IV RUTA PEL MARGE GROS: LA MARJAL DE GANDIA

BULLIRÀ LA MARJAL COM CASSOLA AL FORN

( CRÒNICA D’UNA VESPRADA  DE BOTORN  A LA MARJAL DE GANDIA )

Per primera vegada, en aquesta IV edició de la Ruta pel Marge Gros, el començ no tenia lloc en l’emblemàtica plaça de Daimús a causa d’unes inoportunes obres que s’estaven realitzant en el paratge de les Foies. El punt de concentració, doncs, es va traslladar, una vegada més, a la Cooperativa de Gandia. A les 5,30 de la vesprada, d’una vesprada xafogosa, hi arriben els primers participants. 

Ornamentats amb els més diversos mecanismes per combatre el botorn (ventalls de múltiples formes, barrets i gorres multicolors, ampolles d’aigua sota el braç, ulleres de sol...) estaven decidits a emprendre la marxa. Es distribuïren  en cotxes i mamprengueren la marxa cap al col·legi Les Foies, al barri d’ El Moli de la zona del Grau. Circulaven pocs cotxes, cosa que va fer que en uns pocs minuts  arribaren al lloc acordat. Mandrosament s’aplegaren  a les parets de l’escola, on altres companys els esperaven.

 Mal comptats, cosa de la calor, n’eren vora 50. I iniciaren la ruta envers el camí de la Redona. El sol era implacable. Les gotes de suor començaren, aviat, a regalimar per la cara i mullar les samarretes. Una sèquia, òrfena d’aigua, els acompanyava desconsoladament en aquesta part del trajecte. En arribar a una cruïlla de camins, sota l’embolcall d’un canyar, Claudi Sendra, convidat en aquesta ocasió, els va explicar les característiques bàsiques de la marjal de Gandia i, en general, de la Safor. 

Atents, seguiren  les seues indicacions. Mentrimentres, de les motxilles sortien desbocadament les ampolles d’aigua que, amb deler, feien servir els excursionistes. De seguida van reprendre la marxa pel camí de l’Alqueria de Potes. Entre els més joves, se sentí que cantussejaven una coneguda cançó de La Gossa Sorda: quina calitja, quin soliman..., banda sonora molt adequada en aquestes circumstàncies. En arribar baix del pont de la carretera que duu a Grau, van aprofitar l’ombra d’aquesta construcció per escoltar la intervenció de l’altre invitat de la marxa, Paco Escolano, qui els va parlar de la relació de la marjal amb Beniopa i del procés de transformació d’aquesta zona humida per a l’aprofitament agrícola.

 Un sorprès burro els observava, refugiat sota una minúscula olivera. Intuïen  què podia pensar. Ara van trepitjar per una estreta carretera, molt transitada, escortats per una jovial  sèquia, reblerta d’aigua fins que, de sobte, es van trobar davant d’una providencial font. Ràpidament, mentre uns recarregaven d’aigua les exhaustes ampolles, altres treien alguna que altra petita tovallola per torcar-se la suor. Les camisetes, òbviament, es trobaven completament mullades. 

Potser a conseqüència de la refrescant aigua de la font sobtada, potser perquè el sol començava a tenir pressa per amagar-se, van notar com la xafogor anava apaigavant-se. Amb un pas  alegre marxaren fins aplegar a l’ Ullal Fosc. 

De nou prenia la paraula Claudi Sendra per parlar-los de la flora i la fauna d’aquesta zona humida. De la desaparició de moltes espècies autòctones i la invasió d’altres de foranes. A les seues espatles, el castell de Bairén començava a tapar un esgotat sol, mentre  un fresc vent  refrigerava les rogenques cares dels margegrossers i les margegrosseres. Van  caminar una mica més fins arribar a una torbera, on  Paco Escolano  els va explicar el procés de dessecació de la marjal i l’aparició del conreu de cítrics. 

La ruta ara és feia més àgil. Començava a haver penombra i  a notar la presència humida de l’aigua de les sèquies. Van agafar un camí en direcció a l’Ullal de l’Estany i, abans d’arribar-hi, es van fer la immortal fotografia, ara amb un semblant més relaxat. 

Era el moment de conjugar el verb retallar en percebre la descurança i els símptomes evidents d’abandonament d’aquest preciós paratge.  Però calia tornar a casa. Els fanals ja il·luminaven la majestuosa silueta de    l’Alqueria del Duc perquè ja era fosc.

 Sabien que els esperava un esplèndid sopar on es refarien de la bascosa vesprada i on rememorarien les incidències d’aquesta esgotadora, xafogosa, però atractiva i magnífica  ruta.