IV
RUTA SORPRESA
DE SEZERKANDA AL MOLLÓ
DE LA CREU
Diumenge,
21 de desembre de 2014
En què consisteix una sorpresa? Tal vegada una de les possibles respostes
siga que puga produir un cert desconcert. La d'enguany, llevat del nom del punt
de partença i el de destinació, era bastant fàcil d'encertar, sobretot si
s'havia llegit la sinopsi de la ruta i observat les imatges que
l'acompanyaven. La confusió, doncs,
estava en la mateixa ruta: no tan tèbiament fàcil com indicàvem. Però la
sorpresa també la tinguérem nosaltres en comprovar que, malgrat la proximitat
dels nostres llocs de residència, moltes poques persones l'havien realitzada. I
la sorpresa, finalment, de la bellesa del paisatge i la vista que vam poder
assaborir.
Vespra de
festes de Nadal, antesala d'incomptables celebracions, nosaltres acomiadàvem
l'any amb la IV Ruta Sorpresa. Imaginàvem que la major part dels companys
sabien nítidament on ens dirigíem. No obstant això, verificàrem a la Ronda Sud de Daimús que no era exactament així.
Clarificats que Tudzebestan era Benirredrà i que Sezerkanda el Molló de la
Creu, marxàrem cap a la primera.
Allí els més avesats ens esperàvem. Una mica
abans de les 9 del matí mamprenguérem la caminada. Feia una mica de fred,
preludi sens dubte de l'hivern. A través d'un camí flanquejat de tarongers que
intentaven desprendre's de la rosada, travessàrem el túnel de l'autopista. La
tranquil·litat matinal era alterada pel continu i insistent soroll de cotxes.
De moment la ruta era planera, sense exigències. No suàvem.
De seguida
arribàrem a les cases de l'Algar. Ens
agrupàrem i continuàrem la caminada. Ara el formigó deixava pas a un camí de
terra, mentre vorejàvem una difunta pedrera ( que descanse per a sempre en
pau). De sobte ensopegàrem amb una mena de mur de contenció format per
acumulació de grans roques. Les sortejàrem i, com qui no vol, ens endinsàrem en
un altre món.
La planura deixà pas a una suau pujada, contínua, amb un sòl de
grava que demanava una mica de cura als nostres peus. Els escadussers pins
reien en veure'ns caminar. Ara ja no era tan alegre com abans. Ens trobàvem
remuntant el barranc de l'Escaleta. Però ella no hi era. Els més ingenus
començaren a comentar que el trajecte no era tan fàcil com s'havien imaginat;
no obstant això, el ritme encara era bastant contundent.
Després
d'una continuada ascensió, aplegàrem al pla dels Bancalets. Se sentia alenar
amb satisfacció, creient que l'objectiu
ja havia estat aconseguit. Res més lluny de la realitat. Esplendorós,
contundent, implacable, s'alçava el Molló de la Creu. El somriure de molts
marxadors desaparegué en aguaitar la mola. Ara la sorpresa arribava a la seua
plenitud. Hi havia qui panteixava davant el tros que ens quedava per recórrer.
Altres diagnosticaven les seues forces.
Els dubtes
havien aparegut. "Tèbiament fàcil?",
ens miraven amb una cara de sorneguera.
Inspiràrem fort, agafàrem tot l'aire que poguérem i reprenguérem la
caminada. Els anoracs protectors
desaparegueren dels cossos dels excursionistes. Ara sí feia calor.
No obstant
això, la vista era d'allò més gratificant: la cova de les Meravelles, la
Nevasca, la serra Grossa, Marxuquera... Recuperàrem el somriure.
El caminet,
inopinadament, girava insòlitament i iniciava una curta però intensa ascensió.
Un grup de reraguarda es quedà vigilant la zona, ja que teníem notícia que el
cim del molló era quasi ple.
Aplegàrem
dalt amb el nivell de combustible en la reserva. I ens asseguérem a
descasar. Tinguérem temps, abans, de
saludar a altres colles d'excursionistes que s'hi trobaven i, entre elles, els
companys del Club Esportiu Llocnou.
La menja
fou devorada amb ànsia, mentre véiem per la pantalla panoràmica dels nostres
ulls un increïble paisatge: el Mondúver, Penyalba, el Gelibre, el Golf de
València, el Montgó... Una suau boirina ens impedia gaudir, una vegada més, de
la silueta d'Eivissa.
Amb el
dipòsit de combustible ple, assaborírem una incomparable mistela acompanyada de
polvorons, dàtils i altres menges nadalenques, obra i gràcia de dos companyes
de caminades, Mariví i Xaro, les quals havien elegit aquell incomparable lloc
per celebrar el seu aniversari.
Se sentí cantar cançons de felicitacions,
mentre ens preparàvem a realitzar la darrera fotografia de grup de 2014.
La baixada
fou triomfal. Arreplegàrem al cos de guàrdia que s'havia quedant vigilant la
pujada al Molló. El sol queia bondadosament i nosaltres baixàvem
assenyadament.
A la una
del migdia arribàvem a la literària Tudzebestan. Era hora de dinar, era moment
de reunir-se amb la família i els amics. Era hora de donar punt i final al
programa En Ruta 2014.
Pròximes,
esplèndides i sorprenent rutes ens esperaran l'any 2015. Però d'això ja tindrem
ocasió de parlar-ne en un altre moment.
Bon Nadal,
Bon Any.
Bona Ruta
i Bon Oratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada