PÀNIC CONTROLAT
Diumenge 15 de
maig de 2015
Complicat, atzarós escriure unes ratlles sobre les
impressions i sensacions de la ruta a les icnites del barranc de Tambuc i la
cova de les Dones de Millars. Complex perquè es barregen percepcions ben diverses. Per
una banda, el torbament que ens va
produir la ruta, plena d'aventures, farcida de peripècies divertides i agosarades, en un marc incomparable. Per
l'altra, la commoció inesborrable d'haver vist
com el foc arrabassava de nou les nostres muntanyes, d'haver presenciat
amb els nostres ulls aterrits com les flames
carbonitzaven els paratges tan volguts, tan estimats, de les terres de
la vall d'Ebo, Pego i l'Atzúbia, mentre que les valls de Gallinera i Laguar
resistien heroicament .
Ronda Sud de Daimús a les 7 del matí. Arriba l'autobús
mentre el sol es desempereseix lentament. El dia és clar i bufa una suau brisa, premonició d'una jornada
magnífica. El bus circula
despreocupadament entre carreteres buides de la Safor, la Costera i la Canal de
Navarrés. A les 9 del matí, amb una puntualitat germànica, arribem a la nostra
destinació després de tram final de carretera certament emocionant. Som al terme de Millars, al costat del
jaciment d'icnites. Agafem les
motxilles: és hora de caminar.
Després de passejar uns breus minuts per un camí de terra
descobrim un cartell que ens assenyala que ens trobem al sector B del barranc
de Tambuc, el primer filó amb petjades de dinosaure. Ens hem traslladat,
inopinadament, al cretàcic superior. Màxima expectació.
Baixem al barranc i ens
situem als laterals des d'on contemplem unes marques sobre la pedra calcària
inequívoques. Sí, són les empremtes d'aquests animals prehistòrics que fa 80
milions d'anys van trepitjar aquestes terres en unes circumstàncies totalment
diferents a les actuals. El nostre Park
Jurassic és modest, però impactant. La imaginació vola en les ments dels
excursionistes mentre el nostre explorador, Francesc Piera, ens narra coms
s'han pogut conservar aquest miracle del
passat.
Després de recrear-nos, després de realitzar mil i una fotografies,
refem camí. De nou som al lloc on ens ha deixat l'autobús. Allí trobem un gran
panell explicatiu, per si algú encara tenia algun dubte. Tot seguit descedim de
nou al barranc de Tambuc, ara al sector A. Noves mostres d'icnites decoren el
llit del barranc. Ara endevinem com jugaven aquests desapareguts habitants de
la terra, intuïm com s'acaçaven uns als altres, innocentment. L'àlbum fotogràfic
va creixent.
Tornem a caminar, ara pel llit del barranc. El sòl
presenta formes capricioses. Còdols, sorra, pedra llisa, cavitats, petits tolls
d'aigua... Sembla, definitivament, que som a l'època antediluviana. Marxem amb
un cert desassossec, esperant en algun moment una companyia inesperada.
Atordits, els nostres guies es contagien de l'ambient i
perden, momentàniament, l'orientació. Es percep certa inquietud. Una avançada
descobreix el camí d'eixida de la rambla, al temps que la resta esperen noves
instruccions mentre esmorzen. Resolt el problema, el gros de l'expedició avança
inexorablement fins l'avantguarda. Allí els recompensen amb el dolç nèctar de
la mistela i mamprenem la pujada fins
aplegar el camí que ens conduirà a l'objectiu final de la jornada: la cova de
les Dones.
L'ascensió és curta, tanmateix feixuga. Suem. En arribar
dalt, ens trobem un paisatge diferents: la muntanya es barreja amb bancals
d'oliveres, hàbilment treballats. Circulem per un camí planer que prompte es
transforma en una lleu baixada. De sobte el viarany acaba bruscament. Mirem la
brúixola i descendim per una desdibuixada senda que sembla conduir cap al
no-res. No, en absolut, ens porta a l'entrada de la cova de les Dones.
Com una
enorme boca desdentada, la cova apareix de forma imprevista. És enorme. Fa por.
A l'entrada ens fem la fotografia de grup, no siga que en eixir falte algú. Com
si foren els preparatoris d'un cruel combat, ens preparem a consciència.
Encenem les llanternes i ataquem la
cavitat.
Una inútil porta de ferro barra l'entrada. La superem i
ens endinsem. Amb els caps acatxats caminem uns metres. Després, ja erts,
comencem a contemplar-la amb fanals de mil formes. Obscuritat, humitat,
sensació asfixiant. Així i tot progressem lentament, respectant el silenci,
respectant els seus llogaters, les rates penades.
Aviat comencen els primers incidents. Els primers
accidents. Tapolons amb invisibles
roques; esvarades propiciades per un sòl humit. Però també comencem a
meravellar-nos de grandioses estalactites i estalagmites de formes
inimaginables. Irreflexivament creiem
que estem penetrant pel camí secret que ens conduirà al centre de la terra. I
de debò que ho sembla!
A mesura que ens endinsem per aquest antic riu subterrani,
l'aigua es fa omnipresent fins que ens impedeix el pas. Davant la
impossibilitat de continuar, iniciem una retirada ordenada, evitant tenir
baixes en l'expedició.
No obstant això, encara es produeix algun ensurt a
l'eixida quan, de forma enigmàtica, la inútil porta de ferro es tanca venjativament. Després d'una ràpida
intervenció de la unitat d'emergència, aconsegueixen traure els excursionistes empresonats pel
temps.
A fora, respirem profundament i agraïm veure de nou el
sol. Després d'un breu temps de relax i d'haver-nos recuperat d'un cúmul
complex de sensacions, refem camí. Ara el sol es mostra inclement i reconeixem
els primers símptomes d'esgotament. De tornada, però, encara tenim les forces
suficients per visitar, en el barranc de Tambuc, les pintures rupestres de
l'abric de Vicent, minúscules, tanmateix colpidores.
En aplegar al punt de partença, l'autobús ens espera.
Obrim el maleter i traiem el dinar. Sota els pins de la rodalia mengem de forma
desimbolta mentre encetem divertides converses. Alguns opten per fer una
becadeta sobre l'agradosa ombra dels
comprensius pins.
Feta la menja, feta la sonada, reprenem la marxa cap a
Daimús. Encara ens espera un llarg viatge ple de colors.
