EL
PASSET DE BENIRRAMA
UNA
CRÒNICA ACOLORIDA
Diumenge 25 de novembre de 2012
La natura es va engalanar amb un vestit multicolor
per rebre els excursionistes de Marge Gros en la seua ruta pel Passet de
Benirrama. Abans, però, pacíficament havien ocupat el petit llogaret de la Vall
de Gallinera.
Concentrats davant les antigues escoles del poble, Vicent Morera i Juanjo Ortolà , experts coneixedors de la contrada, els van
explicar els tresors naturals que acull l’ombria de Benirrama: la variada i
diversa gamma d’espècies vegetals, així com les característiques de l’orografia
d’aquesta porta d’entrada per llevant d’aquest autèntic paradís que és la Vall
de Gallinera.
La marxa es va iniciar amb moltes expectatives que,
a mesura que ascendien per l’antic camí que conduïa a la Vall d’Ebo, van anar
superant-se amb escreix.
El viarany estava mullat per la rosada i per les
darreres pluges, tanmateix oferia un
aspecte certament màgic, propi d’un conte de fades. La flora s’assemblava a una
mena de tapís oriental. Malgrat que l’ascensió cap a l’altiplà presentava una
ineludible dificultat, aquesta era
minvada per l’espectacular vista que començava a albirar-se.
En arribar al Passet de Benirrama, la feréstega
vegetació donava pas a un paisatge dolç, més humanitzat, però no menys preciós.
Pins i esteperes amagaven els preuats
esclata-sangs que un grup de boletaires pretenien empresonar. Però la comitiva
preferia seguir endavant, festejant amb un paisatge idíl·lic. Aviat arribarem
a la bassa de Benirrama, preciós estanyol que les generoses pluges havien deixat
quasi a vessar. Esmorzaren i reteren homenatge a Joan Pellicer, qui tant estimava aquest lloc. Els guies els parlaren
d’aquesta meravella de la natura, d’aquesta dolina sàviament aprofitada per
l’abeuratge del bestiar de la zona.
Després, iniciaren la tornada pel camí del Cobrador. Descendiren tocant les parets de la talaia del Gelibre. La vista de les Valls de Gallinera i Pego era extraordinària, malgrat els núvols baixos que impedien copsar altres terres més llunyanes. Als seus peus van veure el castell de Gallinera, que semblava una joguina d’uns reis avançats.
Trepitjant una senda bastant esgarrada, arribaren als peus de la fortalesa, on Vicent Morera i Juanjo Ortolà els explicaren la seua història. Perplexos per la seua solidesa, però també pel fet de ser un Bé d’Interés Cultural inaccessible, a causa de ser una propietat privada. Com es pot vedar el gaudi a allò que és patrimoni d’un poble? La pregunta va quedar sense resposta, malgrat que tots la intuïen. I van prosseguir, ara per una camí forestal ampli que els va conduir fins el despoblat de Benimarsoc, uns dels darrers llogarets de la Vall que quedaren deshabitats a les darreries del segle XIX.
Les seues parets restaven amagades i protegides per la vegetació, i entengueren que l’ànima dels seus antics habitants volien continuar preservant la seua intimitat.
Des de Benimarsoc, seguint l’antic camí reial,
arribaren a Benirrama, entre oliveres que mostraven orgulloses els seus fruits.
La ruta havia acabat, però el record impactant
d’aquesta inoblidable ruta se
l’emportaren a casa, guardat en imatges digitals, o en el magatzem de la
seua memòria.
Així acabava la ruta, així finalitzava,
sobtadament, el IV
Novembre Cultural. Encara eren presents les imatges i les
esplèndides paraules que divendres 23 els havia dedicat Vicent Mahiques en la
seua conferència sobre el món de la genealogia.
L’altra actuació prevista, la del Cantar de la Burrera, quedaria ajornada fins a nova ordre, i aquesta seria al mes de gener. Volien encetar l’any amb burrera, que no és més que una forma divertida de veure la realitat, perquè de vegades aquesta realitat fa ganes de plorar.
L’altra actuació prevista, la del Cantar de la Burrera, quedaria ajornada fins a nova ordre, i aquesta seria al mes de gener. Volien encetar l’any amb burrera, que no és més que una forma divertida de veure la realitat, perquè de vegades aquesta realitat fa ganes de plorar.
