BOCAIRENT:
UNA VISITA IMPRESCINDIBLE
Diumenge 31 de maig de 2015
Darrerament
ens agrada matinejar, aprofitar al màxim el dia. Potser perquè ja fa calor, tal
vegada perquè ja som a punt d’estrenar l’estiu.
A
les 7,30 del matí estàvem llestos per iniciar el viatge cap a Bocairent, lloc
on teníem previst realitzar la VI Ruta Urbana. Distribuïts estratègicament en
els cotxes, els mínims possibles, engegàrem els motors envers la localitat de
la Vall d’Albaida. Un poc abans de les 9, tal i com teníem previst, ja teníem
estacionats els cotxes a l’entrada del poble i començàvem a caminar. Creuàrem
el pont i ens dirigírem a la plaça de l’ajuntament, marc majestuós des d’on
donaria començ la ruta.
Buida completament, aprofitàrem les cadires dels bars
que omplien aquest singular lloc per esmorzar. Fotos de l’església,
instantànies dels ocells cobrint el cel... aquesta vegada no hi hagué mistela,
potser per evitar la rivalitat amb l’herbero.
Un
poc passades les 9,30 acudí la nostra guia, l’encarregada de conduir-nos pels
indrets màgics d’aquesta seductora població.
Breu introducció geogràfica i històrica on ens parlà de la incomparable
serra de Mariola, de l’abandó del nucli antic de la població i el seu trasllat,
lent, al Bocairent modern. De l’aprofitament màxim de l’espai urbà, de la
lluita contra la roca per obrir nous carrers, per edificar noves cases. De les
festes de Moros i Cristians.
Entrar
en el barri medieval és tornar al passat. És retrocedir a l’època islàmica i al
temps de la conquesta de Jaume I. Carrers estrets, quasi impossibles, places
reduïdes, mínimes, però immensament boniques. Cases excavades en la roca amb un
esforç sobrehumà. Infinitats de fonts i petits llavadors que aprofitàvem al
màxim l’aigua. Vivendes visitades per il·lustres personatges com Joan de
Ribera, sant Vicent Ferrer...Miracles i anècdotes diverses.
Carrers
ombrívols, tanmateix plens de llum i de vitalitat. Miradors, autèntiques finestres
que obrin de bat a bat un paisatge esborronador. Després de fruir íntimament de
aquests bucòlics carrers, eixiríem del barri medieval en direcció a la cova del
Colomar.
Aquesta, sembla, era una antiga quadra on els comerciants que
arribàvem a Bocairent deixaven els seus animals abans d’endinsar-se pels seus
carrers. Als seus peus una font, la de sant Vicent.
Continuàrem
la marxa, ara cap a la cava de sant Miquel. Edificació robusta on
s’emmagatzemava la neu en aquella època on la climatologia era bastant diferent
a l’actual. Recordàrem el dur treball per convertir la neu en gel a canvi d’un
jornal ben minso. I aplaudírem la recuperació d’aquesta construcció, emprada
com a dipòsit d’aigües fecals, per al
gaudi de tots els visitants.
En
eixir del pou de neu de seguida tinguérem davant dels nostres ulls les famosíssimes
Covetes dels Moros construïdes sobre una gran paret llisa de roca. Lloc on es
dipositaven els grans, era una nova mostra de la lluita titànica per aprofitar
al màxim els recursos naturals.
Després de recórrer un breu caminet de terra i
pedra, aplegàrem als seus peus. Impressionava contemplar aquesta cinquantena
d’ulls que ens miraven a la cara. I ens endinsàrem pel seu interior.
Forats
estrets, pedra polida a base de sang en les mans; traçat irregular, fantàstic. Recórrer-la
semblava cavalcar en una muntanya russa, però de Bocairent. Pura adrenalina!
Cares de sufocació, cares de satisfacció... i algun petit esglai.
Mitja
horeta estiguérem, tota una curta eternitat, i en eixir tots mostràvem un
semblant ple de complaença, com si haguérem sigut partícips d’una gran
aventura.
La
ruta per Bocairent tocava a la seua fi. Ens faltava visitar la plaça de bous
excavada en la roca, sempre la roca. Eren les 13,30 i feia calor. Passàrem de
nou per la plaça de l’ajuntament tota plena de gent que eixia de missa de comunions.
En
aplegar-hi sentírem un poc de torbació pels sentiments contradictoris que
experimentàvem. No obstant això, ens quedàrem de nou en l’herculi treball a
l’hora de transformar un petit turó de pedra en una plaça de bous. Eren temps
de crisi, era moment d’evitar qualsevol conflicte social, encara que fos a base
de pic i mall.
A
un lateral de la plaça en férem la fotografia de grup sobre un sòl blanc mentre
intuíem cossos suats, mentre escoltàvem el soroll del pic barallant-se amb la
pedra. En canvi no sentírem l’esbufegar dels bous.
Eixírem
de la plaça i ens acomiadàrem de la nostra guia. Era hora de dinar, i ben
apressa que anàrem a buscar-lo. En el restaurant, sota la gratificant ombra,
tastàrem la bajoca farcida, curiós nom per a un bon plat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada