MONDÚVER

MONDÚVER

dimecres, 27 de setembre de 2017

CRÒNICA DE LA RUTA ( LA DEVESA DEL SALER)



LA PRODIGIOSA DEVESA DEL SALER

La Devesa del Saler és un miracle que es troba a la vora de la gran urbs de València. Un grapat d'arena situada entre aigua dolça i salada que ha perdurat, amb amputacions, a ferotges atacs.
La Devesa del Saler és la imatge borrosa que tenim de les nostres platges quan érem menuts. Aquells marenys salvatges poblats amb  casetes disperses i  humils barraques sembrades entre la seua sorra.



Aplegà amb els seus companys de ruta a la platja del Saler. Eren les 8,45 del matí. L'olor del salnitre el despertà de l'ensopiment del viatge i quedà bocabadat. Havia passat moltes vegades per la carretera del Saler, però  mai se li havia ocorregut visitar aquella enorme pineda que es divisava darrere dels vidres del cotxe.


Decidí, per lliure, explorar-la seguint un camí perfectament senyalitzat. El boscam era encantador, dens,  autèntica gruta vegetal que invitava a endinsar-s'hi. Una catifa de taulons de fusta salvaven els desnivells i l'aigua en temps de pluja. 



Va passar per la mallada Llarga, ara eixuta però preparada per les pròximes pluges i per ser visitada seria per una fauna diversa i cridanera. 




Travessà una carretera, tranquil·la en aquelles hores del matí, i de sobte aparegueren unes fantasmagòriques torres de pisos entre aquell bell paradís. Era la factura que hagué  de pagar la Devesa per poder mantenir-se. Entre anacrònics carrers caminà fins aplegar a la gola del Pujol, canal que comunicava la mítica albufera amb la mar Mediterrània. 




Eren les 10 del matí passades i li entrà gana. Sota uns pins caragolats i multicolors esmorzà. Mentre devorava un entrepà de tonyina amb anxoves i olives, admirava l'estany del Pujol, un sorprenent llac artificial que convidava a fer-se un capbussó.











Els seus amics de ruta el convidaren a un got de mistela, mistela de Xaló. Ell acceptà dolçament i accedí a fer-se una fotografia amb ells i ells. Era allò habitual!



Després d'unes quantes rialles, examinaren el llac  i continuaren la marxa franquejant el pla de la Sanxa, autèntica cúpula vegetal, per dirigir-se a la mar entre un oceà de dunes. S'aturà i tancà els ulls... i recordà la seua infantesa en el muntanyar, assegut sota un ombrall precari fet de canyes i brossa seca. Sol, tot sol, escoltant el brogir de la mar i bevent aigua fresca de la botija. Paradís perdut que mai més tindria, que mai més tindrien.










El rebombori dels seus amics a la vora de la mar el tornaren a la realitat. La mar estava quieta, seductora... Evità, tanmateix, la temptació i mirà el rellotge. Era tard. Calia mamprendre la tornada, ja que havien encomanat un dinar a Sueca.





Tornà de pressa, conversant amb els amics sobre l'espectacularitat del paratge i lamentant-se de no haver anat més prompte. Feia sol, molt de sol.
En aplegar al restaurant es begué d'un glop una cervesa 0,0 ben freda, preludi d'un sensacional dinar.


La Devesa del Saler és la imatge borrosa que tenim de les nostres platges quan érem menuts. Aquells marenys salvatges poblats amb  casetes disperses i  humils barraques sembrades entre la seua sorra... i que hem perdut per sempre.
 Daimús, 27 de setembre de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada