CRÒNICA DE LA RUTA AL CASTELL D'AL-AZRAQ I AL POBLAT IBÈRIC DEL XARPOLAR

FINA AMOR

Benissili, 13 de març de 2016

Col·lapsàrem involuntàriament  Benissili. Passejàrem entre terres d'ibers, musulmans, cristians i mallorquins; ens sorprenguérem escoltant la rocambolesca vida d'Stefan Gregor Riter, aquell suposat nazi que va habitar aquest paratge de ponent de la Vall de Gallinera. Ens emocionàrem en contemplar un paisatge feréstec, dur, com la vida dels seus habitants. 

 

Amb batí i  un retingut badallar ens va rebre Benissili a les 9 del matí.  Inconscientment havíem organitzat un lleu rebombori mentre estacionàvem els cotxes a l'entrada d'aquest poble situat a l'ocàs de la Vall de Gallinera. No es va enfadar, més bé el contrari. Educadament ens va obrir les portes perquè visitàrem sa casa, petita, però ben polida. Entre carrers estrets, quasi verges de vehicles, ens dirigírem a l'escola. Una escola sense xicalla. 

Un diminut jardí, bonic, indicava la fi del poble i l'inici d'un petit camí envoltat d'altives oliveres i  de cirerers que ens afalagaven amb les primeres flors, avançament d'una fructífera collita. Els bancals es trobaven acuradament treballats.

Molt prompte el senderol es convertí en un camí alquitranat que menava a la carretera Cocentaina-Dénia. La travessàrem amb precaució i ens agrupàrem a la Casilla. Reprenguérem la marxa acompanyats d'un sol poderós  envoltat d'una tènue boirina per un camí que, de tant en tant, s'inclinava bruscament. 

L'ascensió, feixuga, es veia compensada per la visió de la Foradada, vestida de festa per celebrar el seua dia, el jorn en què el sol l'estimaria íntimament. Les primeres muralles del castell començaven a albirar-se, llunyanes, mentre realitzàvem els darrers esforços per aplegar a la fi del pesat caminal, al costat d'un bancal barrat per una porta de ferro que guardava zelosament una bona garbera de llenya perfectament ordenada.

Agafàrem una senda que s'amagava entre  esvelts pins per l'ombria de la serra Foradada entre unes parets, ara verticals, ara formant capricioses cavitats, que delimitaven el viarany. El sòl estava mullat per la pluja dels dies anteriors. Olor a terra humida, sentor de vegetació perfumada. El nostre caminar era hàbil, fins i tot elegant per aquesta sendera quasi plana. Sense regalimar cap gota de suor, avançàvem animosament envers el castell d'Al-Azraq contemplant com la Vall de Gallinera s'obria amorosament cap a la vall de Pego, cap a la Mediterrània. 

Absorts amb tan grata vista, els nostres ulls foren incapaços de percebre la silueta difuminada d'una figura amb gavardina negra, pantalons de pana i botes militars que, quasi levitant, ascendia desesperadament, com si algú el perseguira.  Atordits per tan magne espectacle, les nostres retines foren incompetents per observar com entrava en una caseta, verdosa, situada en la mateixa muralla de la fortalesa  amb cara de pànic.

Uns majestuosos ocells negres que no vam poder identificar ens despertaren del nostre estat d'embadaliment. Ara la sendera es convertia en una ziga-zaga impressionant, empinada, dura. Les nostres cames ho notaren, advertiren la consistència de la pujada. En passar pel forn de calç la transpiració era ben patent, però teníem a un tro d'escopeta el primer objectiu de la ruta. 

En aplegar dalt respiràrem profundament i observàrem la celòquia, l'albacar, l'aljub... i una estranya caseta pintada amb un color verdós. 

 Sentírem un sobtat dolor d'estómac. Potser era fam. Esmorzàrem espargits pel castell, gaudint dels agradables rajos del sol.

Satisfet l'apetit, decidírem commemorar la gesta brindant amb mistela i immortalitzant l'ocasió.

Fou després quan ens assabentàrem que aquest castell fou l'alberg major del cabdill andalusí que plantà cara a Jaume I. Coneguérem històries de pactes; de renúncies, traïcions i rebel·lions. De la vida i la mort d'Al-Azraq, de l'òbit  d'un poble i el naixement d'un altre.

Miràrem el cel. Núvols esporàdics intentaven silenciar el sol. Observàrem el Xarpolar i determinàrem anar a la recerca dels nostres orígens. Tanmateix, quan intentàrem donar les primeres passes, recordàrem aquella caseta de color verdós que havíem contemplat en pujar al castell. Fou aleshores quan evocàrem la història d'un personatge sinistre que habità aquestes contrades no feia massa anys. Aquell home estrany, sempre vestit amb gavardina negra, pantalons de pana i botes militars, que caminava amb el cap cot i amb les mans entrellaçades per l'esquena.  Aquell home que caminava encorbat per no poder suportar l'enorme càrrega de remordiments que portava a les seues espatles. Un desconegut raig ens va enlluernar i veiérem, durant unes mil·lèsimes de segon, fum que sortia d'unes gegantines xemeneies. Presenciàrem éssers humans consumits pel foc en un infern terrenal. Camps de concentracions, destrucció.  Lucidesa i follia.

Quan recuperàrem la visió, prosseguírem la marxa. Passàrem per la vora del mític pouet de Muhàmmad Abu-Abd-Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir i remuntant marges d'un espectacular amfiteatre de bancals treballats en temps pretèrits. Estàvem cansats però no podíem deturar-nos. Concentrats en administrar les últimes gotes d'energia que ens quedàvem, no vam poder percebre com uns ulls terrorífics ens miraven des de la muralla del castell.

Extenuats aplegàrem a l'alt del Xarpolar. Restes de muralles i cases; ceràmica esmicolada que cobria part de l'antic poblat ibèric des d'on gaudírem d'una vista reservada sols als elegits: el Montcabrer, el Benicadell, el Gelibre, el Montdúver, la Serrella... perfecta escenografia per a un llibre de cavalleries.

Passejàrem en silenci per aquell món desaparegut intentant escarbar en el nostre passat. Moments d'aïllament, instants de comunió amb els ancestres.

Iniciàrem el descens ràpidament, castigant inclementment els genolls. Creuàrem l'amfiteatre verd que contrastava bellament amb el color gris de la muntanya. En aplegar al castell observàrem de nou aquells dos ocells negres que ens vigilaven. Continuàvem sense identificar-los. Ni ho intentàrem, ja que passàrem de pressa, perseguits per una paüra invisible.

Molt prompte entràrem de nou a Benissili. Les portes continuaven obertes. Pujàrem als cotxes amb una estranya sensació i ens dirigírem a Benissivà.

 El poble era una festa. El mercat de la Foradà estava a punt de finir. Malgrat tot, tinguérem temps de visitar les paradetes d'aquells camperols que entenen el conreu de la terra com un acte d'amor. 

Després de dinar, marxàrem cap al desaparegut convent de Benitaia, 

irreconeixible. 

El sol començava a acaronar la Foradada, preludi de la consumació 

del seu matrimoni. 

17 de març de 2016