SINOPSI I CONVOCATÒRIA OFICIAL DE LA RUTA A LA FONT ROJA

CONVOCATÒRIA OFICIAL I SINOPSI DE LA RUTA

LA FONT ROJA:

EL BARRANC DE L'INFERN I EL MENEJADOR

(Alcoi)

LOCALITAT:                 Alcoi
DATA:                         20 de novembre de 2016

LLOC DE TROBADA:    Ronda Sud ( Daimús)

HORA:                        7,30 del matí

DIFICULTAT:               MODERADA

DESNIVELL:               400 metres aprox.
QUILÒMETRES:          9600 metres  

TEMPS ESTIMAT:        4.30 h.

RECOMANACIONS:   Ens troben en plena tardor, arribem a una altitud considerable, per la qual cosa és recomanable veure la previsió meteorològica i, si cal, dur bona roba d’abric.

                                                                                    

SINOPSI DE LA RUTA

“... hay otra llamada la Font rocha en las faldas elevadas del carrascal de Alcoy. Lo pintoresco y ameno  del recinto donde nace, y la bondad superior y frescura de sus aguas  son un poderoso aliciente para los vecinos de la villa, los que suben á divertirse por algunos dias, y se hospedan á veces en el grande edificio que hay allí continguo á una capilla muy decente.  Pasé á verla en Agosto, y admiré las delicias del sitio. Vistas hermosas hácia la hoya que acabo de describir, cercada de montes elevados: bosques espesos lo largo de las cuestas del Carrascal, donde hay guardas para conservar los árboles y arbustos: verdes prados en las cercanías de la fuente, y en esta copiosos caños de agua, la mas pura y excelente del reyno, tan fresca en aquella estacion, que es imposible mantener en ella la mano dos minutos. Recorrí el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos [...]. Continué en subir cuestas hasta la cumbre pisando erizos y otros vegetales que anuncian sitios frios. La atmósfera, que en la fuente era templada y apacible, parecía sucesivamente mas fria hácia los confines de Alcoy é Ibi; aumentóse el frio junto á los pozos de la nieve, y llegó á tal grado el dia 10 de Agosto á las siete de la mañana, que me pareció el mayor que habia experimentado en todo el reyno. Baxé de aquella altura por las cuestas meridionales que conducen á la canal”

Observaciones sobre la historia natural... Antonio Josef Cavanilles

Belles i encertades paraules, les del botànic Cavanilles, en descriure la Font Roja. La ruta pel paratge és una combinació de dues de les tres que hi ha marcades en el parc, la roja (el barranc de l’Infern) i la groga (el Menejador). Deixarem els cotxes en l’aparcament del santuari, al costat del “grande edificio que hay allí continguo á una capilla muy decente”. Som a la cara nord de la serralada. Començarem a caminar la ruta  del barranc de l’Infern, la part baixa del paratge: recorregut plàcid i subtil, preciós, per bosc dens, ombrívol i fresc; senda quasi sempre plana, tot i que l’últim quilòmetre és una pujada continuada per arribar a enllaçar amb la ruta groga en el pla del Galer. Haurem fet els primers 3500 m.   

Ja en la ruta del Menejador, passarem pel mirador de Pilat, bell balcó sobre el barranc del riu Polop, abans d’aplegar al pla del mas de Tetuán. En arribar-hi,  comptant des del pla del Galer, haurem recorregut uns 1500 metres per la pista forestal, o com diu Cavanilles per “el bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y multitud de arbustos”. 

Al pla del mas de Tetuán destaca l’edifici en ruïna, el mas, exemple d’explotació agrícola tradicional, construït en el segle XIX; però ens meravellarà especialment l’imponent teix centenari; i ens delitarem amb les vistes: Banyeres, Ibi i Castalla, i, delimitant el territori al sud, la ratlla de la serra Maigmó.

La pista gira bruscament cap al nord i va agafant altura. A uns 750 m. arribarem a la cava Coloma. Recordem les paraules del botànic: “Continué en subir cuestas hasta la cumbre pisando erizos y otros vegetales que anuncian sitios frios”. Ara bruscament les vistes se’ns han obert cap al sud i cap a la mar: el Maigmó que ja hem esmentat, la Carrasqueta i l’Aitana. La vegetació també ha canviat: les alzines esquifides, quasi raquítiques, apareixen disperses i cedeixen el lloc a les plantes aromàtiques. Al  lluny es poden veure encara les caves Noguera, Simarro i Canella. 

El punt més alt, el Menejador i la caseta del forestal, ja són a tocar. Queda un últim esforç per arribar-hi. Borratxera d’emocions i de serralades! Afegim noms: la Serreta, la Serrella, Almudaina, Alfaró, la Safor, la Cuta, el Benicadell, la Mariola, el port d’Almansa… Dels 960 metres del barranc de l’Infern, hem passat als 1354 m. sobre el nivell de la mar (el punt més alt a què hem arribat des que Marge Gros recorre el país). Des del mas de Tetuan on hem esmorzar fins al cim hi ha uns 2500 metres aproximadament.

Baixem novament a la pista, agafem la indicació de la dreta. Comença la senda de les Carboneres. I ara, tal com féu Cavanilles, “Baxé de aquella altura por las cuestas meridionales que conducen á la canal”. Ens esperen 1200 metres de baixada continuada, i sovint escalonada, per una mar de carrasques i fleixos, d’aurons i marfulls. Els responsables del paratge, sabedors que ens cal un respir, han sabut col·locar un nou mirador sobre el santuari. Parada obligada, respir per al cos i per a l’ànima. 

Apleguem novament a la pista forestal central. Som al pla de la Mina, lloc on trobem una reproducció d’una carbonera, un forn de calç i un altre mirador sobre l’Alcoià i la Mariola. Ja resten per recórrer solament uns 700 metres ans de donar per acabada la ruta. 

Seguim avall, cap a la dreta. Les carrasques gegant i més velles del parc ens acompanyen. Passem per la cova Gelada, per la glorieta dels Paellers. I ja ens trobem novament en el santuari. Possiblement ara entendrem per què el botànic deia això de “poderoso aliciente para los vecinos de la villa, los que suben á divertirse”.

 L'assegurança col·lectiva contractada per l'Associació Cultural Marge Gros dóna cobertura a aquelles persones que han pagat la quota anual de 2015. Si la voleu tenir en aquesta excursió, el cost serà de 5€.    

CRÒNICA DE LA RUTA AL BENICADELL

VIATGE CAP A ÍTACA

No hem de negar que estàvem neguitosos. Havien passat 7 anys des que havíem fet la ruta al Benicadell. Fou espectacular pujar a aquell mont de l'Olimp envoltats d'una  boira etèria que ens mullava la roba i s'apegava càlidament als nostres cossos. Fou, quasi, una experiència mística. Tanmateix ens va privar, involuntàriament, de gaudir la terra des del cel i tornàrem a casa contrariats. Eixe mateix dia vam decidir que tindríem una segona oportunitat.

Després de múltiples càlculs cabalístics, de consultar fins i tot l'oracle de Delfos, tots els pronòstics assenyalaven una mateixa data per realitzar el nostre segon viatge cap a Ítaca: 30 d'octubre de 2016.

Hem de confessar que passàrem mala nit, d'alterats que estàvem. Però en fer-se de dia comprenguérem que els auguris havien estat encertats.

El sol havia eixit descarat, sense témer res. El dia era clar, innocent, transparent. La temperatura plaent.

Sense cap problema aplegàrem a la Casa dels Guardes. Alguns companys ja ens esperaven, ansiosos com nosaltres de cercar la glòria.

Amb parsimònia iniciàrem la marxa per la pista forestal gaudint cada instant de la marxa. Això no obstant, es notava un moviment inusual de persones i vehicles, la causa del qual prompte descobriríem. Un grup animós de persones havia coordinat la BenicaTRAIL,  cursa de carreres per muntanya organitzada per l’Ajuntament de Beniatjar i el grup Corredors del Benicadell.  En aplegar al desviament per iniciar la pujada al cim,  una taula d'avituallament estava perfectament preparada. Ens donàrem mútuament sort i ànims.

La senda s'empinà dràsticament. El sol ens abandonà i entràrem en el regne de l'Ombria del Benicadell. La humitat era perfecta, el camí pulcrament endreçat. Marges de pedra protegien el sender de l'erosió; baranes de fusta integrades en el paisatge emparaven el caminant despistat. Sòl negre, humit. 

La vegetació era exuberant. Un verd intens lluïa durant tot el recorregut. Malgrat la duresa inicial, marxàvem calmadament, fruint cada segon del recorregut. De tant en tant ens aturàvem i observàvem, absorts, el màgic contrast de la llum radiant de la Vall d'Albaida i l'ombra de la vessant de la serra. Els pobles progressivament  es convertien en punts minúsculs.

Una mica abans d'arribar a la cruïlla que ens portaria al caramull del Benicadell, coincidírem amb els primers corredors de muntanya que, amb una agilitat sorprenent, descendien cap a la meta.  La nostra, però, encara quedava una mica lluny. Tanmateix no teníem pressa. En absolut. 

El sender ara era bastant planer. El Benicadell, assolellat, es veia altiu. Alegre. Content.

Malgrat que l'últim tram d'ascensió és una mica feixuc, ascendírem sense notar cansament, envoltats d'una aurèola joiosa fins arribar a la figuereta que es troba als peus del cim.

Descansàrem més que mai. Esmorzàrem cobejosament... i gaudírem formidablement.

El cel, despullat de núvols, ens oferia una vista increïble:les serralades meridionals del Montcabrer, Menejador, Serrella, Aitana, Almudaina, Gallinera; i les serralades septentrionals: serra Grossa, Mondúver, Cuta, Safor,... Era el nostre locus amoenus, la nostra Ítaca.

Múltiples i diversos sentiments suraren per la pell. Múltiples i diverses emocions ens atraparen i empresonaren. Gaudírem d'una autèntica experiència purificadora, una autèntica catarsi.

Fent honor al déu Bacus, fruírem de la mítica mistela de Xaló i conquistàrem el mont de l'Olimp.

En baixar del cel comprovàrem que no havíem sigut els únics que havíem mamprès aquesta iniciàtica ruta. 

Eternament complaguts descendírem cap a la nevera. Feia llum de dos sols. La visita fou bastant efímera, però sempre agradable. L'encerclàrem, l'abraçàrem , la besàrem ... i ens n'anàrem.

Aplegàrem a la Casa dels Guardes, els guardians de l'Olimp,  ràpidament. Va costar engegar els motors dels cotxes. Ens rebel·làvem a deixar aquesta terra de déus i deesses; de semidéus i herois. Però el viatge cap a la nostra Ítaca havia finit.

No hem de negar que, en aplegar a casa estàvem orgullosos. No hem de negar que eixa nit dormírem plàcidament.

Daimús, 1 de novembre de 2016