LLIBRE DE MERAVELLES
Hem engegat el reproductor de música. Feia temps que el teníem abandonat i l'hem trobat cobert d'una tènue capa de pols. Hem intentat buscar la inspiració a través de la música i connectar amb les impressions íntimes que encara conservem de diumenge passat. No ha estat suficient i ens hem sentit fracassats.
El despertador havia sonat melancòlicament.
Havíem quedat a les 7,30 i ens alçàrem mandrosament. Mentre ens dirigíem al
punt de trobada fórem conscients que encara era fosc i que el cel estava
ennuvolat. Regnava una immensa pau pels carrers, potser pròpia d'un diumenge de
finals de novembre.
Pujàrem als cotxes calladament i posàrem
música clàssica. Potser de Vivaldi, tal vegada de Bach. A poc a poc
balbucejàrem els primers mots. Sense estridències.
Eren prop de les 9 del matí quan aplegàrem
a Alcoi i cercàrem la carretera cap al parc natural de la Font Roja. El vial
era molt agradable, desbordat per una vegetació extremadament generosa. Les
paraules fluïen indeliberadament. Mots delitosos, plaents.
Quan baixàrem dels cotxes notàrem una
càlida frescor. L'aparcament començava a omplir-se de cotxes i d'excursionistes
àvids de recórrer el paratge. Abans d'iniciar la marxa recordàrem les paraules
que li dedicà el botànic Cavanilles, allà a finals del segle XVIII.
Descendírem al barranc de l'Infern per uns
graciosos esgraons. Tot ben endreçat, pulcrament. L'Infern no era el de Dante.
L'Infern era el paradís. Una espessa vegetació cobria el recorregut i les
diferents tonalitats del verd es feren paleses, mentre que tímidamet, començaven
a insinuar-se altres gammes cromàtiques. El sender, inicialment planer i
ombrívol, fou empinant-se gradualment,
però no ens adonarem a causa de la boniquesa de la contrada. Evocàrem les èpodes d'Horaci, evocarem el beatus
ille.
Prompte aplegàrem al pla del Galer. Sota una imponent arbreda esmorzàrem i, tot seguit, ens reconfortàrem amb un tast d'un producte de la terra: l'herberet. Després d'immortalitzar l'ocasió amb una fotografia de tota la colla, menàrem per un camí terrer, ample, amb una flora impressionant: fleixos, carrasques, arbocers; ginebres, roures, aurons...
Ens desviàrem una estona al mirador del
Pilat, bell balcó sobre les terres de l'Alcoià i, tot seguit, continuàrem
envers el mas de Tetuán. Allí ens esplaiàrem uns instants abans d'encaminar-nos
cap al cim de la serra del Menejador.
La vegetació havia gastat tota la paleta
cromàtica per mudar-se solemnement. Pausadament, gaudint de cada pas, aplegàrem
a la majestuosa cava Coloma i,
impensadament, ens adelitàrem d'una
magnífica vista: el Maigmó, la Serreta, l'Aitana, la Serrella... grans titans de la nostra terra.
Volguérem conquistar el cim, a 1354 metres
sobre el nivell del mar, i ho aconseguir sense malbaratar ni un gram d'energia.
Respiràrem profundament, eufòrics de la gesta.
Saciats de tan bell paisatge, baixàrem a la
pista forestal i començàrem el descens per la senda de les Carboneres.
Llastimosament no hem trobat paraules per definir aquest desconcertant i bucòlic caminet, decorat perfecte d'un conte de
fades; de dracs, cavallers i damisel·les; escenografia apropiada per una pel·lícula de
dibuixos animats; ambient adient per filmar una escena romàntica entre aurons,
marfulls, carrasques i fleixos. Un paisatge oníric per a mai oblidar.
Abandonàrem aquest paratge de llegenda i
aplegàrem al pla de la Mina. Descansàrem observant una rèplica
d'una carbonera i paint aquella experiència extrasensorial que havíem acabat de
viure.
Arribàrem al santuari i dinàrem en la zona
recreativa que hi ha als seus encontorns.
Ho férem assossegadament, convençuts que havíem aconseguit fondre'ns en
la natura.
Tornàrem cap a casa. Una música nostàlgica
envaïa l'habitacle de l'automòbil. Cap paraula, cap mot pogué eixir de les
nostres boques. Els ulls, la mirada, el somriure dibuixat en les nostres cares eren suficients.
Daimús,
23 de novembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada