dimarts, 23 de desembre del 2014

DE SEZERKANDA AL MOLLÓ DE LA CREU. CRÒNICA DE LA IV RUTA SORPRESA




IV RUTA SORPRESA
DE SEZERKANDA AL MOLLÓ DE LA CREU
Diumenge, 21 de desembre de 2014

En què consisteix una sorpresa?  Tal vegada una de les possibles respostes siga que puga produir un cert desconcert. La d'enguany, llevat del nom del punt de partença i el de destinació, era bastant fàcil d'encertar, sobretot si s'havia llegit la sinopsi de la ruta i observat les imatges que l'acompanyaven.  La confusió, doncs, estava en la mateixa ruta: no tan tèbiament fàcil com indicàvem. Però la sorpresa també la tinguérem nosaltres en comprovar que, malgrat la proximitat dels nostres llocs de residència, moltes poques persones l'havien realitzada. I la sorpresa, finalment, de la bellesa del paisatge i la vista que vam poder assaborir.

Vespra de festes de Nadal, antesala d'incomptables celebracions, nosaltres acomiadàvem l'any amb la IV Ruta Sorpresa. Imaginàvem que la major part dels companys sabien nítidament on ens dirigíem. No obstant això, verificàrem a la Ronda  Sud de Daimús que no era exactament així. Clarificats que Tudzebestan era Benirredrà i que Sezerkanda el Molló de la Creu, marxàrem cap a la primera.


 Allí els més avesats ens esperàvem. Una mica abans de les 9 del matí mamprenguérem la caminada. Feia una mica de fred, preludi sens dubte de l'hivern. A través d'un camí flanquejat de tarongers que intentaven desprendre's de la rosada, travessàrem el túnel de l'autopista. La tranquil·litat matinal era alterada pel continu i insistent soroll de cotxes. De moment la ruta era planera, sense exigències. No suàvem. 





De seguida arribàrem a les cases de  l'Algar. Ens agrupàrem i continuàrem la caminada. Ara el formigó deixava pas a un camí de terra, mentre vorejàvem una difunta pedrera ( que descanse per a sempre en pau). De sobte ensopegàrem amb una mena de mur de contenció format per acumulació de grans roques. Les sortejàrem i, com qui no vol, ens endinsàrem en un altre món. 





La planura deixà pas a una suau pujada, contínua, amb un sòl de grava que demanava una mica de cura als nostres peus. Els escadussers pins reien en veure'ns caminar. Ara ja no era tan alegre com abans. Ens trobàvem remuntant el barranc de l'Escaleta. Però ella no hi era. Els més ingenus començaren a comentar que el trajecte no era tan fàcil com s'havien imaginat; no obstant això, el ritme encara era bastant contundent. 





Després d'una continuada ascensió, aplegàrem al pla dels Bancalets. Se sentia alenar amb satisfacció,  creient que l'objectiu ja havia estat aconseguit. Res més lluny de la realitat. Esplendorós, contundent, implacable, s'alçava el Molló de la Creu. El somriure de molts marxadors desaparegué en aguaitar la mola. Ara la sorpresa arribava a la seua plenitud. Hi havia qui panteixava davant el tros que ens quedava per recórrer. Altres diagnosticaven les seues forces. 





Els dubtes havien aparegut. "Tèbiament fàcil?", ens miraven amb una cara de sorneguera.  Inspiràrem fort, agafàrem tot l'aire que poguérem i reprenguérem la caminada.  Els anoracs protectors desaparegueren dels cossos dels excursionistes. Ara sí feia calor.
No obstant això, la vista era d'allò més gratificant: la cova de les Meravelles, la Nevasca, la serra Grossa, Marxuquera... Recuperàrem el somriure.
El caminet, inopinadament, girava insòlitament i iniciava una curta però intensa ascensió. Un grup de reraguarda es quedà vigilant la zona, ja que teníem notícia que el cim del molló era quasi ple.
Aplegàrem dalt amb el nivell de combustible en la reserva. I ens asseguérem a descasar.  Tinguérem temps, abans, de saludar a altres colles d'excursionistes que s'hi trobaven i, entre elles, els companys del Club Esportiu Llocnou.


La menja fou devorada amb ànsia, mentre véiem per la pantalla panoràmica dels nostres ulls un increïble paisatge: el Mondúver, Penyalba, el Gelibre, el Golf de València, el Montgó... Una suau boirina ens impedia gaudir, una vegada més, de la silueta d'Eivissa.




Amb el dipòsit de combustible ple, assaborírem una incomparable mistela acompanyada de polvorons, dàtils i altres menges nadalenques, obra i gràcia de dos companyes de caminades, Mariví i Xaro, les quals havien elegit aquell incomparable lloc per celebrar el seu aniversari. 






Se sentí cantar cançons de felicitacions, mentre ens preparàvem a realitzar la darrera fotografia de grup de 2014.


La baixada fou triomfal. Arreplegàrem al cos de guàrdia que s'havia quedant vigilant la pujada al Molló. El sol queia bondadosament i nosaltres baixàvem assenyadament.   










A la una del migdia arribàvem a la literària Tudzebestan. Era hora de dinar, era moment de reunir-se amb la família i els amics. Era hora de donar punt i final al programa En Ruta 2014.
Pròximes, esplèndides i sorprenent rutes ens esperaran l'any 2015. Però d'això ja tindrem ocasió de parlar-ne  en un altre moment.
Bon Nadal, Bon Any.
Bona Ruta i Bon Oratge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada