A L'OMBRA DEL GELIBRE

CONVOCATÒRIA OFICIAL

II RUTA SORPRESA:

A L’OMBRA DEL GELIBRE

(L’ATZÚBIA)

LOCALITAT:                L’Atzúbia.
DATA:                         16 de desembre de 2012.

LLOC DE TROBADA:     Ronda Sud de Daimús.

HORA:                         8,30 del matí.

DIFICULTAT:                BAIXA, relativament.

DESNIVELL:                 Menys de 150 metres.
QUILÒMETRES:            4, pam dalt, pam baix.

TEMPS ESTIMAT:          2,30 hores, però sense comptar

                                              amb la sorpresa final.

RESERVA DINAR:          margegros@gmail.com  fins   

                                        dimecres 12 de desembre.

SINOPSI DE LA RUTA

A les 8’30 cal estar a la Ronda Sud de Daimús per dirigir-nos cap a l’Atzúbia. En arribar-hi ens agruparem a la plaça del poble, carrer del Pont (popularment el Cantó la Font), enfront de l’Ajuntament. Passarem pel carrer Principal, deixarem a la nostra esquena l’imponent campanar de l’església, dedicada a sant Vicent Ferrer, i podrem contemplar algun exemple de l’arquitectura popular, com el color blau amb què durant molt de temps es pintaven els llindars de les portes i finestres. Arribem a un creuament: a mà dreta hi ha l’antic camí de Cocentaina, i a l’esquerra el camí  de les Forques, el qual seguirem durant uns 15 minuts per una pista flanquejada d’horta i sempre tenint com a referència el Gelibre al davant. Hi veurem el senyal que indica cap al castell de Gallinera, o Benirrama (PRCV 58) i Asmeites (SL), prendrem aquest camí. 

Senda de l'Asmeita

Caminem uns 10 minuts entre bancals de tarongers fins que veiem el senyal que indica, novament a l’esquerra, l’ascens per la senda de les Asmeites, senda que no té res que envejar a la famosa “Catedral del Senderisme”, en el barranc de l’Infern: escalons de pedra desgastada pel pas del temps i del bestiar ens faciliten la pujada, entre oliveres, garrofers, pins i matollar. A mig camí, en un creuament amb el camí de l’Ombria, ens detindrem per escoltar la història del descobriment que féu el 1950 Ricardo Costa de l’anomenat tresor de l’Ombria.

 

     Després d’haver ascendir suaument per la senda empedrada i per l’obaga, i haver reposat mentre escoltàvem la contarella del tresor, arribem  al camí de l’Ombria. Haurem tardat uns 40 minuts. Si girem la vista, tenim a la nostra esquena el castell de Forna. Agafem el camí a l’esquerra i en uns 10 minuts ja ens trobem en el pla de la partida de l’Asmeita, on reposarem forces. És el punt on durant generacions els pegolins, i després els atzubians, han tingut conflictes de terme amb els veïns de Benirrama. Podrem contemplar la marjal, Pego, l’Atzúbia i el Gelibre imponent.  

L'ATZÚBIA ANY 1982

    Des que hem eixit del poble hem estat caminant durant una hora i un quart aproximadament.

     La baixada, suau, fins al poble suposarà una hora més o menys. Baixarem sempre pel camí que mena a les Forques. No agafarem la senda de pujada que s’obria a la dreta, seguirem recte i en uns 10 minuts arribarem a un nou creuament ben indicat. Si ens fixem a la dreta hi ha una carrasca centenària. El senyal indica, a l’esquerra el castell i a la dreta, per on anirem descendint nosaltres, Asmeites. Començarem a trobar-nos algun bancal de cireres i novament els tarongers. Al fondo hi ha la mar, la marjal, Pego, Segària, el cim del Montgó, i, si el dia és clar, Eivissa.

En arribar a l’entrada del poble, torcerem pel costat d’unes escales, l’antiga era de la Creu, per un camí costerut que mena al cementeri, que deixarem a mà dreta, i al tossal del Llop, lloc on hi ha una urbanització: les Bassetes. És el moment de trobar-nos amb la cirereta final de la ruta:  كيف هيل الذئب, la sorpresa dins la sorpresa. I com hem emprat el model de les nines russes en aquesta marxa, en aquesta llengua volem dir-vos que  us esperem el 16 декабря в ознаменование второй сюрприз маршрута.

I després, a dinar una, potser, desconeguda fideuà de muntanya, al mateix poble. Que vaja de gust.