CRÒNICA DE LA RUTA LA MARIOLA PER LA TEIXERA D'AGRES

LA SERRA DELS PERFUMS

AGRES

Diumenge 29 de novembre 2015

Ens desplacem cap a Agres entre les primeres llums del dia. Portem a la guantera del cotxe un llibre d'Eduard López-Chavarri molt adient per a l'ocasió: Proses de viatge. L'obrim i llegim:

El país va tornant-se fortament de muntanya. De sobte se'ns apareix triomfant una serralada: és la de Mariola!, la serra dels perfums, la dels deliciosos racons florits, que dóna el seu ditxós somriure sobre les altes serres que la volten, condemnades a la sequedat perpètua pel desamor  dels homes.

En una de les seues feréstegues bosses, ben alt, en un plec ombriu, es veuen com si estigueren penjades unes vivendes; és un poble: Agres li diuen, i a ell anem.  

Som al Refugi Zamorano, a tocar de mans d'Agres. No és la primera vegada que aparquem els cotxes al seu voltant, per això no és d'estranyar que ens aculla amicalment, com solen fer els vells companys. Comprovem la temperatura: un grau. Tanmateix, venim preparats amb la roba d'abric adequada per fer front amb èxit a aquests circumstàncies climàtiques. Pas de problème!

Hui som en família. Buits significatius; mancances forçades. Obligacions i devocions. Treball i salut. Els recordem íntimament.

Caminem en silenci, inicialment, envers el santuari de la Mare de Déu d'Agres. Xiuxiuem, atemorits de rompre la quietud del paratge.

Deixem enrere aquest lloc sagrat i agafem un senda, suament empinada. Vagaregem per una zona d'ombria on la pineda s'ha mudat amb un vestit verd, elegant. 

Recuperem la paraula, entre breus sospirs. Tots esperant-nos, pugem al ritme compassat de la natura fins aplegar a la microreserva de la Teixera d'Agres. Una finesa exquisida, pròpia d'un paisatge remot, glacial. Subtilesa en gaudir d'un hàbitat exclusiu, únic.

Esmorzar, tot un somriure: dos gotets de vi d'un company de caminades. I la mistela escaient. I avellanes, i figues seques, i dàtils, i xocolate, i paisatge obert. Aire. Delicadesa en passar per la teixera i contemplar auros, roures, teixos, coixinets de monja, i els fruits de l'aranyoner. I la sàlvia de la Mariola. 

Silenci. Moments màgics fins que el flaix de la càmera de fotografiar immortalitza l'ocasió. 

Reprenem en camí. Tots buscant el sol. I el sol no arribava, perquè ens esperava,  ell, tan orgullós, tan fort, allà dalt, al mirador del Teix, al mirador del Comptador. 

Però abans cal pujar el runar. I l'hem pujat, amb esforç, amb ganes.  Aleshores els déus de la natura ens han regalat una vista única: Aitana, la Safor i Benicadell, la punteta del Montgó. I l'amo de la Mariola, el Montcabrer, darrere del qual guaitaven les roques rogenques del barranc del Cint. I la Vall d'Albaida, amb Bocairent a tocar. I els voltors han vingut a saludar-nos amb el seu vol elegant i silent. 

I què us diríem més? Hem vist la cava Arquejada amb la seua pedra amb la cara neta, i el teix dins. I meravelles, moltes meravelles. 

Mariola! Com una bella dama que sempre et sorprén tot oferint-te el millor que té, i té molt.

Tornem al cotxe. Despleguem de nou les pàgines de Proses de viatges i continuem llegint. A l'exterior, 10 graus.