L'ASMEITA

L'ASMEITA

dimecres, 19 d’abril de 2017

CRÒNICA DE LA RUTA A LES PENYES LLÚCIES



RUGAT,
SEMPRE RUGAT
(ÀLBUM DE RECORDS)
Rebérem per correu electrònic una còpia digitalitzada de la darrera ruta que havíem realitzat. Digitalitzada i malmesa. El treball de redacció d'una nit frenètica s'havia perdut per un llapis electrònic defectuós. Intentàrem recuperar-lo, però sols poguérem recobrar unes línies escasses i incompletes que intentàrem restaurar.

Deu dies després, reproduïm el que hem pogut salvar.



Havíem recuperat la primavera i, per festejar-la, viatjàrem a les terres de Rugat. Contents, començarem a caminar des de l'Ajuntament de la localitat, nou de trinca. Era diumenge de Rams.



Per un camí ampli marxàrem fins el càmping, entre arbres diversos i restes escultòriques d'un malaurat autor. El vial, progressivament, anà empinant-se, potser graciosament,  jugant al fet i amagat amb petits rierols que encara mantenien la força de les darreres pluges. 



En aplegar a una frondosa pineda, es produí la mutació. Ara la senda, de terra roja, ens marcava nítidament la ruta cap a les Penyes Llúcies. Una lleugera boirina entelava el sol, mentre una agradable frescor ens proporcionava un suau massatge corporal.  Estàvem recuperats d'angoixes passades i de maldecaps presents. 




La densa vegetació, així ho semblava, anà minvant a mesura que ens acostaven al regne de la lluïssor. Un sòl amb un textura especial i inescrutable per a nosaltres, humils caminats, trencava amb la resta del paisatge. Però era harmònic. Era el regne de les Penyes Llúcies, la cara mullada de la muntanya quan plou, les llàgrimes quan la veu consumir per les flames; la múrria humitat de les rosades...





Dalt, espectacle visual. Una tendra vista de la serra del Benicadell i de les serralades veïnes; un bucòlic mantell floral, virginal.





Descendírem sense presa. Davant nostre el conegut castell d'Aielo. O de Rugat. Escenari de velles estratagemes. De personatges com Jaume I i Al-Azraq. Records intensos d'una nit especial passada a les seues parets anys enrere. Pas a pas, record a record, aplegàrem al corral de Montesí.




A la vora de les seues treballades i suades parets esmorzàrem asseguts sobre una catifa d'herbes diverses i classificables.
La temperatura, idònia, ideal, continuava fent-nos un sensual massatge al nostre cos. I de licor d'herbes, triades i escollides hàbilment, beguérem un saborós glop.



Continuava el text amb paraules fragmentàries. Mots que intuïen l'ascensió a l'esplanada de la caseta del Magre. Que evocaven la conquesta del castell. Que remetien a converses animades, mentre les cames es creuaven  repenjades a les muralles de la fortalesa... 




Poguérem desxifrar síl·labes aïllades que referien a un paisatge preciós, entre les abraçades dels pins. Interpretàrem que durant la caminada l'aigua es convertí en sultana d'un bell territori, habitat per follets entremaliats i que tenia un palau anomenat la font de Ferri, on tots els habitants caminaven amb els peus descalços. Banyats per un fresc paviment d'aigua.












Malauradament, no arribàrem a descobrir cap paraula més que tinguera un sentit, a excepció de 5: calçots, mongetes, botifarra, xulles i fabulós, que interpretàrem com a referència d'un esplèndid dinar.



Recuperàrem Rugat. Potser tothom. Potser no.
Daimús, 19 d'abril de 2017


2 comentaris:

  1. Malgrat no have pogut anar-hi ,ho feu tant bé que és com si estiguera alli.
    Enhorabona com sempre.
    Veurem si a la propera tinc més sort.

    ResponElimina
  2. Gràcies Empar.T'esperem a la pròxima, a l'altra, a...totes!!!

    ResponElimina