Després
del foc...
Ruta
Nocturna al Bancal de la Creu
Dissabte, 12 de juliol de 2014
Dos anys;
dos anys i un mes des que el fum negre, espès i excessiu, cobria de dol la
comarca. Una mica més de dos anys des que les campanes anunciaren foc a la serra de la Cuta. Dos
anys després de la desolació.
Dissabte 12 de juliol ens dirigíem pels atrafegats
carrers de Gandia a Llocnou de Sant Jeroni. Era la nostra V Ruta Urbana,
revenja d’aquella que un mes de juliol de 2012 vam haver d’ajornar a causa del
poderós i destructiu incendi que va assolar aquell formós paratge. En aparcar
els cotxes al voltant de l’església del poble, comprovàrem que érem bastants
els qui havíem decidit, amb el cor a la mà, trepitjar aquells camins i sendes,
altre temps un tapís verd impressionant .
Feia un
sol pietós, malgrat ésser a l’estiu. Iniciàrem la marxa travessant el pont de
l’autovia i, tot seguit, torcérem cap a la dreta. La suau costera que menava
fins el depòsit d’aigua, no va ser cap entrebanc perquè mantinguérem un pas ferm,
decidit. La marxa era distesa, mentre començàvem a albirar des de la llunyania els primers efectes de les
flames.
En arribar
a la granja, la desolació es va fer palesa. Feia calor, però no a causa del
sol, sinó perquè començàrem a notar la presència del foc, d’unes flames que encara cremava els pins, els matolls...
l’ànima.
Qualsevol
comparació és odiosa, diuen, però ara era inevitable. Recordàvem la pujada
envers la pedrera flanquejada d’esvelts pins, altius. Ara els trobàvem
derrotats, amuntegats a la vora del camí com a cossos després d’un cruent
combat. Amb un nus en l’estómac, caminàvem llastimosament entre aquell
impressionant camp de batalla que havia deixat al descobert les parts més
íntimes de la muntanya, com aquell isolat assentament iber protegit en altres
temps per la feréstega vegetació.
En arribar
a la pedrera, trencàrem mà esquerra cap al Ranxo. Allí, mig desmarxat, jeia un
camió que s’encarregava d’arreplegar les restes dels arbres socarrats per les
infernals flames. De sobte, observàrem l’existència de nuclis de resistència,
de racons on el foc no havia pogut vèncer les escomeses dels maquis del mont. Era l’esperança de
recuperar el territori perdut; era la confortació que un dia, llunyà, aquell
paratge tornaria a ser allò que havia sigut. Nosaltres, potser, no ho veuríem,
però ens donava coratge que els nostres descendents tornaríem a gaudir de la
bellesa arravatada per les forces infernal de l’avern.
La pujada
cap al Bancal de la Creu fou reconfortant. Si bé continuàvem trobant deixalles
de la contesa, al mateix temps observàrem
amb galivança petits pins que
sorgien entre les cendres de la mort, reivindicant els seus drets. Fitàvem com
els ancestrals garrofers rebrotaven amb noves energies refent-se de les
cicatrius de la lluita.
En arribar
al Bancal de la Creu, sentírem que la vida tornaria a guanyar la mort.
Allí
estant, en aquella mena de balcó que ens oferia una sumptuosa vista a les terres de la Safor, la Marina, la
Vall d’Albaida i altres tantes que aconseguírem esguardar, fórem privilegiats
espectadors d’una imponent posta de sol. La lluna, que s’havia amagat
tímidament, a poc a poc apareixia pel cel enfosquit il·luminant aquell preciós
lloc. Era hora de sopar, era hora de descansar després d’una estranya i
corprenedora ruta.
Sota els
refrescants raigs de la lluna tinguérem temps d’enraonar, temps de gaudir
aquell bell espectacle que ens oferia la
natura.
Ens
sentíem animats, satisfets, esperançats. Després de prendre uns dolços i un
glopet de mistela, era hora d’honorar aquest lloc , era hora d’honorar tots els
indrets destruïts dramàticament pels incendis forestals.
Llegírem
una selecció de textos del llibre Enllà
del foc on diversos autors i autores, fent ús de la màgia i del poder de la
paraula, recordaven el drama de tantes flàmules i flames gegantines que han
devorat els nostres boscos: Jordi Puig, Maria Josep Escrivà, Raül Navarro,
Josep Lluís Roig..., i altres que, des de perspectives diferents, ens
transmetien un estimulador missatge: el verd sempre venç.
Guiats per
la lluna plena i per les llanternes de tecnologia variada, iniciàrem el descens
cap a Llocnou de Sant Jeroni, sabedors que aviat les pinedes, les carrasques i
els garrofers; el romer, la pebrella, els espàrrecs i la murta tornaríem a
cobrir la pell d’aquest descarnat paisatge. Que molt prompte tornaríem de nou a
ensumar la flaire de la natura.
.jpg)
