LA LÍNIA DE L'HORITZÓ

ELS CONTES DEL MARGE GROS

DIARI DEL PARADÍS(III) 

Després de diversos relats en què sempre es tenia com a punt de referència el Marge Gros o els llocs on anàvem a visitar, prompte aquests van adquirir vida pròpia. D’ençà, la narració va esdevenir  en un acte més o menys afortunat d’un modest fet creatiu, sense més pretensions. S’encetava així una nova fase dels contes del Marge Gros, etapa en la qual en l’actualitat proseguim.  

Ara i ací els presentem el que vam publicar amb motiu de la ruta Vilallonga-Forna, celebrada el 10 d'abril de 2011. 

LA LÍNIA DE L’HORITZÓ.

SAG

    Primavera obscura. Sol descolorit. Els núvols corren a gran velocitat pel cel. Porten dol. A terra, regna el desconcert. Una sacsejada de records somou el seu pensament. Ell s’amaga darrere d’un imponent finestral d’on observa un majestuós sol que esquitxa de llum tot el paisatge que albira. Llum freda, sense calor. Però ell sua i pensa...

    La séquia travessa els bancals de tarongers. Porta aigua transparent. Les granotetes juguen a amagar-se per davall les fulles que naveguen pel seu considerable cabdal. Dalt, els xiquets  llancen a l’aigua petites canyes amb les quals emulen una competició nàutica. Fa un sol de bandera. Suen, riuen i es diverteixen. El més petit de tots aixeca la vista i observa l’horitzó. Es troba tan lluny que pensa que mai hi arribarà. És el confí de la distància, és el límit del temps. A ell li agradaria arribar- hi i poder tocar-lo, encara que fos amb la punteta dels dits. Ho intenta i es descoratja.

        En casa estant, sa mare percep la seua tristesa. Ell li conta el perquè, i ella el consola. Li  explica amb veu suau, aquella que sols saben fer les mares, que no tinga pressa, que a poc a poc ho aconseguirà.

          El temps s’escola ràpidament. El xiquet ja no juga a la séquia. El xiquet és un home. És a casa dels seus pares, de visita. És ell ara qui percep trista sa mare, i s’hi acosta. Amb veu suau, aquella que sols saben fer els fills, li pregunta què li passa.  Ella li recorda aquell llunyà dia en què li va dir que volia palpar l’horitzó. Ara, afegeix, ja el tenia a tocar de mans. El fill s’esglaia. On estava? La mare, amb un filet de veu quasi imperceptible, pronuncia  la paraula final. Final de trajecte. I ara ho entén: no hem de fer res per trobar-lo. De forma irremeiable, viatgem cap a ell.

       S’aproxima al finestral. Obri els bastidors. Observa l’horitzó. Un castell quasi de joguet destaca sobre la suau muntanya. Creu veure que la porta s’obri. I ixen sis cavallers sobre cavalls negres amb elms que porten com a distintiu una crinera negra. I desapareixen en un revolt del turó. Qui són? 

              Pensa en els genets de l’apocalipsi, però sap que no, perquè aquells en són set. El sol s’amaga. Fa fred. Sent el renillar dels cavalls. Però ell sua i pensa... séquies, granotes, canyes, rialles, lluentors, carícies, gemecs, criatures, besos... 

          En arribar a sa casa troba el seu fill assegut a taula. Està dibuixant un vaixell que sobresurt sobre el confí. El fill s’alça i li dóna uns bes celestial. I li demana que l’acompanye fins aquella línia que separa el que es veu i del que no es veu. El pare, amb una veu suau, aquella que sols saben fer els pares, li contesta que no tinga pressa, que l’horitzó ja vindrà cap a ells. I plora.