QUAN L'AIGUA TENIA SET
Feia
un sol que badava pedres. Sota l'ombra d'un vell taronger, es trobava assegut barallant-se contra les impertinents formigues que lluitaven per conquerir una
parcel·la del seu peu. El sequier li
havia dit a son pare que l'aigua aplegaria al tros cap a les tres de la vesprada. Passaven
uns minuts quan escoltà el familiar soroll de la mobylette del diligent
sequier. Aquest obrí una vàlvula i l'aigua envaí el bancal sedegós i refrescà
la terra i el cos. Eren les tres passades de la vesprada d'un enèrgic mes
d'agost.
Ens agrada ser
puntuals, així que a les 9 del matí ens trobàvem davant de l'ajuntament de
Potries on ens esperaven els nostres guies. Damià Oliver ja era de la família.
Havia participat en les activitats culturals de 2015 amb una engrescadora
conferència sobre el transport públic a la Safor. Aquell diumenge 4 de juny
viatjaríem amb ell per tal de conèixer el ric patrimoni hidràulic de Potries.
Davant la casa de
la vila, Damià ens dibuixà un esbòs precís d'allò que veuríem i assaboriríem:
la inimaginable xarxa que aprofitava cada gota d'aigua provinent del riu d'Alcoi,
el casolà Nil saforenc. Visitàrem l'interior de l'antiga casa-palau, evocàrem èpoques
glorioses dels Centelles i dels Borja, i observàrem una porta de cinc panys,
autèntic símbol del control eficient de l'aigua.
En eixir, ens
adonàrem que el cel estava completament nuvolós i com el sol, bastant
entremeliat, s'entretenia jugant al fet i amagat. Recorrérem els bells carrers
de la població fins aplegar a l'antic camí de ferro, la via del tren Gandia-Alcoi,
l'altre cordó umbilical que abans unia l'Alcoià i la Safor, ara trist i
melangiós.
Vorejant la
carretera que menava a Vilallonga, prompte aplegàrem a l'assut d'En Carròs.
Havíem sentit parlar d'ell. Ens havien comentat que era espectacular; ens
havien dit tantes coses que, sense haver-lo visitat, créiem saber-ho tot.
Quina ignorància! Les paraules mai podran substituir el musical soroll de
l'aigua en saltar aquesta enginyosa construcció; les paraules no podran
substituir l'olor d'humitat, suau i penetrant. Els mots no podran reemplaçar la
vista meravellosa d'aquest indret.
L'assut, aquella
vella construcció de canyes, troncs, algues... que elevava el nivell de les aigües.
L'assut, aquell heroic bastiment realitzat per donar de beure a les terres
assedegades i quan l'aigua tenia set.
L'assut, aquella remota obra col·lectiva de tota una comarca.
Mentre, escoltàvem
les vigoroses paraules del nostre acompanyant; mentre, ressonaven els energètics
mots que parlaven de concòrdies, acords... De romans, àrabs i cristians. De
cultures que havien entés que l'aigua era vida, germanor, unió, solidaritat...
Al voltant de
l'assut esmorzàrem una mica inquiets. Un trons llunyans anaven acostant-se cada
vegada més. Això no obstant, no teníem por a la pluja, no ens importava mullar-nos una mica. Potser
ho desitjàvem, fins i tot.
La mistela l'havíem
deixada ben protegida en el maleter del cotxe, per això decidírem fer-nos la
fotografia de grup més calmadament.
Trepitjant per
damunt de la imponent séquia reial, ens dirigírem a la Casa Fosca. Pel camí,
les primeres gotes impactaren en els nostres cossos. Uns els reberen a cara
descoberta. Altres, tal vegada per evitar conseqüències imprevisibles, desplegaren
acolorits paraigües.
Entre canyars,
tarongerars, humils oliveres i algunes hortalisses, caminàrem per sobre d'estrets
caminois fins aplegar a una construcció ben singular i estranya: la Casa Fosca,
partidor d'aigües entre les séquies del Rebollet i la comuna d'Oliva i Gandia.
La Casa Fosca, mena de búnquer que controlava la correcta divisió de
l'aigua. Relíquia senzilla, però impactant.
Petites gotes
continuaven caient, mentre que síl·laba a síl.laba Damià Oliver ens explicava
les característiques del sistema de reg.
Prosseguírem la caminada i contemplàrem un espectacular revolt del riu d'Alcoi. Primitiu, salvatge, evocador.
Molt prompte aplegàrem
a la Casa Clara, el segon gran partidor de la xarxa i que dóna nom a una
històrica, coneguda i entusiasta associació cultural de Potries. Aquesta
infreqüent construcció que divideix l'aigua entre la séquia mare de Gandia i la
d'Oliva... i d'on aplega a les terres del Marge Gros.
Sense precedents, ens férem una nova fotografia de grup. Per què?
Sense precedents, ens férem una nova fotografia de grup. Per què?
La ruta encara no
havia acabat. Vam tindre temps de visitar
el molí Canyar, lligat a la mòlta del blat, dacsa i arròs...Però també amb el
tren, el gel...
Acabàrem la diada al museu etnològic Àngel
Domínguez, casa d'un antic terrisser on es conserva, quasi congelada pel temps,
l'habitatge d'un humil cassoler de Potries. Aigua,
terra, suor. Hàbils, expertes i sensibles mans. Sacrifici i satisfacció. Saviesa
popular, paciència.
En un bar de la
localitat dinàrem tranquil·lament. Mentre bevíem una aromàtica camamil·la ens
sentírem optimistes, quasi eufòrics, en pensar com un poble havia pogut, tot
plegat, domesticar les aigües per poder construir un inversemblant sistema de
reg i alimentar, així, les seues
terres... i les seues panxes.
Daimús,
9 de juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada