FINA AMOR
Benissili, 13 de març de 2016
Col·lapsàrem involuntàriament Benissili. Passejàrem entre terres d'ibers,
musulmans, cristians i mallorquins; ens sorprenguérem escoltant la rocambolesca
vida d'Stefan Gregor Riter, aquell suposat nazi que va habitar aquest paratge
de ponent de la Vall de Gallinera. Ens emocionàrem en contemplar un paisatge
feréstec, dur, com la vida dels seus habitants.
Amb batí i
un retingut badallar ens va rebre
Benissili a les 9 del matí. Inconscientment
havíem organitzat un lleu rebombori mentre estacionàvem els cotxes a l'entrada
d'aquest poble situat a l'ocàs de la Vall de Gallinera. No es va enfadar, més
bé el contrari. Educadament ens va obrir les portes perquè visitàrem sa casa,
petita, però ben polida. Entre carrers estrets, quasi verges de vehicles, ens
dirigírem a l'escola. Una escola sense xicalla.
Un diminut
jardí, bonic, indicava la fi del poble i l'inici d'un petit camí envoltat d'altives
oliveres i de cirerers que ens afalagaven
amb les primeres flors, avançament d'una fructífera collita. Els bancals es
trobaven acuradament treballats.
Molt
prompte el senderol es convertí en un camí alquitranat que menava a la
carretera Cocentaina-Dénia. La travessàrem amb precaució i ens agrupàrem a la Casilla. Reprenguérem la marxa
acompanyats d'un sol poderós envoltat
d'una tènue boirina per un camí que, de tant en tant, s'inclinava bruscament.
L'ascensió, feixuga, es veia compensada per la visió de la Foradada, vestida de
festa per celebrar el seua dia, el jorn en què el sol l'estimaria íntimament.
Les primeres muralles del castell començaven a albirar-se, llunyanes, mentre
realitzàvem els darrers esforços per aplegar a la fi del pesat caminal, al
costat d'un bancal barrat per una porta de ferro que guardava zelosament una
bona garbera de llenya perfectament ordenada.
Agafàrem una
senda que s'amagava entre esvelts pins
per l'ombria de la serra Foradada entre unes parets, ara verticals, ara formant
capricioses cavitats, que delimitaven el viarany. El sòl estava mullat per la
pluja dels dies anteriors. Olor a terra humida, sentor de vegetació perfumada. El
nostre caminar era hàbil, fins i tot elegant per aquesta sendera quasi plana.
Sense regalimar cap gota de suor, avançàvem animosament envers el castell
d'Al-Azraq contemplant com la Vall de Gallinera s'obria amorosament cap a la
vall de Pego, cap a la Mediterrània.
Absorts
amb tan grata vista, els nostres ulls foren incapaços de percebre la silueta
difuminada d'una figura amb gavardina negra, pantalons de pana i botes militars
que, quasi levitant, ascendia desesperadament, com si algú el perseguira. Atordits per tan magne espectacle, les
nostres retines foren incompetents per observar com entrava en una caseta,
verdosa, situada en la mateixa muralla de la fortalesa amb cara de pànic.
Uns
majestuosos ocells negres que no vam poder identificar ens despertaren del
nostre estat d'embadaliment. Ara la sendera es convertia en una ziga-zaga
impressionant, empinada, dura. Les nostres cames ho notaren, advertiren la
consistència de la pujada. En passar pel forn de calç la transpiració era ben
patent, però teníem a un tro d'escopeta el primer objectiu de la ruta.
En aplegar
dalt respiràrem profundament i observàrem la celòquia, l'albacar, l'aljub... i
una estranya caseta pintada amb un color verdós.
Sentírem un sobtat dolor
d'estómac. Potser era fam. Esmorzàrem espargits pel castell, gaudint dels
agradables rajos del sol.
Satisfet l'apetit, decidírem commemorar la gesta
brindant amb mistela i immortalitzant l'ocasió.
Fou
després quan ens assabentàrem que aquest castell fou l'alberg major del cabdill
andalusí que plantà cara a Jaume I. Coneguérem històries de pactes; de
renúncies, traïcions i rebel·lions. De la vida i la mort d'Al-Azraq, de
l'òbit d'un poble i el naixement d'un
altre.
Miràrem el
cel. Núvols esporàdics intentaven silenciar el sol. Observàrem el Xarpolar i
determinàrem anar a la recerca dels nostres orígens. Tanmateix, quan intentàrem
donar les primeres passes, recordàrem aquella caseta de color verdós que havíem
contemplat en pujar al castell. Fou aleshores quan evocàrem la història d'un
personatge sinistre que habità aquestes contrades no feia massa anys. Aquell
home estrany, sempre vestit amb gavardina negra, pantalons de pana i botes
militars, que caminava amb el cap cot i amb les mans entrellaçades per
l'esquena. Aquell home que caminava encorbat
per no poder suportar l'enorme càrrega de remordiments que portava a les seues
espatles. Un desconegut raig ens va enlluernar i veiérem, durant unes
mil·lèsimes de segon, fum que sortia d'unes gegantines xemeneies. Presenciàrem
éssers humans consumits pel foc en un infern terrenal. Camps de concentracions,
destrucció. Lucidesa i follia.
Quan
recuperàrem la visió, prosseguírem la marxa. Passàrem per la vora del mític
pouet de Muhàmmad
Abu-Abd-Al·lah ibn Hudhayl as-Saghir i remuntant marges d'un espectacular amfiteatre de bancals treballats
en temps pretèrits. Estàvem cansats però no podíem deturar-nos. Concentrats en
administrar les últimes gotes d'energia que ens quedàvem, no vam poder percebre
com uns ulls terrorífics ens miraven des de la muralla del castell.
Extenuats
aplegàrem a l'alt del Xarpolar. Restes de muralles i cases; ceràmica esmicolada
que cobria part de l'antic poblat ibèric des d'on gaudírem d'una vista
reservada sols als elegits: el Montcabrer, el Benicadell, el Gelibre, el
Montdúver, la Serrella... perfecta escenografia per a un llibre de cavalleries.
Passejàrem
en silenci per aquell món desaparegut intentant escarbar en el nostre passat.
Moments d'aïllament, instants de comunió amb els ancestres.
Iniciàrem
el descens ràpidament, castigant inclementment els genolls. Creuàrem l'amfiteatre
verd que contrastava bellament amb el color gris de la muntanya. En aplegar al
castell observàrem de nou aquells dos ocells negres que ens vigilaven.
Continuàvem sense identificar-los. Ni ho intentàrem, ja que passàrem de pressa,
perseguits per una paüra invisible.
Molt
prompte entràrem de nou a Benissili. Les portes continuaven obertes. Pujàrem
als cotxes amb una estranya sensació i ens dirigírem a Benissivà.
El poble era
una festa. El mercat de la Foradà
estava a punt de finir. Malgrat tot, tinguérem temps de visitar les paradetes
d'aquells camperols que entenen el conreu de la terra com un acte d'amor.
Després de dinar, marxàrem cap al desaparegut convent de Benitaia,
irreconeixible.
El sol començava a acaronar la Foradada, preludi de la consumació
del seu matrimoni.
17 de març de 2016
