EN LA FOSCOR DE LA NIT
Crònica
de la ruta nocturna al portet de la Rafela
Dissabte
11 de juliol de 2015
L'onada de calor els havia donat una
petita, mínima, però suficient treva per programar la ruta al portet de la
Rafela. El mesos d'estiu desaconsellen caminar pel dia i per això, des de feia
6 anys, projectaven les seues rutes nocturnes. El portet de la Rafela, aquella balconada
immensa cap a la Mediterrània, fou l'objectiu escollit. Perquè sabien que, sota
el recer del Mondúver i emparats per una simfonia desbordant de llums i colors,
era el lloc idíl·lic per poder encetar
mil i una converses, envoltats de bons
amics i amigues. Perquè malgrat la foscor de la nit tenien la certesa que
fruirien de la bellesa d'un bell paisatge
que s'acabava de gitar.
El mes d'octubre de 2010 ja havien tingut
el plaer de visitar-lo, acompanyats de les sàvies paraules d'Evarist Donet. Rememoraren
la història de Barx, la de la Drova i la del santuari del Parpalló. Evocaren màgiques
llegendes i fascinadores paraules. Ara, no obstant això, farien una variant
d'aquella captivadora ruta, adaptada al
temps i a les circumstàncies.
A les 19,30 de dissabte 11 de juliol es
concentraven en la Ronda Sud de Daimús. Feia calor però tenien la certesa que
allà dalt, sota l'ombra del Mondúver, trobarien un petit oasi climàtic.
La marxa cap a la font de la Drova fou
bastant àgil, sortejant els vehicles que començaven a inundar els carrers de
Gandia. En aparcar els cotxes contemplaren, ufanosos, que havien sigut capaços
de convocar un nombrós grup de persones que es concentraven al votant de la
font i bevien de les seues aigües saludables.
Una lleugera brisa, fresca, els acariciava
la cara. De forma harmònica i calmada iniciaren la marxa pel camí de
l'Assegador. Entre figueres, carbasseres i diversos arbres, aviat entraren en
un petit bosc. Frondós, ombrívol, refrescant. La xafogor s'esvaïa per moments
mentre recorrien aquell encantador racó de la Drova.
Encisats per aquell màgic moments, molt
prompte arribaren a la carretera que comunica Barx amb Gandia. Amb molta
cautela la travessaren i es concentraren als encontorns del Centre d'Interpretació del Paratge
Parpalló-Borrell. Ara s'obria una ampla
pista forestal, protegida amb cadenes per evitar visites indesitjables, que
anava ascendint, suament, entre margallons, garrofers, carrasques i pins.
Majestuós, davant seu s'erigia el Mondúver que, amb la llum del capvespre,
prenia una forma singular, senzilla, tanmateix robusta. Completaven aquest
esplèndid ornament altres paratges coneguts, estimats i trepitjats: el
Benicadell, Segària, el Molló de la Creu...
La llum anava apagant-se lentament,
imperceptible, mentre deixaven de costat el temple prehistòric del Parpalló i
evocaven la vida d'aquells avantpassat que van viure un temps tan llunyà, però
no pas tan diferent.
Asserenadament continuaven caminant. Uns
redescobrint i altres meravellant-se
d'aquell bell i agradable paisatge, fins que s'adonaren que la pista, espaiosa,
anava fent-se estreta i finia als peus del portet de la Rafela. Ara començava
una breu pujada, però intensa. Primer uns escalons artificials, després
naturals, menaven cap al portet. La suor, potser per primera vegada, començava
a surar dels seus fronts, de la seua pell.
Ascensió efímera perquè de seguida
uns centenaris pins que salvaguardaven un petit refugi els donaven la
benvinguda. Eren al portet de la Rafela. A mà esquerra el Mondúver començava a
badallar. A la dreta, més juganera, la penya Negra es negava a dormir, volent
riure's amb aquells inesperats visitants. I enfront la gran balconada des d'on
s'observava aquelles terres baixes plenes de gent, de cotxes, de soroll... de
xafogor. Xeresa, Xeraco, la marjal, la mar Mediterrània. Contrast de colors,
disparitat de llums... vista impagable.
Vorejant la penya Negra es traslladaren a
un altre mirador que donava una nova perspectiva a les seues retines.
Era hora de fer un descans. Calia aprofitar
les últimes clarors del dia per traure de les seus motxilles el seu merescut
sopar. Abans de fer-se la foto oficial del grup, inopinadament una estranya veu sorgí entre la foscúria i digué:
Conten
que una jove, nascuda i criada en les terres planes que voregen la mar, una nit
va anar d'excursió amb els seus pares a la muntanya, potser a la penya Negra.
Sorpresa i neguitosa, va observar un animal amb pinces entre unes pedretes.
Ella, ignorant de quina criatura es tractava, va creure que es corresponia a un
inofensiu cranc perdut per aquelles aspres terres. Sortosament, els seus pares
van arribar a temps d'apartar les seues innocents mans del tentacle de l'alacrà
que estava disposat a atacar.
Advertits els excursionistes, van evitar
remenar les pedres per tal de molestar els crancs
de mar del seu sojorn.
En petits grups, s'empassaren el sopar amb
rapidesa, entre riotes i contarelles diverses mentre que la nit va cobrir
definitivament la muntanya.
Les llanternes començaren a encendre's,
igual que cuques de llum, mentre que algú cridava que hi havia mistela. Mistela
de Xaló, refredada en la nevera del Benicadell i degustada al portet de la
Rafela. La Marina Alta, la Vall d'Albaida i la Safor en un petit gotet de
plàstic reciclable. Eucarísticament tots passaren a recollir aquell líquid dels
déus, mentre que altre encara tenia ganes de pujar a la penya Negra a completar
el seu àlbum de records.
El temps passà de pressa, massa de pressa.
I tocava marxar cap a casa. La temperatura agradable convidava a restar una
mica de temps més, però ja era tard. De nou, organitzadament, començaren el
descens amb molt de tacte. Una infinitat de llums, una darrere l'altra,
dibuixaven una corrua perfecta.
En aplegar a la pista forestal, la marxa es
va fer més desenfadada. La conversa continuava, mentre que començaren a
aparèixer pel camí els crancs de mar disposats a defendre el seu territori
blanquinós i arenós. Però en observar que els visitants eren benignes, quedaren
a l'expectativa.
A mitja nit aplegaren de nou a la font de
la Drova. Temperatura generosa. Un petit
rotgle al votant de la font, uns bevent la seua aigua freda, altres asseguts en
uns bancs de pedra. Un petit rotgle que es resistia a acabar el dia, a acabar
la nit, ja que sabien que allà les terres baixes els esperava la calor, el
soroll. Però era casa seua.
