UN CERCLE PERFECTE

BREU CRÒNICA DE LA RUTA CIRCULAR 

L'ATZÚBIA-PEGO-L'ATZÚBIA PEL MISERÀ I LA COMA
Diumenge, 10 de març de 2013

Matí assolellat. Algun núvol i una mica de vent. Les 8,30 del matí, el cantó de la Font de l’Atzúbia comença a omplir-se de gent. Porten motxilles i bastons, bon calcer i roba d’abric. Qüestió preventiva. Els senderistes de Benimataix. Espai de Cultura de l’Atzúbia i Forna esperen impacients els companys de Marge Gros de Daimús. No és la primera vegada que coincideixen fent una caminada, però és la primera vegada que ho fan oficialment, conjuntament. Com la primera vegada que el nuvi  anava a ca la núvia.

Salutacions, presentacions i animació. 

Comença aviat la caminada. Passen pel popular carrer de les Portelles direcció al camí Fondo, altrament dit de Cocentaina, i es dirigeixen a l’antiga era de la Creu. Es realitza la necessària foto oficial. Es palpa satisfacció, gresca, exultació. Reinicien la marxa pel camí de les Forques envers la senda de l’Asmeita. El trajecte és conegut, no debades ja l’han trepitjat en altres ocasions. Però el contrast entre bancals de tarongers  i de secà sempre resulta encisador. 

En iniciar la suau ascensió cap a l’Ombria el paisatge canvia dràsticament: pins, matollars i bancals abandonats de garrofer i oliveres decoren un preciós sender de pedra seca en altres temps molt transitat pels camperols del poble. Ara és quasi una relíquia miraculosament conservada. 

En arribar al camí de l’Ombria recorden de nou que són a les proximitats d’on es va trobar, fa ja més de mig segle,  un tresoret format per un centenar de monedes.

Després de rememorar aquest fet, prossegueixen el passeig. El recorregut continua essent magnífic. El Gelibre vetlla per ells dolçament. 

 L’alternança de núvols i sol i amb una temperatura agradable fa que la marxa siga agradívola. Molt prompte arribem a l’Asmeita i decideixen donar-se una treva: és hora de pegar un mos. Sota els ametlers d’un ampli bancal, benimataixers i margegrossers conversen mentre assaboreixen la vianda. És temps també de conversar, de canviar impressions, d’enraonar. 

Després de gustejar l’ambrosíaca mistela, continuen la caminada per un sender costerut que els mena dalt del Tossal Gros. La pebrella els aromatitza la suau i breu ascensió.

 

En arribar dalt, agafen el camí asfaltat que puja de l’Atzúbia al pla del Miserà. En l’altiplà, entre casetes aïllades i terra rogenca, es percep un ambient delectable: són a una espècie de reialme on el seu sobirà és l’assossec i la seua reina la placidesa.

A partir d’ací els senderistes comencen a fragmentar-se. Uns decideixen fer camí, mentre que altres, aquells qui trepitgen  per primera vegada aquest indret, queden presos de la seua bellesa i resten quasi immòbils: requereixen temps per a paladejar el paisatge.

 Amb parsimònia, aviat agafen la senda de la Coma. La vista de la vall de Pego és impressionant. I els commou! 

Entre una densa vegetació, cada revolt és una grata sorpresa. En arribar a una petita clariana protegida per uns esvelts pins, s’aturen. I escolten històries de bandolers pegolins, de crims passionals, de revenges, d’aquells temps no tan llunyans on la vida d’una persona no valia un bocí de pa. Es produeix una mena de catarsi col·lectiva. Però prompte desperten d’aquest món oníric que s’havia creat i reprenen amb ganes el descens cap a Pego. 

Travessen el Calvari i es dirigeixen cap al camí de la Salamona, antic camí vell entre l’Atzúbia i Pego. 

Han deixat enrere la muntanya i de nou el protagonisme és del taronger. Travessen per partides el nom de les quals es remunten a l’època àrab: el Massil, l’Atzaïla...

En un tres i no res arriben a l’Algepsar. L’Atzúbia es troba a un feble tir de pedra, cosa que fan per la font de Llavar.

El recorregut ha acabat. I sembla que el nuviatge ha collat, potser acabe en matrimoni, però això ja és un altre tema.