orientàvem amb el radar que captava les nostres innocents intencions.

 Així com els funambulismes  intenten mantenir l’equilibri sobre un invisible fil, nosaltres caminàvem per la cresta de la serra marejats i embadalits per la vista que teníem a dreta i esquerra; de cara i d’espatlles. El sol era  inclement, però la brisa, compassiva, ens ajudava a continuar la marxa en aquell paisatge privat d’arbres, desproveït d’ombra sota la qual poguérem resguardar-nos. 

 Sots l’esplendorós sol esmorzàrem mirant la mar, quieta i reposada. O la marjal i la serra de Corbera si giràvem el cap. Absorts, vam haver de decidir continuar la caminada. Un glopet de mistela ens va tornar a la realitat i ens posàrem dempeus. 


Quedava un petit trajecte que, vertiginosament, realitzàrem fins aplegar a divisar l’ullal de sant Llorenç. 



 Calia posar punt i final. Calia retornar. Amb pas ferm i contundent, reférem camí, tornant-nos a meravellar amb els bells paisatges d' aquesta esplèndida ruta.




Havia finalitzat l'eixida i, curiosament, no havíem vist cap rabosa, però sí l’obra de moltes aus rapinyaires.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada