MARGE GROS: RUTA OFICIAL: ELS RUNARS DEL GELIBRE

LES LLÀGRIMES DEL GELIBRE

19 de gener de 2014

Sempre ens hem refiat de la nostra intuïció. Sempre hem confiat en les nostres forces i d’un intangible providencialisme que ens acompanya i ens guia. Per tant, malgrat el desassossec que vam experimentar els dies preliminars a la ruta als runars del Gelibre, davant els anuncis d’un oratge infernal per al cap de setmana, vam comprendre que els nostres pensaments negatius no eren més que quimeres.

Asseguts a la taula del bar mentre fumejava la dolça flaire de les infusions de timonet i de la camamil·la, i davant el dilema que se’ns presentava, vam sentir la nítida presència dels lloctinents de Zeus i Éol que, amb el seu llenguatge críptic, ens asseguraven que no tindríem cap problema per trepitjar pels llegendaris senderols del nostre valedor Gelibre: sí, la caminada es faria diumenge!

Dissabte per la nit, una provocadora pluja torrencial ens va posar neguitosos, però la temptació va fracassar. Així que diumenge, a les 8,15 del matí acudírem a la Ronda Sud de Daimús amb un ampli somriure. De ploure, ni gota. D’aire, ni un bri. Durant el trajecte a l’Atzúbia, un juganer sol s’amagava darrere dels núvols, fent-nos l’ullet per l’encertada decisió.

En aplegar al poble, ens concentràrem davant el Centre Cultural Ausiàs March, lloc idoni per començar la ruta. Travessàrem l’antic carrer de Dalt envers el camí de les Forques.

La ruta era planera, envoltats de tarongers que acabaven de parir els seus fruits. Però aviat el caminal s’empinà, i aparegueren quasi d’improvís garrofers, oliveres, ametlers. El plugim de la nit anterior els havia netejat el fullam, que ara lluïa espectacularment.

Molt prompte arribarem prop de la mítica Asmeita, tanmateix nosaltres declinàrem la seua invitació i ens dirigírem envers la imponent fortalesa de Gallinera. Trepitjàvem per un bell paratge caminant amb delicadesa, intentant fondre’ns amb la natura.

L’obscur barranc Fondo, la silueta imponent del Gelibre i musculosa Solana Gran ens oferien un decorat cinematogràfic. Se sentia una remor, lleu, resultat de les educades converses que sorgien entre els excursionistes. Històries quasi miraculoses, com la d’aquells que, havent estat tota la setmana convalescents d’una potent grip, s’havien recuperat inopinadament amb la màgica medicina que els suposava anar a acaronar les sacrosantes parets del Gelibre.

En arribar a l’esplanada situada al peu del Castell d’Al-Azraq, creguérem convenient esmorzar. Una baronial àguila ens contemplava mentre refèiem forces. I una màgica ambrosia ens acabà d’animar per encetar la part més extraordinària de la ruta.

Dubtàvem en pintar amb paraules la descomunal vista que se’ns obria davant els nostres ulls, però optàrem per intentar-ho. Un estret senderol faldejava la muntanya. A la llunyania es veia clarament, malgrat els febles núvols, la vall de Pego i la Mediterrània. El Montgó, coronat per un capell, sobreeixia superbament de la mar.

Se sentien mots que parlaven que havien aguaitat Eivissa; altres, potser hiperbòlicament, parlaven de l’illa de Mallorca i, fins i tot, de la costa africana. Miratge produït per l’èxtasi del paisatge i el nèctar que acabàvem de beure. Molt prompte començàrem a travessar autèntics rius de pedra que, com a llàgrimes, es desprenien del Gelibre: eren els runars.

Una catifa de margallons cobria el sòl, mentre que el sol reapareixia contundentment per acaronar-nos la cara. Despertàrem d’aquest dolç embadaliment en aplegar al pla del Miserà.

Agafàrem una malmesa carretera de muntanya, envoltada d’oliveres i garrofers i alguna caseta aïllada, fins arribar a un autèntic balcó des d’on descobrírem una imatge de postal de l’Atzúbia. Ens deturàrem una mica per escoltar una escabrosa història que parlava de pastors, de cacics, d’assassinats. De l’ Home Mort.

I iniciàrem el descens vertiginós envers el poble, sense deixar de visitar la font de les Mallades, quasi eixuta per la sequedat de l’hivern. Converses i contarelles diverses es produïen entre els excursionistes, mentre que uns galanxons gossets que ens acompanyaven intercanviaven mirades de complicitat, potser ,fins i tot, que es facilitaren els seus respectius watsapps per mantenir aquella relació tan íntima a la qual havien arribat.

La ruta arribava a la seua fi, però encara ens quedava un racó molt peculiar: la font de l’ Ombria, la vella font del Mortí, aquella deu d’on brollava l’aigua que durant molt de temps abastia l’ Atzúbia. I allí se’ns parlà de les ametles atzubianes o angelines, segons els autòctons, xicotetes però molt generoses.