ELS RUNARS DEL GELIBRE

CONVOCATÒRIA OFICIAL

ELS  RUNARS DEL GELIBRE

(L’ATZÚBIA)

Data:                     19  de gener de 2014

Lloc de trobada:  Ronda Sud Daimús

Hora:                      8,15 del matí

Localitat:               L’Atzúbia

Quilòmetres:       11

Temps estimat:   4  hores aprox

Desnivell:              400 m.

Dificultat:              Mitjana, amb baixada pronunciada.

Reserva dinar:      margegros@gmail.com    fins  dimecres 15 de gener a migdia.

                                

SINOPSI

En la primera ruta del 2014 tornem a donar un tomb per les terres del Gelibre, al terme de l’Atzúbia. Som a casa, recorrem sendes que ens són familiars, paisatges ben nostres que encara que en algun moment hem recorregut no deixaran de sorprendre’ns.  

Eixim, com és habitual, de la ronda Sud de Daimús. En arribar a l’Atzúbia la banda del poble ens estarà esperant i l’alcalde dirà unes paraules i anirem a buscar el punt de partida, la font al costat de l’ajuntament. Passarem pel carrer Principal ( carrer de Dalt ) a buscar l’eixida del poble on veurem el senyal del PR CV-58 en direcció al castell de Gallinera. 

A uns 700 metres hi ha una bifurcació: a l’esquerra pujaríem a les Asmeites (llogaret ben conegut pels amics i amigues de Marge Gros), i recte seguim a buscar el castell. 800 metres més amunt passem pel costat d’una gran bassa de reg. Seguim ascendint entre marges de pedra i tarongers que poc a poc van donant pas als arbres de secà, garrofers i oliveres.  

 Compte perquè als 1200 metres hi ha un creuament: recte aniríem novament a les Asmeites, però nosaltres ens desviem a la dreta.

Queden fins al pla del castell 1200 metres de pujada. La pista forestal es transforma en senderol i va poc a poc ascendint. 

Passarem per una caseta i ja no deixarem el caminet fins arribar al pla del castell on s’entreveu ja la vall de la Gallinera, i el cim del Montcabrer al fons. Haurem trigat una hora aproximadament des que hem eixit del poble. Aquest serà el punt en què agafarem forces, i, com no, assaborirem un glopet de mistela.  

És a partir d’ara quan comencen els nous vialets. Si abans anàvem sempre en direcció a ponent ara girem per un caminal estret, indicat amb fletxes grogues, i canvia radicalment la vista. Tindrem sempre a la dreta el majestuós Gelibre, i al davant la mar, la marjal, Pego, Segària i el Montgó. I si el dia acompanya Eivisssa ens farà l’ullet. En el trajecte abunda el margalló.

Travessarem tres o quatre rius de pedra o runars que baixen quasi verticals dels del cim de la muntanya. A la mitja hora aproximadament, o 1500 metres després d’haver deixat el castell, arribem a un caminal asfaltat que du, a la dreta, al Gelibre, i a la basseta de Benirrama (paratge també conegut per margegrossers i margegrosseres). 

Nosaltres girem a l’esquerra, en direcció a Pego. Som al pla del Miserà. Bancals de garrofers i oliveres ben cuidats ens acompanyen durant uns 15 minuts, més o menys 1000 metres fins que arribem novament a una nova cruïlla; no ens podem perdre, les indicacions són ben clares. Agarrem el caminal de l’esquerra a buscar el poble de l’Atzúbia. 

Al fons es pot entreveure Cullera, el Mondúver i la Penyalba. Ja no deixarem el camí asfaltat. 

Passarem prompte pel desviament que ens indica, a l’esquerra, les Asmeites, però nosaltres seguim tot recte. La carretera, el camí del Miserà o de les Mallades, comença a baixar i baixar i baixar, no sense abans detenir-nos a veure la font de les Mallades. 

El paisatge típicament mediterrani torna a oferir-nos pins, oliveres, garrofers i alguns ametlers. Poc a poc l’estilitzat campanar del poble va fent-se més i més gran. 

A les portes del poble travessem el barranc de Miquel, l’antic barranc de Benimataix, i entrem a l’Atzúbia pel carrer de la Font. Des del pla de Miserà fins a l’arribada al poble hem tardat una hora, hem fet vora 3400 metres de baixada.

La passejada al voltant de les terres del Gelibre i pel pla de Miserà ens ha ocupat al voltant de 4 hores.

NOTA DE L’EDITOR

La ruta prèvia fou efectuada el dia 2 de gener, un dia ventós, nuvolós i amb plugim que ens acompanyà durant un trajecte de la ruta. Després dels excessos de les festes, durant el trajecte els participants van anar perdent els polvorons, els torrons ( durs i blanets) i altres llepolies típiques d’aquestes dies de sobreabundància. I això es va fer notar durant la marxa, ja que alguns arribaren in extremis, amb les forces ajustades al punt de partida, com bé s’observa en la imatge: