EL PARLAR DE DAIMÚS, EL PARLAR DE LA SAFOR

CONFERÈNCIA

El parlar de Daimús, el parlar de la Safor,

 

a càrrec de Joan Giner Monfort 

Daimús, 13 de novembre de 2015

Divendres 13 de novembre continuàvem amb els actes del VIIé Novembre Cultural amb la conferència de Joan Giner Monfort " El parlar de Daimús, el parlar de la Safor". 

Joan Giner és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i actualment exerceix com a professor de secundària. També ha treballat de professor associat al departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant. Autor de diversos treballs de la història, llengua i cultura popular de Gata, actualment  està immers en l'elaboració de la tesi doctoral sobre el valencià a la Safor, a banda d'un altre estudi becat per el CEIC Alfons el Vell sobre el parlar de la Safor contextualitzat amb el dels pobles veïns.

En la introducció Joan Giner ens va comentar el procés d'elaboració de la tesi doctoral, de la qual ja porta set anys i mig d'intens treball, havent realitzat més 300 entrevistes a persones nascudes entre 1911 i 1940, representats dels diferents pobles i entitats de població de la comarca i d'ambdós sexes. Inicialment projectada sobre la Valldigna, i a suggeriment del seu director de tesi, la va ampliar a tota la Safor-Valldigna en adonar-se'n que aquesta comarca estava molt poc estudiada des del punt de vista de la dialectologia. 

Tot seguit va fer un repàs històric de tots aquells factors que han incidit en el nostre parlar actual per continuar després analitzant les diferències entre la Safor i les comarces veïnes. Aquesta part de la dissertació fou interactiva, ja que el públic participava intensament amb els suggeriment que els proposava el conferenciant. 

Després d'aquesta part didàctica, Joan Giner va prosseguir analitzant els possibles mallorquinismes de la Safor, tot i asseverar que aquest era un terreny molt fangós i calia anar amb molt de compte.  Els pròxims projectes i  les principals conclusions del seu estudi van donar pas a un interessant torn de paraules on el públic va poder formular, de manera molta animada i entusiasta, tots els dubtes i inquietuds que tenien.

En definitiva, una conferència apassionant, atractiva, emotiva i interactiva.

CRÒNICA DE LA RUTA AL BARRANC DEL CINT

SERÀ UN DIA QUE DURARÀ ANYS

ALCOI

Diumenge 8 de novembre 2015

Potser un somni, potser una experiència lúcida, qui sap si un viatge astral. Anar sense estar , estar sense haver anat .

Érem a trenc d'alba. Les darreres estrelles, les més festívoles, restaven en el firmament sense adonar-se'n que la nit s'havia consumit. El sol, una mica enutjat, les renyia.

Mentre ocorria aquesta disputa estel·lar, aplegàvem a la Ronda Sud de Daimús. Dos setmanes després d'haver demorat la ruta al barranc del Cint per la intimidació de la pluja, era moment de recobrar el temps desaprofitat.

Quan marxàvem cap a Alcoi, la foscúria es dissipava i les muntanyes apareixen perfectament retallades.  De sobte observàrem un mar de núvols caiguts del cel. Sí, era la boira que cobria la terra feroçment. L'ensurt, però, va durar poc. A mesura que ens acostàvem a l'Alcoià anava difuminant-se lentament fins desaparèixer completament. 

Aparcàrem els cotxes en una urbanització inacabada. Fantasmal, decrèpita. El sol lluïa contundentment. A través d'un sender improvisat, aplegàrem a l'entrada del barranc del Cint. Sàvies paraules sorgiren de les entranyes de la terra per indicar-nos  la meravella que anàvem a contemplar i, immediatament, començàrem a caminar, pausadament, intentant descobrir l'estimat rierol d'Ovidi Montllor. 

Fou espectacular: travessàrem enormes parets de pedra rogenca trepitjant un paviment endreçat per l'home. Era preciós. Per moments semblava que érem de camí a Petra; de vegades pareixia que ens traslladàvem a un país nòrdic. Contradictori, però bell.

El color verd de la vegetació anava creixent a cada pas, contrastant amb el blau lapislàtzuli del cel, mentre ens imaginàvem les rialles ingènues d'aquelles dolces xicones jugant entre la pineda. I la veu, enèrgica, d'Ovidi recitant un poema d'Estellés.

Prompte començàrem a divisar el vol majestuós dels voltors. Després d'un inicial rebombori, restarem en silenci. Devot. I continuàrem caminant, salvant un lleu pendent, fins aplegar al mas del Garrofero, lloc perfecte per esmorzar, indret adequat per fer inventari d'aquesta primera part del trajecte. Asseguts sota l'ombra dels pins, ens empassàrem els entrepans àvidament mentre intercanviàvem comentaris diversos. Breu parèntesi interromput pel suau regalimar de la mistela sobre els sorpresos gotets de plàstic. No teníem ni vi ni cassalla, com haguera volgut Ovidi, però de segur que ens va disculpar. 

Tot seguit, mentre algú es pentinava discretament, ens preparàvem per a fer-nos la fotografia, sabedors que seria un gran dia.

Reprenguérem la caminada per un sender que ara s'empinava, sense vergonya, entre un dens pinar envers la cresta de la muntanya. En la pujada ens llevàrem alguna peça de roba sobrant, al temps que executàvem satisfactòriament l'últim tram de  l'ascensió.

Dalt la vista era impagable. Semblàvem la host d'Al-Azraq admirant als seus peus la ciutat d'Alcoi. I molt a prop la Serrella, aquell objectiu de futures conquestes.

El descens cap a l'ermita de sant Cristòfol fou espectacular, sensacional. Damunt dels nostres caps els voltors realitzaven mil i una incursions, s'exercitaven en múltiples acrobàcies. Bocabadats, esguardàvem  un espectacle  fastuós. Ara semblava que  ens trobàrem al parc nacional del Serengueti. 

Retardàrem al màxim la baixada a l'ermita de sant Cristòfol, on ens aturàrem una mica commoguts per l'exhibició  de les aus rapinyaires. Descansats i amb precaució, reprenguérem el descens per una senda pedregosa fins arribar a la carretera. Ara sols calia fer el darrer esforç per acostar-nos als cotxes i anar a buscar el dinar.

Quan aplegàrem i entràrem en el mas de la Torre de Cotes comprenguérem que les sorpreses no havien acabat, en absolut. Ens trobàrem amb casalot impressionant... i una cuina superior.  

 Mentre degustàvem l'olleta de músic cantussejàrem íntimament aquelles lletres de l'Ovidi:

"Serà blava i tranquil.la la mar.

  Serà verda i espessa la vall.

  Serà gran i dolça la muntanya.

  Serà un dia que durarà anys.

  Gent de mar, de rius i de muntanyes,

  Tindran tot. I es parlarà de vida."

 ...serà un dia que durarà anys.

LA SAFOR SOTA LES BOMBES

CONFERÈNCIA

La Safor sota les bombes, a càrrec d'Eladi Mainar Cabanes

Daimús, 6 de novembre de 2015

Passat divendres 6 de novembre de 2015 inauguràvem el VIIé cicle de conferències del Novembre Cultural a Daimús amb la intervenció del professor i Doctor en Història Eladi Mainar Cabanes.

La Safor sota les bombes fou el títol de la dissertació d'aquest gran especialista de la II República i de la repressió durant  la guerra civil i la dictadura, tasca que fou reconeguda recentment pel prestigiós hispanista britànic Paul Preston en el seu acte d'investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de València.

 

L' historiador de Simat de la Valldigna va començar el seu discurs amb una divertida anècdota durant la seua estada a Itàlia en la recerca de documentació sobre els bombardejos a la Safor. Després continuà amb l'inici del conflicte, considerat per l'especialista com un fracàs del colp militar rebel que va provocar a nivell estatal el conflicte fratricida, i en la zona republicana l'esclat de la revolució.

L'ajut prestat per la Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler al bàndol franquista i la no-alineació dels governs francés i britànic  va suposar que la República tenia, dos setmanes després, la guerra perdura. 

El port de Gandia es convertí en un objectiu de primera línia en ser el segon port de l'Estat en l'exportació de fruites, bàsicament taronges. En començar l'any 1937 el bombardejos sobre el port de Gandia es feren habituals. Sobre cada atac els italians realitzaren diverses fotografies amb els informes corresponents, dels quals es constata que en la majoria de vegades fracassaven en els objectius marcats. Segons Eladi Mainar, es realitzaren més de 19.000 atacs en la zona republicana( més de 34 al grau de Gandia), llançant més 3.000.000 de bombes i causant 7.000 morts, alguns tan sagnats com a l'estació de Xàtiva, al mercat d'Alacant o a la ciutat de Barcelona. 

Al final de la contesa, el port de Gandia jugà un paper fonamental, ja que per ell va fugir el general Casado en un vaixell britànic, mentre que el d'Alacant es convertí en una autèntica ratera per als republicans que pretenien escapar de les tropes franquistes. El nostre ponent ens acostà, finalment, a les primeres mesures repressores, espaordidores, del govern de Franco.

Breu resum, parcial i incomplet, de la magistral conferència d'Eladi Mainar sobre els bombardejos a la Safor, però al mateix temps un extraordinari resum, colpidor, de la guerra civil